Viatge a Edimburg (XXV)

Com ja no queda gaire estona de trajecte, abans de “tornar” a Edimburg, un parell de consideracions. La primera sobre el Canal de la Mànega. Sembla que Napoleó havia projectat de fer-hi un túnel per tal d’envaïr l’illa. Comptava en tenir una mínima hegemonía naval per tirar endavant el pla. El desenllaç desfavorable de la Batalla de Trafalgar va fer que aparqués definitivament la intenció. Sempre m’ha fet gràcia aquest pla. A banda de la dificultat tècnica de perforar el túnel, sempre li he vist una dificultat afegida: en el tram final de l’excavació, aquesta s’acabaria fent evident, i els anglesos estarien esperant els primers sapadors francesos amb els mosquetons i les baionetes calades… Evitar aquesta circumstància suposava enviar una força expedicionària uns dies abans de que les labors de perforació arribessin al seu terme obrint a la llum l’altre extrem del túnel, i defensar, a capa i espasa un perímetre de seguretat (posem un quilòmertre quadrat). Pregunta: si calia, i es projectava com a possible enviar aquesta força, perquè no s’enviava tot l’exèrcit, o gran part d’ell, i s’oblidaven del túnel? No és el mateix tenir 500 ó 1.000 soldats defensant un cap de pont que d’una tacada enviar-ne 5.000 ó 10.000, i tot seguit més, i tirar milles?

Els alemanys també es van arronsar. L’operació Seeloëwe es va abandonar per allò de no aconseguir tenir la supremacia aèria. Sempre he estat del parer que si haguessin esmerçat tots els esforços que van esmerçar en voler anorrear la RAF, molt considerables, en limitar-se en protegir i acomboiar una invasió tot mantenint a ratlla la flota enemiga, haurien obtingut èxit, per moltes defenses costeres, i molta flota i la mateixa RAF que s’hi interposessin. Conquerir i dominar Angleterra potser hauria estat difícil, però el peu a l’altra banda del Canal ja el tindrien. Tot fa pensar que els alemanys patien d’un cert acomplexament, fet d’admiració, envers els anglesos. Per això l’errada estratègica d’haver deixat escapar l’exèrcit anglès a Dunkerque. Revestit de trumfo per poder entaular negociacions (absurd, ja que com més gran la derrota, més disposició a pactar tindrien els britànics), el que hi havia era una mena de temor respectuós. Millor que fos així.

Si a aquests dos fracassos, afegim el de l’Armada Invencible es pot arribar a la conclusió que la Gran Bretanya és inenvaïble per mar, per aire i per sota terra. Quedaria una possibilitat que no s’ha provat encara: per carretera, fent un pont que anés avançant contra vent i marea. El primer que caldria fer, un cop arribats a l’altra banda, seria suprimir el sistema monetari anglès, amb les seves 7 ó 8 fraccions de moneda.

Bé, anuncien que ja arribem. Seguiré més endavant.

La noia s’ha despertat. Tampoc està tan malament. Cara com de rata –ep, les rates no són lletges!- ,cabell ros llis, fosquejant, alta, tipus que no sembla dolent. Li he adreçat unes paraules; la notava un xic fastiguejada i sempre sap greu veure la gent descontenta. Li he preguntat si anava a París, que és com preguntar a un cosmonauta embarcat dalt d'un Apolo si va a la lluna... però en fi, no se m'ha acudit cap altra cosa i haurà notat la bona intenció, que he amanit i amenitzat explicant-li que jo anava més enllà, fins a Perpinyà. Ha resultat, contra tota perspicàcia, que és francesa. El que m'invita ara mateix a comentar breument la quasi imperceptible tibantor (feta de sorneguera suficiència, de subtil displicència envers l'altra banda) que es detecta en els punts, les línies geogràfiques en les que anglesos i francesos es toquen. Uns i altres (funcionaris o empleats de navilieres o del Eurostar) són bilingües, però no poden evitar una mena d'alleujament quan parles el seu idioma: és com si es relaxessin amb un "Uf, per fi som a casa i podem prendre'ns les coses amb seriosa confiança!". Diria que els que gasten més aquesta actitud són els francesos més que no els anglesos. De tota manera és quelcom mínim, que molt probablement no afecta la qualitat del servei: la professionalitat europea prima molt per damunt.

