Ja tinc la maleta feta i tinc una mitja hora
per escriure una mica. Hauré de seguir amb la visita al castell en un altre moment.
Segueix fent mal temps, potser sense que bufi tant el vent. Al llevar-me
semblava que l’encostipat havia quedat molt aparcat, però no és ben bé així.
Els dos whiskies amb aigua calenta, llimona i mel que em van servir a l’Elefant
segur que em van fer bé, i les birres subsegüents, també, però el mal és
resistent, ja se sap.
M’acomiado doncs de tot el que m’envolta,
començant per la cambra i el seu llit ample, la tauleta de fusta massissa
d’època en la que escrit unes hores i escric ara mateix, el paper pintat de blau
fosc amb estels daurats (he sabut avui que el “guilty secret”, així ho ha dit, de
la Sra. Claymore, és l’astrologia: lliga prou amb el paper pintat, doncs), el
xampú de la dutxa Faith in Nature a
graciosa disposició dels clients a la dutxa (i que resumeix prou bé l’ideologia
de la casa). Adéu al butacó amb respatller acotxat estil 1900; adéu a les
làmpades de taula modernistes, en forma de meduses; adéu a la dutxa que
finalment he après a graduar (posat el dial a la posición intermitja, amb punts
blaus i vermells alhora: més enllà deu ser per preparar-se uns ous pochés a peu dret; adéu a la blana catifa que
protegeix d’un terra emmoquetat, potser no prou “amable”; adéu també a aquesta
finestra alta que em deixa pràcticament a l’alçada visual dels passatgers del
segon pis dels autobusos que passen… i paren a la parada del davant. I last but not least, adéu als esmorzars
pantagruèlics de forquilla, amb truita diària, guarnició a elecció, porcions de
cheddar a voluntat, iogurts, diferents
mueslis amb llet de soja per qui no sigui amic de la de vaca, peces de fruita
(que essent petites forçosament han de ser ecològiques), tubs de pasta de ceba,
verdura o bolets, cafè (o tè) a discreció… Amb tanta cornucòpia em costa creure
que li surtin els números a la Sra. Claymore; serà que gasta poc, i el poc que
gasta és per als clients. I adéu, és clar, Claymore – Vegetarian guest House,
68 Pilrig Street, i a vostè, Sra. Cathy Meek, àlies, “Claymore”.
Marxo d’Edimburg, en sóc perfectament
conscient, havent vist una ínfima part del que mereix ser vist, visitat, rebre
atenció. En part, el viatge era un pretext per tenir coses que comptar; fins
aun cert punt estava doncs previst que l’escriure monopolitzés el temps i la
tensió, però tot i així, sempre hi ha la recança de la vida que anem deixant
darrere i a un costat i l’altre del nostre fer, del nostre avançar.
Abans d’haver de plegar tinc just el nombre
de minuts per transcriure una idea que m’agradaria consignar d’Edimburg estant,
puix que l’he tinguda aquí, és la de la triple transcèndència. No és res de
l’altre món, és clar, tot just un cargol d’un hipotètic gran corpus teòric que
hom, o la Humanitat sencera, podria escriure un dia (i, de fet, ja ho fa, no
para de fer-ho).
Hi hauria tres possibles transcendències en la
vida d’un ésser humà (el número tres es repeteix de forma deliciosament
preocupant): la de l’ànima, la del cos i la de la voluntat.
La primera és la més reconeguda. És
l’espiritual. A través de la fe en allò absolut, l’individu va més enllà d’ell mateix.
La segona és la corporal. A través de la
descendència, l’ésser humà surt d’ell mateix, s’allibera d’ell mateix en
quelcom diferent, que és una renovada possibilitat d’autosuperar-se. Els fills
són la continuïtat de la recerca de l’absolut, de la plenitud terrenal.
La tercera seria la de la voluntat. A través
de l’acció, de la creació, l’individu transformaría el món aportant-li un valor
afegit no necessàriament durador, però sí suficientment acabat, refinat com per
servir d’estímul, de testimoni d’un aspecte, una dimensió, una funció de
l’existència.
Aquesta idea em serveix (i així va néixer en
part) com a instrument per a fer balanç de la meva pròpia existència en termes
més o menys acurats. El veredicte és dur, com no podia ser altrament. En el
primer apartat, l’enfocament espiritual, no acabo de passar de la religiositat
mental, racional, a la pròpiament espiritual (que tampoc vol dir emocional). A través de la
metafísica (que és com la física però amb paraules, amb el llenguatge natural)
vaig fent progressos, però no acabo de fer el salt (el salt mortal, que deia
Kierkegaard).
En el segon capítol, el fracàs és patent, indiscutible.
És cert que hi va haver-hi un intent, però tot i així no es pot negar que
sempre he arrossegat no tant un rebuig com una impotència respecte a la re-encarnació
física en el món. Encara que amanit i travessat per dèries woodyallienses, hi
hauria hagut un autoboicot a l’estil "incaic", per dir-ho d’alguna manera.
En el tercer capítol l’únic que es veu és un
debatre’s en el fangar, una lluita aferrissada contra el caos del que és, ara
per ara, molt incert que en pugui sortir quelcom consistent, amb vida pròpia i
validesa “transferible”.
La felicitat que hom pugui assolir en aquesta vida, dependrà, raurà en quines d'aquestes transcendències estigui assolint, hagi assolit. La felicitat tampoc passa per la consecució de totes tres (tot i que la felicitat plena i total sembla exigir aquesta triple fita), però sí, sembla, per aconseguir realitzar plenament (fins on és humanament possible o, més exactament, fins un mateix pot arribar-hi) una de les tres opcions, amb el doble avantatge de que aquesta consecució, per una banda, supleix fins un cert punt les que no s'han dut a terme, i per l'altra dóna ales per, mentre és possible (i la religiosa és, queda oberta fins al final), obtenir resultats positius en les altres.
Ho deixo aquí. Seguiré a l’aeroport, si puc.
La felicitat que hom pugui assolir en aquesta vida, dependrà, raurà en quines d'aquestes transcendències estigui assolint, hagi assolit. La felicitat tampoc passa per la consecució de totes tres (tot i que la felicitat plena i total sembla exigir aquesta triple fita), però sí, sembla, per aconseguir realitzar plenament (fins on és humanament possible o, més exactament, fins un mateix pot arribar-hi) una de les tres opcions, amb el doble avantatge de que aquesta consecució, per una banda, supleix fins un cert punt les que no s'han dut a terme, i per l'altra dóna ales per, mentre és possible (i la religiosa és, queda oberta fins al final), obtenir resultats positius en les altres.
Ho deixo aquí. Seguiré a l’aeroport, si puc.
* * *
Ja sóc a lloc, a punt de ser cridats per
embarcar. Ja està, ha sonat l’anunci. Es pot escriure a bord? Un horitzó de
boscos, de verd de gespa entre el negre de les pistes, i els baixos núvols
grisos, molt europeu tot plegat, serà el darrer que veuré a nivell horitzontal
(abans de Heathrow, s’entén i espero). Endavant, a buscar un bon seient.
