Després d’un tranquil i solitari dinar de
supervivència a casa, em va trucar un amic amb qui vaig quedar per saludar-lo a
la plaça de la Vila. Ja m’estava bé, perquè no tenia energies per tornar a
baixar a l’Arc de Triomf i després tornar a pujar fins a mitja canya. No baixar
suposava no veure l’A.V. amb qui havia quedat de trobar en un restaurant on
dinava amb uns amics, però la mandra va ser superior. A l’apropar-me a la dita
plaça, la quantitat de gent congregant-se i anant amunt i, sobretot, avall amb
estelades em va sobtar de valent: no havia vist mai un ambient així un 11 de
setembre. Vaig saludar l'amic i alguns acompanyants seus, em vaig resoldre a
prendre un americà cafeïnat (contràriament a la versió descafeïnada que solc prendre) amb gel i vaig tornar a casa, a dutxar-me de nou i
a canviar-me. El cansament em feia estar moix, i em sabia greu.
Preveient el col.lapse, vaig reconvocar per sms el
parell o tres d'amics més amatents a l'esdeveniment a la casa Batlló (enlloc de
la Borsa d’un mail previ) i vaig anar cap allà. L'Eixample bullia de gent. Es
confirmava cada cop més que seria un èxit extraordinari. Vaig desembocar a
València/P. de Gràcia i vaig trigar uns 20 minuts en situar-me, obrint-me pas laboriosament,
penosament a través de la gentada (essent, per moments, absolutament impossible
avançar de l'atapeïment humà existent). Com qui es troba algú en la densitat de
la jungla vaig topar-me amb una amic de la infantesa i primera adolescència de
Sitges, amb família i germanes; ens havíem vist a l'estiu a Llançà i a
l'Albera; l'atzar i la comunió de sentiments van il.luminar els nostres
rostres; l'amic anava amb ulleres fosques i amb mocador negre arrapant-li
el cabell cap enrere, talment un casteller o un pirata. Vaig seguir. Acabo de
saber per mail que un dels amics convocats es va quedar "coagulat" a
50 metres del punt d'encontre; normal.
Em vaig distreure veient la gent alegre, escoltant els
seus càntics, corejant amb ells les consignes més conegudes, participant de
l'excitació que el vol dels helicòpters o l'onejar de banderes independentistes
des de balcons i terrats provocaven, veient com alguns globus s'escapaven, per
descuit o alliberats deliberadament, cel amunt. Vaig fer tres fotos abans de
que el mòbil em digués que prou, que la bateria no donava per a més (havent-me
deixat els dos carregadors a l’Albera estava cantat). Pensava amb una barreja
de sentiments, el canvi radical que s'ha operat en tan poc temps. He viscut
tota la vida amb l'estigma de la minoria i gairebé de sobte passava a formar
part de la majoria... No sé si hi estava preparat. Alguna cosa s'havia abaratit,
però també normalitzat. Fos com fos, estava vivint la Diada més històrica de
totes sol, en una perfecta metàfora de la meva existència tota...
Em vaig anar situant al centre del passeig, buscant el
so dels tambors i matant l'espera, ja que passava l'estona i allò no avançava.
En alguns dels balcons benestants hi havia barcelonins i barcelonines de pro
enarborant senyeres i àdhuc estelades: com s'havia pogut produir una tal
metamorfosi? A l'alçada de Diputació, amb recança, vaig acabar abandonant la
manifestació, que no acabava d'arrencar del tot. M'havia compromès, també
aquest any, a ajudar a desmuntar les carpes i el que fes falta, de la mostra
d'entitats (que al final, entre una cosa i l’altre, m'estava perdent... encara
que tinc ja molt saturada i concentrada la curiositat), i per la Gran Via, on
deambulava una gernació com després de la batalla guanyada, i Bailèn, vaig
arribar fins a la mostra.
