La R., la companya d’en C., una colla d’anys
més jove que ell, és la que organitza l’esmorzar i està amatent a que no falti
res. És una gran persona, de cara agradosa i maternal, de somriure reposat i
divertit, d’uns càlids i intel.ligents. Fa de professora de francés pels
instituts d’aquí dalt. Sembla que va decidir no tenir fills per no donar
esclaus al sistema; decisió molt drástica però presa i assumida amb entera
dignitat.
La K., l’altra filla d’en C., bessona de
l’altra però de físic i carácter força contrastat, té carácter, geni, com el
seu pare. És d’aquelles persones que sense proposar-s’ho, per lideratge
natural, per carisma, exerceixen una influència marcada sobre els altres.
Però per damunt de tot hi ha en C.. Estem
davant de tot un personatge, d’una d’aquelles personalitats que desperta
l’admiració i la simpatía incondicionals. És algú que s’ha fet a si mateix,
bregant incansablement, aprenent i millorant sense parar.
La seva és la història d’un neorural de cap a
peus, dels de veritat, dels que tenen conviccions un sentit profund de la cosa.
Es pot dir que és una història d’èxit, amb bellesa en el seu recorregut; una
bellesa dura o difícil, com ha de ser. Tampoc és que conegui gaires detalls de
la seva trajectòria, però sí les etapes o moviments principals.
Sembla que tot va començar quan de jovenet va
sentir (amb el sistema aquell d’aplicar un got a la paret i escoltar a través
d’ell) com els seus pares, o si més no la seva mare, malparlava d’ell.
L’ambient familiar d’aquella familia de classe mitja barcelonina devia estar
enrarit per algun tema i s’hi devia respirar malament. El cas és que en C. va
tocar el dos i se’n va anar a viure per Torelló. Allí es va instal.lar al camp,
va criar cavalls, va tenir dues nenes amb una anglesa i va muntar una discoteca
que va marcar época: El Be Negre. Les coses van ser complicades ja d’entrada o
es van tòrcer en algun moment. El fet és que es va separar, ell i les seves
filles van passar serioses estretors i va acabar marxant per instal.lar-se a
l’Alt Empordà.
Això devia passar fa uns vint-i-cinc anys. Ja va arribar amb el títol de
tècnic agrícola o va ser aquí que se’l va treure. Es va buscar la vida,
treballant de coses variades al mateix temps. La principal, si no m’erro, va
ser reformar cases (més o menys enrunades) i revendre-les. Durant una temporada
també es va dedicar a vendre pollastres a l’ast arran de carretera. Durant unes
temporades també es va dedicar a posar en solfa els conjunts megalítics que el
gran incendi de 1987 havia posat al descobert. Treballant en col.laboració amb
arqueòlegs i a compte dels ajuntaments, del Consell Comarcal, etc. va moure i
remoure tones de pedra, fins que l’esquena i la ingratitud de la gent li van
dir prou... Més d’hora que tard va anar a petar a Els Vilars. Ja venia amb la
idea de la vinya, o potser va ser en aquest indret que li va venir. Els preus
d’aquells anys (es tractés de cases o de terrenys) eren uns altres, i va poder
esdevenir ja d’entrada o al cap de poc, propietari d’una casa i d’unes vinyes.
Aquesta va ser la parada final, la definitiva. Es va abocar, tot ell, en la
viniticultura, i encara hi és; sense abandonar del tot el tema constructiu,
però ja amb un enfocament més familiar, més privat.
Heus aquí tot el que sé de la biografia d’en
C., no és gaire, però suficient per emmarcar-lo. Però el que realment parla
d’ell és el tarannà, l’actitud que travessa tot aquest fer, que anima la seva
manera d’estar en el món i de lluitar-hi. Fa uns anys, quan la meva arribada
aquí encara era fresca i em movia una il.lusió transformadora, em digué una
cosa que em va colpir, perquè resumía perfectament el meu sentir, la meva idea
de l’existència, i perquè no havia sentit mai ningú parlar en aquells termes.
Va dir una cosa així com que la dignitat de l’home, la seva aventura terrenal
consistia em procurar-se, amb l’esforç de tot el seu cos, els mitjans de
subsistència a partir dels elements, de l’àmbit, de les condicions naturals en
les que es trobés. Molt bregar manual i pocs intermediaris: un diàleg entre la
vida, el cosmos i un mateix i el propi esperit. Aquesta era la manera que
l’home tenia de créixer, de construir-se i de dotar-se de sentit. Vaig captar,
intuir el missatge, que ressonava amb força en el meu propi interior: honor,
responsabilitat, lluita i llibertat anaven de bracet, eren indissociables. ¡Viva Zapata!
Com dic, aquelles paraules, aquella
coincidència de sentir i pensar em va arribar a l’ànima. D’alguna manera me’n
van fer un model, un exemple a seguir. Aquells van assentar un respecte i un
reconeixement que encara duren.
Al costat i per sobre d’aquest fons
d’exigència viril i ética, hi ha el C. irònic, iracund, sensible, generós. El
seu parlar, amb la seva veu potent, sap despertar i dosificar l’atenció, provocar
amb bonhomía (”és broma!”), dissimular l’orgull o la proporció dels seus
èxits. La seva intel.ligència és fina i observadora i sinó fos perquè és de
bona pasta, podria haver arribat a ser algú de temible, perquè l’energia, la
intensitat hi són...
Tanmateix, tal vegada per aquest bon natural
seu, per tenir aquest esperit lliure, ha tingut topades amb molta gent. En la
majoria de casos, amb gent de més posició que ell, amb administracions locals o
amb empreses de serveis. Ha
pledejat, i molt, per defensar els seus drets i interessos (fins fa ben poc),
desafiant autoritats i cacics. Sorprenentment, ha guanyat gairebé sempre, almenys els litigis
d’aquests darrers anys. Ha plantat cara, ha demostrat no tenir por, ha posat
les hores que ha calgut en la lletra petita fent demandes, presentant recursos,
adreçant al.legacions, cursant peticions, etc. Els seus enemics, de forma
concertada o no, l’han volgut destruir, han volgut anorrear la seva
independència.
Ell, traient força del seu caràcter i de la consciència de la
seva capacitat de resistència i de subsistència, i de tenir raó, els ha anat
vencent un rere l’altre. Coneix a tothom i és dels que no té por de dir a la
cara les coses; això crea enemics, és clar, però també amics. Sigui com sigui,
els plets i contenciosos han estat nombrosos i diversos. Un dels que ha portat
més cua ha estat l’electrificació i el subministrament d’aigua (i clavegaram)
de Els Vilars. Per llei s’havia de fer i ell va acatar, però les condicions i
la manera de fer-ho van ser un exemple d’atropellament, deliberat en uns casos,
per inadvertència matussera, en d’altres (li van fins i tot voler retirar el
permís d’armes). En C. va protestar i es va rebel.lar. La Justícia li ha acabat donant
la raó. Sí senyor.
