Ja sóc dalt de l’aparell i assegut en el meu
lloc. Estic cap al davant, costat passadís, com els tocatardans i imprevisors.
Mentre no em diguin res i no ens enlairem, aniré escrivint. Suposo que els
problemes, i per tant la prohibició, ve amb la connexió, no amb l’ús “pedestre”
de l’ordinador, sense emetre més ones que una torradora de pa sofisticada.
Estaria bé poder evadir-me amb música personalitzada (ipod o equivalent) i
abstraure’m així de tots els sorolls antipàtics que acompanyen, sent-ne part
indissociable, el volar. El brunzit de l’era de l’hèlice, pel poc que he
pogut comprovar, era menys persecutori que la burxadora aspiració de l’era de la
reacció.
Estic molt més tranquil que a l’anada. Potser
he passat el punt d’inflexió i he decidit guiar-me exclusivament per la
racionalitat de les estadístiques (que no serveixen de res, si et toca malgrat
tot, com deia en Camus a La Peste). Estic
curull de respecte i confiança envers tota aquesta gent. Tenen la intel.ligència de
les coses pràctiques, que han inventat ells. Sabran el que es fan.
És clar que, com un fantasma planant sobre
tot Europa, hi ha l’amenaça de l’atemptat terrorista. Creuant França no feies
més que veure portades de diari parlant de les vinyetes de Charlie Hebdo sobre Mahoma…
Ja som als 10.000 metres poc o menys
habituals. La cosa trontolla sols moderadament. Els núvols queden molt a sota
nostre, formant primes i extenses capes sobre la seva ombra del mar (?). Quan
veig aquestes coses sempre penso en els combats aeris de la Segona Guerra Mundial. Per
una banda en la llibertat que devien sentir els pilots volant, sense perill o
segurs de la seva destresa, entre les volutes de cotó nebulós. Però aquesta
imatge no es pot dissociar de l’horror que van viure els 200.000 que hi van
deixar la vida (comprenent totes les nacionalitats i teatres bèl.lics). Calia
molt coratge i no poca inconsciència per enlairar-se en aquell context de mort.
Tornant a Mahoma, em pregunto si la llibertat
d’expressió no hauria de tenir algun tipus de limitació. Suposa realment una
aportació a la millora humana enriure-se’n del profeta de l’islam? La crítica,
legítima, a certes desviacions més o menys greus de l’Islam, no hauria de preservar la seva figura
i la de l’Alcorà, encara que fos per simple respecte?
Arrel d’un recent comentari del bon amic L.,
que reivindicava la llibertat d’expressió sense restriccions, vaig desenvolupar
la següent reserva. Sí, d’acord, sembla desitjable que tothom pugui dir de tot
sobre tot; i ja és molt, perquè el llenguatge, tot i haver perdut molta de la
seva força i credibilitat, encara li queda marge d’influència, alliberadora o
intoxicadora. Ara bé, aquesta llibertat, per ser realment democràtica, hauria
d’anar acompanyada, desdoblada d’una idèntica capacitat de difusió de tots els
missatges que hom vol publicar, emetre, fer arribar als lectors, oients,
televidents. D’acord que la cacofonia seria encara més intensa que l’actual,
però també es donaria una molt més gran possibilitat de selecció, cosa que ara
no passa, ja que l’atenció, inevitablement, s’en va cap als grans “altaveus”
(fàcils de trobar, ja que arriben a tots els racons de la societat),i que,
evidentment, no són neutrals: formen part de la corretja de transmissió del
poder (el que és ben sabut i deduïble, i per tant no cal aturar-s’hi).
Tornem al vol. Ja baixem. Més núvols que a
Escòcia. Un dels raonaments que m’estan permeten moderar una mica la meva
angoixa és la que no tot és blanc o negre: hi ha els grisos: els accidents amb
final feliç, els recursos d’un fuselatge aerodinàmic i de la perícia d’uns
pilots experts. La cosa, en cas de problemes, pot acabar amb simple desviació cap a un aeroport alternatiu o, i això ja no fa tanta gràcia, amb aterratge forçós
sense conseqüències…
Escriure mentre l’avió evoluciona amb
sacsejos cap al seu destí em permet combatre l’aprensió: a través de
l’escriptura em sento lligat a la vida, al real. És el meu cordó umbilical.
