Estic amb una tassa de cafè fumejant al
costat. El llum gran que em fa companyia. Vinc d’esmorzar; avui he optat per
una cosa típica d’aquí, tatties scone (una mena de crep salada quatre cops més gruixuda, amb truita de
bolets. Necessitava refer-me una mica. Anit vaig tornar pràcticament molt
ruixat per les ràfegues de vent; no plovia gaire ni es pot dir que fes fred,
però el vent, la tramuntana local, creava l’efecte d’una aspersió general. Ha
estat a l’aixecar-me que he vist que havia d’anar en compte, que cal prendre
precaucions. Ara mateix, la mestressa, tan atenta i generosa en tot, que arriba
al detall de deixar un secador de cabell a l’habitació, i també una safata amb
bullidor, tasses, tès i cafè soluble, no té engegada la calefacció, i em sembla
que ja tocaria.
Això de viatjar és com la vida, almenys per a
mi. Ara que començo a estar situat ja haig de pensar en marxar. Aquest principi
d’organització consistent en escriure durant el matí i marxar sols amb el posat
a les butxaques, sense el maletí (amb el seu pes i la preocupació de no
deixar-me’l en algun lloc) haurà durat ben poc. M’agradaria fer un intent de
canviar el bitllet (i de passada allunyar-me –en el temps- del vent) i
retardar-lo d’un dia, però suposant que m’hi animi no hi penso dedicar gaire
temps. Els del ferry em van fer perdre un dia, i jo, per estalvi, me’n vaig
menjar un altre. I el temps aquí, amb tot el que hi ha per veure, és un
combustible indispensable.
Hom no s’apodera mai de res, perquè la
realitat és, per definició, esmunyedissa, però tot i així, em plau pensar que
li he agafat una mica la temperatura, el pols a la ciutat. Ja no és una
muntanya d’indrets i coses desconegut, i per tant desconcertant. Estic en el
moment dolç de reconèixer les coses sense que aquestes hagin ja perdut el seu
atractiu per l’hàbit de veure-les.
Ahir, tal com tenia previst, vaig recórrer la
George Street i un tros de la Rose Street (per a vianants i turistes). La
primera es caracteritza, com tantes altres, però potser amb més pretensió per
les llargues fileres de cases d’idèntica factura: perfectament llises, de no
més de tres o quatre pisos, de pedra grisa. Podrien ser lletges però no ho són,
tenen el no sé què de les coses fetes amb sentit; la proporció, la mateixa
uniformitat, les finestres dignes… Podrien tenir 120 anys com 60, no queda
clar. La munió de xemeneies reunides en fila en una mateixa sortida en forma de
muret fa pensar que són el primer, però no estic qualificat per afirmar-ho amb
rotunditat. Són construccions que practiquen la solución molt estesa, d’origen
probablement anglesa, de fer l’accés a les cases a través d’una escala (que
segons com pot ser una pasarel.la) que salva un fossat que no és altra cosa que
el pati d’uns baixos, amb, normalment, la seva propia escaleta d’accés.
En tot cas, ja allí i a aquella hora, i
confirmant-se’m al llarg del dia, el revival
arquitectònic, aquí, és un fet, una pràctica habitual. A vegades es limita a
l’ús de la pedra, potser fins i tot només en el color de la façana o l’alçada
de l’edifici, però es nota aquest respecte pel passat, aquesta consciència del
valor d’una herència.
Essent una de les artèries “senyores”
d’Edinburgh, George Street té, a les cruïlles, estàtues de personalitats
rellevants. Una dedicada al George IV “who visited the city” el 1800 no sé
quants: ja té gràcia que el principal mèrit que se li vol o pugui reconèixer a
aquest rei anglès en relació a Edimburg és l’haver, una vegada, visitat la
ciutat. Una altra consagra la memòria de Pitt (no sé si pare o fill), polític
important i gran cronista de la seva época (en una segona vida prometo llegir
la seva crónica, que sembla és molt sucosa). La tercera ja no recordo a qui vol
honorar, potser a un tal Chalmers, desconegut per a mi. Al principi del carrer
n’hi ha una de Maxwell (el de la termodinámica?); també hi ha un square ajardinat amb una columna amb
figura humana dalt de tot: com la de Verdaguer a Barcelona, però més gruixuda i
alta, com la de la place Vendôme de París, amb un tal Melville d’estilita. Res
a veure amb les balenes, però; tot just tresorer de la Marina (i altres
dignitats dels gènere).
