BALANÇ I MARXA
Potser m’estaria,
m’aniria bé venir a treballar i viure aquí. Té la seva part temptadora, però
també asfixiant, pel fet de viure en comunitat en un lloc tan allunyat "de
casa", tan fred i malgrat tot tan diferent (i per tant estrany), per maco que
sigui. Hi ha també o sobretot el tema de l'esperit que presideix el lloc. Si,
potser és un somni maco però mancat de força interna per acabar de quallar i
que sigui quelcom més que el donar un patina amable, afinar una mica la
sensibilitat creativa i humanística i una colla de bons records en els qui hi
passen (el que no està gens malament i no és poc). Diguem que tot plegat és
força light però amb un accent en la superació de
l’ego, en la responsabilitat d’un de cara als altres i respecte al món. Una de
les poques normes a respectar de forma escrupulosa és la cuina vegetariana, el
que per a mi no seria cap obstacle seriós (ni insalvable: a 5 quilòmetres del
centre ja t’esperen per servir-te el bistec de vedella, i crec que no es
practica l’espionatge).
Pel que fa a la
dimensió física del lloc, com ja he contat amb anterioritat, és com una mena d'hotel o balneari de semiluxe d'abans de la
guerra. L'interior
de l'edifici i el jardí són una petita meravella: es fa difícil concebre un
lloc més agradable, bonic i comfortable en aquestes latituds. Adéu a la
Mediterrània, però. Tros de món que la Historia
de San Michele, d'Axel Munthe, un llibre que va ser best-seller en el seu
temps i que m’ha fet companyia tots aquests dies, em fa present de manera
punyent. La lectura, ja se sap, sempre fa més amena o suportable la indecisió,
la indeterminació vitals, entre d’altres coses perquè relativitza, posa en
suspensió la importància del real, la urgència dramática de la propia
existencia i de l’existència en general. El llibre en qüestió és força
deliciós: el Capri del primer terç del segle XX… L'havia començat fa molt però
no ha estat fins aquí que realment he superat la dificultat que he tingut per
entrar-hi (potser deguda al flash-back constant o a l'estil una mica suranné). M'està agradant molt,
el personatge, les històries que li passen, la manera d'explicar-les... En tot
cas, per a mi el marc, la forma tenen la seva propia importancia, sobretot des
de que el contingut se’m perd en l’absurd i la inconsistencia. El marc, tanmateix,
inclou també i primer de tot el clima, i el d’aquí no sé si és per a mi…
En fi, a base de
boires, tès i parlar l’anglès tot el dia em transformaria en una persona
civilitzada, però en quina mesura no seria una comèdia, un empelt forçat? Si el
que cerco és reduir un màxim la distància entre jo i la realitat, no sé si
seria una bona idea venir aquí… Viuria una mena de transfiguració impostada,
una alienació de luxe, si es vol, però alienació al cap i a la fi. Em sento una
mica molt massa vell i com molt superat i atrapat per la meva pròpia història
(lliure i autoperseguidora alhora), les meves obligacions, el conflicte
nacional infinit i sempre en marxa, com un malson circular.
Tot plegat no haurà
estat malament (ja s'acaba: demà tarda agafo el tren, dormo a un Bed & breakfast a Bournemouth i a primera hora del
matí volo cap a Girona), però també pateixo el meu, amb els acúfens (al
despertar-me és bastant dur) i amb el meu penjament existencial. No estic travessat per cap passió, no estic tensat per cap objectiu... Estic resolt a provar coses, però. De cara a la
salut, a la precarietat econòmica, a la solitud, al buit espritual, a
l'absència creativa, a la manca de saviesa... al sentit. Haig de fer coses, una
mica les que sigui. Ara o mai. Paradoxalment tinc tres aliats, tots tres
negatius: l'avorriment, el neguit dels acufens (que vol i busca distracció
constant: la passivitat i desgana són insostenibles més enllà d'un cert punt),
i el no tenir res a perdre.
En aquest viatge,
també, m’hauré confrontat amb la relativa sorpresa, perplexitat del pas del
temps i del fet d’haver-me fet “gran”: la il.lusió i l’energia vitals s’han
esvaït. Fora de les meves quatre rutines, batalletes i seguretats d’anar per
casa em sento més aviat orfe i desvalgut, el que em permet prendre la mesura de
tot el meu fracàs existencial. Els acúfens aguditzen certament la sensació
aquesta d’inutilitat autista, però almenys no permeten que m’enganyi.
Bé, aquest vespre
deixaré de ser "J.’s uncle" i tornaré a la meva caòtica quotidianitat.
Al final no aniré a
Bournemouth a dormir, aniré directament a l'aeroport des d'aquí, en taxi. Costa
uns 60£, el que representa malgrat tot un estalvi i major comoditat.
* * *
Va ser arribar
(baldat per un partit de futbol en el que vaig suplir la nul.la tècnica amb corredisses amunt i avall com si tingués 20 anys...) i gairebé empalmar... Un cop a terra (després d’unes turbulències bestials, en el tram final del vol, que em van reduir a l’estat d’animal
terroritzat, regal de la tramuntana...), vaig poder apreciar l'infinit contrast amb el camp anglès. Em
van venir a buscar (per carità…). Tot era com sec, desendreçat, com el
purgatori d’uns tristos afores abandonats de la mà de Déu. Entre el cansament i
la xafogor el canvi d'aires se'm va fer una mica dur... Va ser fer un breu bany
zombi a Llançà i anar cap a casa a reprendre el diàleg interromput amb les
meves incertes i modestes glòries i les meves considerables i consistents
misèries. Demà passat començarà el rodatge del curt aquell al que vaig acceptar
participar amb tanta lleugeresa, arrossegat com sempre per corrents que no
controlo… El Brief Encounter britànic
s’haurà acabat, i la seva resurrecció dependrà, com tot, de la voluntat d’un
mateix. Hi ha res més feixuc que la llibertat?
Ha`passat una mica més d'un any des de que escrivia (amb els necessaris retocs i oportunes ampliacions) aquestes planes. Com s'endevina, no he tornat a posar els peus a Brockwood (ni tampoc al Regne-Unit), no em vaig escriure amb la noia, ni res de res... Sóc així. La meva neboda, el seu home i filla després de l'experiència a Dinamarca i una marrada d'uns mesos a Califòrnia farà ja més de mig any a Sitges on capegen la crisi com poden tot gaudint del sol i platja sis mesos l'any. Es va fer el curt aquell i cada vegada que m'hi veig m'horroritzo fins a posar-me les mans al davant com en els films de terror. Crec que això és tot.
Ha`passat una mica més d'un any des de que escrivia (amb els necessaris retocs i oportunes ampliacions) aquestes planes. Com s'endevina, no he tornat a posar els peus a Brockwood (ni tampoc al Regne-Unit), no em vaig escriure amb la noia, ni res de res... Sóc així. La meva neboda, el seu home i filla després de l'experiència a Dinamarca i una marrada d'uns mesos a Califòrnia farà ja més de mig any a Sitges on capegen la crisi com poden tot gaudint del sol i platja sis mesos l'any. Es va fer el curt aquell i cada vegada que m'hi veig m'horroritzo fins a posar-me les mans al davant com en els films de terror. Crec que això és tot.