Començava a caure el dia; no sabia massa què fer i
entre una cosa i l'altre vaig acabar duent caixes de beguda dels camions
frigorífics al bar situat a la part de dalt; més tard m'hi vaig incorporar i va
ser la millor estona de tot el dia: servint i cobrant altercoles,
despertaferros i sobretot birres catalanes (Cap d’Ona i Almogàvers: alternatives
a la Moritz, que ja s'havia acabat) a tota velocitat o en tot cas a un ritme
molt contrastat amb el dels altres companys, esgotats per una jornada
d'activitat (i amb constitució un xic limfàtica en algun cas). Va ser un
frenesí de servir, comentar, veure cares joves, intercanviar simpaties, fer
glops de birra, xipollejar en un terra de cartró, llaunes i ampolles buides...
Feia estona que ja no hi havia ni entrepans ni patates fregides, però gràcies a
les meves repetides anades al camió frigorífic es va poder allargar potser una
hora més l'agonia del bar aquell.
Al final em vaig quedar sol amb un altre i la cosa va
entrar en una melancòlica decadència d'existències. Es van endur la caixa i els
obridors (després, ja massa tard encara en descobriria un per allà sobre), el
darrer company va marxar i vaig quedar-me mig vigilant el poc que quedava a la
vista i mig fent temps o perdent-lo: com qui conserva, per hàbit, una posició
de guerra ja inútil. El bar estava fet un camp de batalla; em dolia aquella
empastifada de deixalles que ni la millor voluntat podia reconduir cap el
reciclatge. Tenint temps de lleure, la vista se me n'anava encara més cap a les
jovenetes que passaven per allà al davant, però la fiblada de la frustració ja
no era la del passat: quelcom en mi havia tirat la tovallola. Menys mal.
Al cap d'una estona em vaig integrar finalment en els
equips que anaven plegant taules, apilant cadires i desmuntant les carpes... No
podia “escaquejar-me” més temps. Mes
germanes, en J., l’E. i l’A. corrien per allà també ajudant. Va ser, un cop
més, una cursa que penses que durarà poc i es converteix en una marató
matadora. M'ho vaig prendre com si fóssim a la guerra, deixant-me portar per
l'afany de rapidesa i eficàcia, mirant de perfeccionar el gest i el moviment.
Devien ser quarts d'una quan vaig tancar finalment el camió amb tot el material
empaquetat i apilat a dins. Amb l'A. vam amollar la bandera de l'arc.
Mentre baixava l'ensenya, i de manera espontània, em va abellir d’entonar
l'himne nacional, gairebé tot sol; ho vaig fer amb prou convicció i bona veu. A
mode de final vaig llençar un estentori "Visca la Terra!", que va ser
degudament secundat. Vaig encara arreplegar alguns exemplars dels llibres que
regalaven als col.laboradors (un de vins catalans i l'altre de testimonis i
fotos de la guerra civil de la demarcació de Girona; n’he regalat un a ma mare,
sempre disposada a donar la benvinguda al morbo fratricida); també vaig
arreplegar 4 retoladors gruixuts que semblaven condemnats a la desaparició (o
així em va voler semblar): "botí de guerra"o simple propina.
El temps de reunir-nos amb l'E. i en J. en el
restaurant japonès allí a tocar havia volat feia estona. En S., mes germanes, i
la bici de la C. carregada de bosses, vam enfilar passeig de Sant Joan amunt.
De seguida el rètol lluminós d'un Kebab va fer la unanimitat de parers. Tant
els falafels dels altres com el meu swarma eren professionalment bons. En S.
feia estona que començava a navegar, a voler sortir per la tangent... Havia
tirat massa de la birra. Vaig arrencar-li que s'avingués a deixar-se acompanyar
fins a casa i posposar els seus plans autodestructius unes hores, un dia. El
pretext fou que des del balcó de casa seva llençaríem un plec d'octavetes:
PROCLAMEM LA INDEPENDÈNCIA ARA (O ARA PROCLAMEM LA INDEPENDÈNCIA, ja no recordo);
n'havia trobat un fotimer en una caixa condemnada a la condició de brossa i
vaig voler salvar la munició (el pes excessiu va fer que sols ens en quedéssim
una petita part, deixant la resta dins del camió confiant en la incerta
sensibilitat de qui fes el buidatge i tria d’allò transportat).