Metro. Línia IV, encara falten una dotzena de parades. Acabo just de comprendre-ho. Què millor fer amb la bellesa que contemplar-la i descriure-la, cantar-la. A la que intentes apoderar-te d’ella es trenca alguna cosa (en tu i en ella). No té perquè ser necessàriament així, l’amor pur i la decència d’una educació exquisida poden preservar la cosa; també pot passar que la bellesa busqui l’abisme, alliberador, de la depravació, i llavors tots contents, almenys unes hores, dies, mesos. Tot el problema rau en que la puresa, l’art, l’espiritualitat, per elles mateixes, no asseguren la reproducció de l’espècie. Cal caure. El preu de l’assegurar la procreació és la pèrdua de la innocència, és la liquidació del somni… Es pot mantenir la màgia, el meravellament més enllà de minuts, o hores o uns pocs dies; heus aquí tota la qüestió, el quid de l’assumpte. Què passa un cop hem acaronat el gat que ens fascinava i ens atreia irresistiblement? Quanta estona ha de passar perquè n'estiguem farts i vulguem donar-li una puntada de peu o escanyar-lo (per dir-ho metafòricament, o no tant).

Surto a Convention (aquí, com no sigui a les parades de les estacions de tren, no hi ha escales mecàniques que valguin). En J. em veu des de l’altra vorera i em fa un senyal. Té molt bon aspecte, tot i sortir d’un encostipat o grip. El meu no ha anat a més, i ja és prou miraculós, com deia la Mrs. Meek. El que fa uns dies que em fa la guitza és un peu d’atleta de ca l’ample. Fer-se gran és això: no acabar de guarir-se de determinades malúries, que un extrem del cos se’t comenci a podrir sense avisar, que una vàlvula orgànica et falli incomprensiblement i reiterada, etc. La memòria física del passat comença a voler cobrar els seus interessos i, per acabar, tot el capital: s’ha acabat la moratòria, com ho fem això del deute pendent, a terminis o tot de cop. Tendim a pensar que el mal ve de fora, i oblidem massa sovint que la consumpció ve de dins. De fora venen els accidents, els virus, les intoxicacions, les infeccions, les radiacions, les asfíxies, les electrocucions, les cremades, els ofegaments i alguna cosa més que em dec deixar. De dins ve la combustió de la matèria per obra del temps (que pot ser ajudat pels “agents” exteriors esmentats, però sense que sigui necessari), i contra aquesta no hi ha res a fer. À la poubelle avec vous, monsieur!

El nebot viu en una casa tirant a burgesa, amb doble portal de fusta i vidre i ample escala igualment de fusta. És a la rive gauche (en ple XVème arrondissement), al centre sud-oest de París. No eren ni quatre, ni cinc pisos sinó sis. El pis és petit, el recordava molt vagament de quan hi vaig ser fa 21 anys, dies o poques setmanes abans de que nasqués l’actual inquilí, acollit pel seu pare. Vaig fer una escapada en cotxe des de Luxembourg, passant per Verdun i Reims. L’espai és exigu (una tònica molt generalitzada aquí a París). En prou feines deu fer 40 m2. En algun moment es va decidir fer un envà per poder tenir dos espais separats, units per una porta amb requadres de vidre. La decoració, el mobiliari el fa prou acollidor.

Sense haver acabat d’entendre o assimilar la dada de l’existència d’un company de pis, em vaig trobar saludant en V. Un personatge curiós, gens vulgar. Acompanyats d’uns quintos de Leffe (també blonde, com la presa en l’Eurostar), ens vam endinsar, com qui no vol la cosa, en una conversa força extensa i d’un nivell que a casa nostra es fa bastant impensable, tractant-se d’un nano de 21 anys. En J. era ocupat (parlant pel mòbil o per skype), i per tant va ser una conversa entre dos perfectes desconeguts.

Fem prèviament una breu presentació física d’en V. (el que ajudarà a entendre, a visualitzar millor les seves idees i opinions). És d’una primor que ratlla l’anorèxia. Estatura normal. Cap igualment prim, emmarcat per una caballera en forma de casc arrodonit (cabell llís, castany, abundant) amb un serell, força en punta, que li menja mig front. Unes ulleres de pasta rodones –maques, s’ha de dir- centren l’atenció en uns ulls intel.ligents, atents, reflexius. La pell és blanquinosa però considerablement treballada, maltractada pels grans de la no llunyana adolescencia, amb clots, cicatrius i alguna vermellor. Per dissimular aquest aspecte i alhora potser per completar la intel.lectualitat del seu rostre, el nostre home porta barba i bigoti curts, però amb aire que té tot ell de pilositat tirada cap avall, com de gos sortit de l’aigua.