Una prèvia marrada per la Queen Street em va
permetre passar pel davant de la Scottish National Portrait Gallery (temptador,
però no prou); l’edifici, neoclàssic com tants aquí, és de pedra carbassa (amb
el deix brut del pas del temps i de l’intempèrie inclement). Qui tingués més
hores, dies, setmanes… i menys anys, per sentir-se lliure, relaxat per
capbussar-se en la contemplació del rostre humà, segurament la cosa més
interessant de la Creació.
Entre estàtua i estàtua vaig deixar George
Street per arribar-me al M and S, a Princes Street, on havia de canviar euros
per lliures (la beneficiària principal del canvi, la Mrs. Claymore, que cobra cash, m’havia donat l’adreça: cal
imaginar un Corte Inglés amb oficina de canvi de moneda…). A la cantonada hi
havia un home, encara jove, assegut al terra, amb flassada i cartell on
explicava que de resultes d’un accident de treball havia quedat invàlid. El
pobre nano, amb el cap cot, tiritava. M’ha fet pena (mental, no emocional) i,
al veure’l amb les mans nues aguantant el rètol, he tingut el reflex de
treure’m i oferir-li els meus guants (no m’enganyo: si haguessin estat uns
guants de cuir o llana bona, no ho hauria fet). Ho ha agraït però m’ha dit que
ja en tenia. Suposo que li calia un bon jersei i una bufanda com la que jo
mateix duia posada, però tampoc he caçat el que m’ha dit i no he volgut involucrar-m’hi més; li he donat una almoïna
“generosa” tot aconsellant-li que es posés sota el ràfec de la botiga; m’ha
contestat que no el deixaven perquè tapava massa l’aparador.
Estem ben podrits, i jo el primer, per
contar-ho (les bones accions s’han de callar), i per haver-li donat una ínfima
part del que tinc i necessito. Una bona persona de veritat hauria entrat a
M and S i li hauria comprat el millor jersei d’Angora, hauria demanat de parlar
amb el gerent per convèncer-lo de deixar al pobre pidolaire aixoplugar-se sota
el sortint de la vitrina, i hauria trucat als serveis socials. Això o donar-li
la meitat dels diners de la bitlletera. Res de res. M’havia espolsat la
responsabilitat cristiana a baix preu, com el dia anterior, en que m’havia
desfet d’un plàtan i d’uns pennies, en un cas menys patètic, val a dir. Amb manta o impermeable, són uns quants els pidolaires que arribes a veure, sovint noies joves... Paradoxalment, però, no havia estat cap sense sostre qui m’havia arribat a l’ànima en les
meves passejades urbanes. Era algú normal, almenys en termes de subsistència.
Me’l vaig creuar per Lawnmarket Street, jo de
baixa ell de pujada. Era una homenet extraordinàriament petit, entre 30 i 40
anys, sense coll, rebassut tote ell, cabell raspall, mirada de resignació
absent, caminar d’inèrcia automática. A la mà dreta duia una bossa blanca de
plàstic que traïa el seu contingut de llaunes de cervesa.
Anava vestit a la
manera tradicional, amb kilt verdejant, jaqueta a joc i mitjons blancs amb el
motiu en forma de tira també verd o potser negre. La distància entre el voraviu
de la faldilla i l’extrem, amb doblec, dels mitjons alts potser no feia un pam.
L’estampa, si es vol, era d’un ridícul majúscul, com d’algú que mirant-se un
mirall convex de fira s’hagués quedat tal com la imatge esclafada que donaria el reflex de la
seva corpòria. Es dóna la circumstància de que hi ha un d’aquests miralls –una superfíicie
polida de metall, el que ve a ser el mateix- pujant cap al castell, a uns pocs
centenars de metres d’on ens trobabem, i en la direcció en la que anava el
nostre home. Si mai, per error o per curiositat, s’hi posés al davant i de
front, prou segons per fer estable la imatge, la seva figura s’eixamplaria de
tal manera que tocaria, desbordant-los, els els límits laterals, o bé, simplement, seria més
ampla que alta. Bé, que Déu em perdoni aquesta inútil i cruel digressió.
