Pel que fa al seu aspecte físic, no té
pèrdua. La seva estampa de bandoler o pirata desarma i sedueix a qualsevol.
Constitució robusta, cara tirant a quadrada, ulls vius, mitja rialla (de pensar
o dir alguna troballa sucosa), calba encerclada per una cabellera castanya (que
s’obre, baixant, donant-li un aire de soldat o mosqueter del segle XVII, de ferrer medieval o de gal sortit d'un àlbum d'Astèrix i Obèlix), una
arracada a l’orella esquerra, una gran cicatriu en el front (de quan va caure
de cap construïnt la cuba del vi; va estroncar l’hemorràgia amb ciment i,
aguantant-s’ho amb una mà, va conduir tot sol cap a l’hospital a Figueres), una
pell citrina, una indumentària de clochard
arreglat o de llenyataire endeutat. A tot això, darrerament, cal afegir-hi una
faixa per salvar-li la zona lumbars. Amb matisos, aquesta és la fila que fa el
nostre home. La higiene, tot sovint, és inexistent o sols superficial. Però el
gest i la paraula traeixen sempre una qualitat humana, una integritat i una
altura de mires que no sols releguen a un segon pla la seva aparença, sinó que
fins i tot li donen un aire d’elegància. L’esperit mana sobre la matèria.
Doncs sí, aquest és el nostre home. L’únic
defecte que li conec, i que li perdono, per ser menor o per no afectar-me, és
la deixadesa i la brutícia que impera a casa seva. Tot i portar uns quants anys
de nou amb parella diria que això no ha millorat: és la marca de la casa, que
sembla més un cau de malfactors de pas que no una llar per a tot l’any. Suposo
que és la inèrcia de viure durant anys a salt de mata, sol, en una casa vella,
amb les seves esquerdes i humitats, amb un lavabo que fa venir fred només de
veure’l, amb una pica de pedra que no escola prou bé l’aigua, amb un terra
irregular on la ronya troba mil escletxes on amargar-se amb una única placa
solar per fer anar dues bombetes i un televisor dels anys 70... La joia de la
corona és, sense discussió, la xemeneia. Enlloc de servir per fer-hi foc, de
sempre ha estat dipòsit, exhibidor de deixalles: una pila piramidal de llaunes,
plàstics, ampolles de vidre, safates de paper d’alumini, capses de cartró… Per
a mi és una d’aquelles coses incomprensibles que ratllen l’enigma.
En fi, can Carriel (el nom li ve del mas on
s’estava a Osona) és el paradís d’aquella tenaç barreja de pols, greix i sutge
que travessa els segles des de que el món és món. Amb els seus oasis de comfort
relatiu i d’agençament esquemàticament burgès, és clar.
Acabat l’esmorzar, vam tornar a la labor. El
calor es feia sentir, però el bo de treballar en grup és que la mandra també es
reparteix i un no vol ser, fer menys que els altres, per solidaritat o amor
propi.
Vam anar avançant. Després de fer una vinya
de raïm blanc, més aviat escarransit, vam atacar l’únic vinyar emparrat que en
C. té. Érem a tocar de la casa d’en T.: una casa moderna però feta amb prou
gust i materials prou naturals i locals per integrar-se en el paisatge. Les
vistes des dels balcons –on penjaven dues grans estelades, havien de ser
magnifiques, immenses per força. La plana de l’Alt Empordà, la badia de Roses,
el Montgrí… ell i la seva dona van tenir la gentilesa de fer-me una visita
interessant-se pels efectes del foc; tenim pendent que els torni la cortesia.
Aquest sistema de l’emparrat, pensat sobretot
per operar amb tractor, té l’avantatge de que no cal ajupir-se tant i de que
els sarments tenen una certa tendencia a deplegar-se, enredant-s’hi, en el
sentit del filat, fent així més visible i accessible el raïm. Però aquí la
dificultat era una altra: la densitat espectacular del fonoll entre filera i
filera. En C. no li havia donat importància (sospito que buscant una millora
“bio” del bouquet o una major
resistència i salut del cep per via de la simbiosi silvestre) i ens trobàvem
amb plantes de fins a dos metres obstaculitzant el pas. Planyia de veres els
que anaven amb calça curta i/o màniga igualment curta. La K. va renegar de
valent contra el seu pare. Em vaig oferir, de cara a l’any que ve, de venir amb
la desbrossadora i fer una passada prèvia; afortunadament ningú va semblar
fer-me cas. Avançar per entre aquell mar de tiges era penós, però ho vam fer i
al cap de poc més d’una hora havíem acabat. Era l’hora de plegar.
Vam beure alguna cosa i vam acabar de buidar
els “bidons” en el remolc allí la vora. Aquest era el de fons pla i un gran
plàstic negre hi acollia el raïm en tota la seva cavitat: al ser pla, el pes del
raïm de sobre acaba esclafant el de sota i això suposa una perdua de most. Cosa
que no passa, o no tant, amb l’altre remolc, del tipus “embut”; allí la pressió
es reparteix més contra les parets metàl.liques del remolc, i no tant cap al
seu fons.
Un cop recollit el material (cabassos,
estisores de podar, barrets, begudes), tots vam marxar, uns en cotxe, els
altres a peu. Vaig anar de copilot amb la K. que, no quedant més espai
disponible arran de riera, va aparcar a la rampa que puja cap al veïnat. Cada
cop que passo per aquella riera o hi penso la meva ment es fixa en la
inscrispció de la font, el simple número d’un any: 1898, gravat sobre un petit
requadre de ciment, que sorprenentment ha aguantat en perfectes condicions tots
aquest segle i escaig (com no es tracti d’una refecció que hagi tingut cura de
reproduir l’1 tal com s’escrivia a l’època, com una J). Espanta imaginar com
devia ser Els Vilars fa un segle. Si ara és un lloc altament rústic, què devia
ser aleshores…
Sempre que em ve aquest pensament (en relació
a Els Vilars o qualsevol altra localitat d’aquests paratges o arreu) m’haig de
corregir immediatament i atemperar molt aquest primer judici natural,
espontani. El camp català, fa cent anys era més viu, estava més poblat que no
pas ara. Llocs que ara són feréstecs, fa un segle eren hábitats, conreats, cuidats.
La gent vivia en i del territori, no en marxaven mai i extreien d’ell la seva
supervivencia i també el seu esbargiment. Carboners, llenyataires, ramaders…
els que feien mel, els que treien i transportaven el gel dels pous de gel, els
apicultors, les trementinaires, els pastors, els artesans… Tot un món d’oficis,
de recursos, de productes que ara ignorem perquè no necessitem o sols coneixem
en la seva versió sintética i industrial, que cal fer venir de desenes,
centenars o milers de quilòmetres. Cal tenir present tot aquest bullir de vida
quan es judica la vida al camp d’antany. L’abandó, la tristesa, l'envelliment, la dependència
actuals no han estat mai de sempre; són recents.
