La burgesia catalana va passar a ser
addicte, afecta al règim, i per tant a Espanya, com potser mai anteriorment. Era
l’època de l’estraperlo i de l’atorgament de concessionàries a dit (en
recompensa pels serveis prestats a l’alçament). Després, el boom econòmic, la
cultura de masses i la immigració galopant vindrien a completar el nefast
panorama.
Venir ara i dir que la burgesia catalana
fa temps que maquina, que ordeix la separació amb Espanya és propi d’una ment
infantil farcida de tòpics i prejudicis. La burgesia catalana està fent tot el
que pot i més per salvar la pertinença de Catalunya a Espanya (que és el negoci
del que ha viscut sempre), i només en el cas de que se la segueixi escanyant,
alguns dels seus elements, els que estiguin sortint malparats de la cojuntura
actual, es plantejaran seriosament el divorci.
Fa gràcia perquè hi ha gent, catalana,
que, per confon, inconscientment o no del tot, el catalanisme amb aquesta
burgesia franquista que sempre ha estat anticatalana. La confusió o jugada
intoxicadora porta la paradoxa fins al paroxisme: els que han fet tot el
possible per ofegar la catalanitat durant quaranta anys de dictadura (i 35 més
de democràcia) resultaría que serien els mateixos que ara volen la independència…!
Demencial.
Insisteixo, la tergiversació, fruit de la
ignorància o de la voluntat difamadora, és potent: una minoria "franquista", els
rics burgesos, s’han tret de la màniga un artefacte mental per tal de seguir
dominant el cotarro. Ometen tota referencia al poble català, es suggereix que o
bé aquest no existeix (?) o bé que no participa en absolut de l’esperit
nacionalista…
Ja se sap que sovint són les mentides més
grosses les que passen millor, les que tenen més èxit. Aquest seria un cas
sonat.
La realitat ja la coneixem, i no és més
que la repetició d’un escenari ja conegut: el conjunt del poble i una petita
part de la burgesia (la que va crear Òmnium Cultural, Edicions 62 i tantes
altres iniciatives culturals dels 50 i 60), després de servar, en les
catacumbes de la llarga nit franquista, els valors nacionals en clau cultural,
i decebuts de la democracia, ara han emprès el camí cap a la plena emancipació,
camí que ha de ser, per tant, també i sobretot polític.
La
Història (ja) s’ha acabat, heu fet tard
A l’ésser humà sempre li ha agradat
creure que el present, el seu present ho és tot. Es tracta, de fet, d’una
necessitat psicològica que té a veure amb, per un banda, les ganes de les coses
tinguin una conclusió (un final si pot ser perfecte) i l’afany d’immortalitat: per
poder ser, per poder complaure’s en la irradiació del propi poder cal que el
temps es deturi. Es tracti d’un individu o d’una col.lectivitat, no hi ha res
que el negui, la negui tant com el pas del temps. De què serveix un poder
horitzontal (espai) si no gaudim també d’un poder vertical (temporal)? És cert
que la resposta a aquest corcó existencial no sempre es resolt amb
l’immobilisme. La fugida cap endavant sol ser, i és la característica dels
nostres temps moderns, la resposta més habitual. Sigui com sigui, el que és
clar és que el detentor del poder no vol, lògicament, que les coses canvïin:
buscarà per tots els mitjans consagrar l’stato
quo com a definitiu, i els canvis que vulgui o estigui disposat sempre
aniran en el sentit de reforçar, amplificar aquest stato quo, mai de modificar-lo, el que seria suicida.
Hi
ha molts exemples d’aquest voler “haver arribat al cim”, d’aquest voler vencer
el temps i viure momentàniament en la il.lusió de que s’ha aconseguit: que tot
serà ja sempre més una plàcida repetició del que volíem. Em ve al cap el cas de
Hegel que deia,o deixava entendre, que ell –o la seva obra- era la culminació
de la història i que aquesta, amb ell, havia arribat al seu terme. Fa uns anys, Francis Fukuyama pontificava que el capitalisme neoliberal era la estació, l’estadi
final de la Humanitat… Però no són només individus aïllats els que han cultivat
aquesta quimera, també hi ha grans imperis històrics que han cercat l’anul.lació del
temps. Un exemple seria el xinès, en més d’una, sinó totes, les dinesties que van
regir els destins d’aquell immens país, autoanomenat imperi del Mig (que pot
sonar humil però és més aviat tot el contrari; del mig, és a dir del centre: el
quilòmetre 0 de l’espai… i el minut 0 del temps. El canvi, a la “xina
mil.lenària”, era no sols mal vist, sinó percebut com un atemptat a l’ordre.
Han passat els anys, els mil.lenis, però
les coses no han canviat tant. I la prova la tenim en el tinent coronel Francisco Alamán Castro, aquest que vol passar-nos per la pedra als independentistes (amb
cara de l’actor Echanove mal dormit empeltat amb general Raoul Salan, el creador de
l’OAS que va protagonitzar un cop d’estat a l’Algeria encara francesa). Aquest
ínclit militar afirma que la nació espanyola (de la que els catalans formaríem
part, invisiblement i indiferenciada, s’entén) té 1.500 anys (multiplicant per
3 el nombre d’anys que habitualment se
li atribueix fins i tot des dels sectors més rancis, com la mateixa FAES).
Hitler s’acontentava amb 1.000 anys; el nostre “atamán” n’afegeix 500 més per
assentar bé els fonaments, com qui fa un gratacels o una pirámide. L’home es
cura en salut...
Davant d’aquesta posició, d’aquest reflex
inveterat dels que no volen cap canvi, hi ha els que sí volen canvi, sí desitgen que les coses
canvïin. Si els primers, els que volen que res es mogui ho fan perquè tota
modificació, tota transformació de l’ordre perjudica els seus interessos, el
seu estatus, els segons, els que volen canviar les coses adopten aquesta
actitud perquè l’ordre establert, l’estat de coses habitual i efectiu no els hi
és favorable. Tot això és evident. És la història, la roda dels grans i petits
enfrontaments humans.
Amb tota aquesta explicació de la
dicotomia permanència-canvi no vull deixar entendre que un dels pols sigui bo
(el canvi) i l’altre dolent (l’estabilitat), és clar. Un extrem i l’altre
formen part d’un mateix conjunt que és el moviment, l’experiència de la vida i
són igualment necessaris, es necessiten mútuament. El que sí vull recordar és
que RES NO S’ACABA MAI, NO HI HA MAI RES TANCAT, tampoc la història: tot és una
successió ininterrompuda d’estats de repòs i canvi. Tot rau en saber, en cada
moment, des de l’exigència d’ètica i la voluntat de millora i superació, què ha
de canviar i què ha de romandre, quins “canvis” són bons i quins no, quines
situacions “estàtiques” són bones i quines no; empro les cometes per suggerir,
per altra banda, que cap dels dos contraris és pur: el constant vaivé d’un a
l’altre fa que hi ha, es dóna canvi en la permanència i permanència en el canvi.
No hi ha Parmènides sense Heràclit, ni Heràclit sense Parmènides, per dir-ho
amb ressonància filosòfica.
