Plegant la bici vam parar un taxi; noi negre, correcte
i circumspecte, com sol ser el cas (a l'acomiadar-me sabríem, al preguntar-li
pel seu origen, que era senegalès, de Sant Louis, oui, je connais un peu, belle
ville). Vam poder seguir per la ràdio que tenia encesa les primeres
valoracions de l'assistència a la mani. Lliscàvem per una Barcelona de
conducció alada. En S. es desdeia dels seus bons propòsits inicials i volia
deixar-nos a Gràcia per seguir ell tot sol... A l'alçada d'Aribau va manifestar
la seva intenció de baixar. El vam aconseguir retenir. Arribats a peu de casa seva, tot i la
mandra de l'esgotament, el vaig acompanyar fins al portal de casa seva i vaig
veure com entrava a l'ascensor. Vull creure que ja no va baixar...
Tot plegat mogudet, satisfactori, però tot sempre
viscut des de la ment i els mots... Em pregunto si la paraula no discorre per
un pla paral.lel al real, deslligat de l'emotivitat. I si la paraula sols
pogués dur a més i millors paraules? Malgrat la victòria, parcial, segueixo
estan tan desencaixat com sempre. Segurament trobaré l'aire més respirable que
abans, però tot això m'arriba un pèl tard. No veig pas quin paper podré arribar
a tenir en la nova realitat que s'albira. Tot fa pensar que seguiré
descol.locat, immers en una lluita que s'alimenta d'ella mateixa; haver tingut
raó tindrà regust de cendra humida.
Bé, no era la intenció inicial, però ja veus, m'he
enrotllat.”
De tot això fa ja tres dies (dos, dels mail a l'amic). A Madrid ho minimitzen,
no en volen sentir a parlar. En Mas no està prou clar que s’ho cregui del tot,
a fons, però per decència i responsabilitat en treu algunes conclusions. El xoc
de trens sembla estar servit.
Posats a analitzar el fenomen de la manifestació, perquè
el que és evident és que fins fa quatre dies eren pocs els que vivíem incòmodes
dins d’Espanya, cal preguntar-se d’on va venir (mentalment parlant) la gernació,
la majoria aquesta que va envair Barcelona. Simplificant i admetent que tot és
un contínuum, un espectre en gradació, diria que hi van acudir tres categories
de persones.
Els que segueixen la moda, s’apunten per mimetisme,
per gregarisme al moment, el carro vencedor. Els que tota la vida s'han guiat per allò més fàcil i vistós.
Els que han cregut en Espanya, en la convivència amb i
dins d’Espanya fins fa molt o relativament poc i s’han acabat desenganyant.
Gent que havia mantingut un vot de confiança durant dècades, lustres, anys,
mesos, setmanes, dies... i ha acabat tirant la tovallola. El desencís de l'Estatut, amb la seva presa de pèl, va ser un punt d'inflexió important a l'hora fer obrir els ulls a tota aquesta gent. Gent que ha deixat de creure en Espanya en el doble sentit de creure: per una banda, ja no s'hi identifiquen, ja no s'hi senten representats, ja no els hi causa cap mena d'il.lusió i d'orgull pertànyer-hi; per l'altra, ha deixat de donar credibilitat a Espanya: els seus reiterats imcompliments han acabat amb la seva paciència. Molta d'aquesta és gent que no fa 10 anys es referia a la cultura catalana en termes de"cultureta"; ara, han creuat el Rubicó, probablement per no tornar-lo a passar-lo en sentit contrari mai més.
Els convençuts de tota la vida. Els que mai hem cregut
en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.
El grup més nombrós, de llarg, és el segon. És gent
que ha viscut el desencís de la Transició i la Democràcia, gent que esperava,
que creia i s’ha vist defraudada pel tancament i l’immobilisme espanyols.
En quant a la valoració de que sense la crisi
econòmica res d’això estaria passant, s’ha de reconèixer que és veritat. Això
no treu, però, que el maltractament cultural i l’abús econòmic no fossin reals
fa 5, 10, 25 anys. L’únic que ha fet la crisi és treure la vena dels ulls, fer
evident el que ja era una realitat, un
fet patent. Que la gent no hagi reaccionat massivament fins ara, fins que la crisi
ha trucat a la seva porta particular, no vol dir que els greuges no hi fossin;
simplement quedaven tapats, dissimulats en una relativa o excessiva bonança. L’ésser
humà és així, ingenu, ben pensat, superficial. No m’atreveixo ara a jutjar si
està bé o no. Segurament és com ho vol la vida i ja està bé. És allò de La Peste de Camus: la inconsciència
prèvia al desastre i subsegüent a la victòria...
Pel que fa al tipus d’individu que, a casa nostra,
poden malbaratar el procés d’emancipació nacional, veig quatre perfils (cobrint
tots ells, un cop més, tota una gama que va d’un extrem a un altre).
Aquest
mateix independentista “volàtil”, de novíssima fornada. S’inclinarà cap on bufi
el vent més fort, abraçant la fe contrària amb la mateixa passió i convicció
inconsistent.
El
botifler oportunista que es recol.loca per tal de poder seguir vivint bé, fent –de
“boquilla- les concessions que calgui i tendint a aigualir la cosa, si pot i li
convé). L’entrada d’en Salvador Sostres al respecte (centrada en els gestos i
mots de Mas a Madrid) no té pèrdua. En el millor dels casos es tracta de gent per a qui la cultura catalana és quelcom folklòric, residual, entranyable; un vestigi anecdòtic del passat sols digne de consideració des del sentimentalisme. Gent que conscientment o no, fruit de no cultivar-la seriosament ni de reconèixer-la plenament, està disposada a abocar, en 3 ó 4 generacions, la identitat catalana a la seva desaparició.
L'energumen
separatista capaç de caure en la provocació o fins i tot d'entendre la
(pre)independència com l'obertura de la veda de tot el que faci olor
d'espanyolista o simplement espanyol. Afortunadament sempre han estat
casos aïllats, a la perifèria del tarannà i la idiosincràsia catalanes. La
violència il.legítima, gratuïta, fora de lloc, irracional no forma part de la nostra
cultura, almenys la recent; és un luxe que ni econòmicament ni demogràfica ens haguem pogut permetre mai, i en tot cas mai sistemàticament i a gran escala, com altres... És un tipus de comportament que no té precedents a casa nostra.
L'irredentista,
el recalcitrant quintacolumnista disposat a no cedir ni un mil.límetre, totalment incapaç de canviar o de dialogar, i
disposat a emprar totes les difamacions, totes les mentides, tots els enganys,
tots els mitjans haguts i per haver per tal de barrar-nos el pas.
En les
setmanes i mesos que venen (esperem que no anys), tenim molta feina a educar i motivar els primers, desemmascarar i desautoritzar
els segons, vigilar i controlar els tercers, deslegitimar i posar en evidència
els quarts.
Cal encara
fer un darrer esforç, una darrera marató per tal de poder, finalment, després
de llargs segles, per fi descansar una mica... i, tal vegada, començar a
barallar-nos entre nosaltres, en un ring més petit, més familiar i, amb una
mica de sort, amb menys joc brut i males arts.