M’ho ensumava, però ara ho veig en tota la seva radicalitat i cruesa… Mentre
escrigui no em passarà res o sí, és clar, però fins al darrer segon o minut,
m’hauré vinculat a la supraconsciència del logos,
que no és el paradís, però sí la seva versió psicològica, filològica,
gramatical...A Heathtrow tocarà buscar-se la vida fins a París, amb vol o, preferentment amb Eurostar.
Aquest viatge haurà estat una experiencia
interessant, com gairebé tots. Hauré conegut un lloc sumament entranyable i
hauré après una mica més de mi (formant-me, entrenant-me fora d’hora, però mai
és tard per fer els deures…).
Sóc transportat cap a Londres en metro
(amb vagons estrets en forma de túnel); és un underground però hi estaré una
hora i mitja, fins a King’s Cross. D’allà, la idea, és agafar l’Eurostar
(l’únic tren, he sabut que uneix les dues capitals: s’ha acabat allò de les
pel.lis del Hitchcock d’abans de la guerra amb personatges agafant un tren que
embarcava en un ferry per a trens, el que apareixia sempre en versió maqueta, amb fum de cigarreta, que s'esvaïa a una velocitat que no lligava).
He sortit per la porta equivocada, sense recuperar la maleta, i he perdut una
mitja hora llarga per poder accedir allà on era. No he estat l’únic, el que sempre
tranquil.litza una mica, en el sentit de que no et fa sentir tan enze.
El preu m’ha fet desistir d’agafar un avió
fins a París. Em temo que l’Eurostar no sigui més o menys igual de car, però
vull provar sort. A l’aereoport, els molt sibilins, et venen el bitllet però no
t’informen del preu…
Afortunadament no haig de fer cap
transbordament (hi ha un metro especial que va dos cops més ràpid, costa 4 cops
més i sí que ha de fer transbordament); ho dic per la maleta i també perquè em
caldria una lupa per llegir el nom de l’estació on hauria de fer el canvi.
Estic creuant els afores del gran Londres,
l’enorme i brillant ciutat que sols París i més tard Nova York li van fer una
mica d’ombra, i tampoc gaire. Segurament seria interessant anar-hi algun cop,
però ara mateix tot just ho incorporo a la cua de les possibles, eventuals
futures escapades.
Amb aquest viatge a Edimburg volia encetar
tota una sèrie de breus estades per capitals europees (mentalment batejat amb
el nom de “El Gran Comiat”: un tour continental discret i, en principi, per
allò de la necessitat feta virtut, solitari). Després, però, de les
complicacions i del car que m’haurà sortit aquest primer destí, em sembla que
hauré d'espaiar bastant el “programa” i escollir molt millor les opcions de
desplaçament. Al final m’haurà costat bastant més l’anar i el tornar que
l’estar, el que és un absurd, una barbaritat, es miri com es miri (almenys tractant-se
d’un mateix àmbit europeu).
Si estic ben informat, el low cost, a
Catalunya està en mans de 3 companyies: Vueling, Air Berlin, i Ryanair. Les
dues primeres fan “abstracció” de la llengua catalana, per dir-ho
eufemísticament , amb l’agreujant, pel que fa a la primera, que és propietat
d’un faux jeton, que dirien els francesos, anomenat Josep Piqué, un home que
sols té la convicció de l’èxit en el cap, un irresponsable de coll blanc, per
dir-ho d’alguna manera, els pitjors i més perillosos de llarg. L’alternativa
que queda, Ryanair, que sols vola des de Girona (el que segons com ja m’està
bé) o de Reus (ja no tant) ofereix uns estàndards de seguretat i de comoditat
de taxista borratxo.
