Viatge a Edimburg (XII)

Es pot dir que és un luxe de ciutat. Un somni quasi compacte d’antiga, rica i sòlida elegancia aristocrática. És una d’aquelles ciutats que conserven la morfología que els hi va inscriure una época d’esplendor, que uns dècades de plenitud li van voler donar, com a testimoni i autoexaltació de l’orgull de l’èxit del moment. Alguns edificis comercials o bancaris moderns trenquen, amb disgràcia, aquest aire, aquest ambient de sofisticada i refinada feligrana histórica, però no prou com perquè el conjunt no aclapari amb la seva espectacularitat. La quantitat d’edificis, de palaus, d’esglésies que s’aixequen i despunten amb la seva imponent massa de pedra enfosquida, amb, per així dir, la pàtina de la història, noble o com a mínim majestàtica, grandiloqüent és gran, i sap desplegar-se, conjuminar-se amb un sentit dramàtic, orgànic, sàviament trabat. Els ponts estan fets en funció dels edificis que els emmarquen (i viceversa), els edificis abracen les corves dels carrers que pugen o baixen, els edificis es miren i respecten (alçades i estil concordant) des de l’orgull de l’emulació… La sensació d’harmonia, de decorat irreal però superior a la realitat és aclaparador.

Només per viure aquí es pot dir que els edimburencs ja són rics, ja que tot això es mira i es comparteix en un ambolcallament que ho inclou tot, persones, edificis, atmòfera. Les ciutats, com les persones, tenen el seu to dominant i definitori.

Què més es pot dir? Doncs que tot aquest conjunt de pedra va acompanyat de focus més o menys importants de vers, sigui el dels dos o tres turons que s’eleven al bell mig de la ciutat històrica, com el parc del centre, on curiosament s’ubica l’estació central, que, en forma de vall, exhibeix els seus tapissos de gespa intensament verda, cuidada i densa, i els seus arbres centenaris (una mica com la vall de La Pétrusse a la ciutat de Luxemburg). Què més? Doncs que l’estil predominant, en els edificis més representatius (sovint hotels amb solera llargament centenària), però també en el conjunt del teixit arquitectònic del centre, és una barreja entre el neogòtic i el neoclàssic. Hi ha barris on sembla predominar aquest darrer estil per separat. Carrers rectilinis, sense arbres, perfectament deliniats, curosament dissenyats, geomètricament executats; façanes sòbries, sense els innecessaris balcons, però elegants en la seva seriositat. N’hi ha d’altres, igualment de pedra marró-grisa que tenen els frontispicis  en forma de pirámide dentada a l’estil holandés… Molts carrers són empedrats, amb llambordes. El teatres o centres culturals tenen l’aspecrte, la forma de ser el que són, i fa dècades que fan la seva funció. Veient tot això hom no pot evitar de preguntar-se per què a Barcelona ens han escamotejat d’aquesta manera el passat prestigiós (si més no en la seva aparença i des d‘una valoració burgesa de la realitat) a favor d’una modernitat de lletjor desterradora? Van caure bombes (que aquío potser no van arribar), però no prou per desfigurar, empobrir l’arquitectura, l’urbanisme de la ciutat d’aquesta manera. L’únic “defecte” que li ha trobat a la ciutat, fins ara, és que és molt turística, però venint d’on vinc dir això és gairebé una exageració despitada.

Excepte un que dóna a la banda nord, desentonant, de la céntrica fondalada, els momuments aquí són d’un classicisme que no està per a bromes: Adam Smith, Livingston, Wellington  i altres pares (?) de la pàtria apareixen amb l’actitud amb la que es vol representar allò que és gran, que ha pesat, que ha importat.

Existeix, diria a tenor del que es veu, una certa guerra de banderes (Union Jack versus Creu de Sant Andreu)… A veure qui posa la seva més alt o exclusivament. Són poques i sols en edificis públics, però la rivalitat és evident o, prèvia deguda projecció mental, s’acabarà fent evident.

Dins del paisatge humà, a part dels esmentats turistes (molts, sobretot noies, asiàtiques), destaquen els que van vestits totalment o parcialment vestits a la manera tradicional (jaqueta, armilla, kilt amb bosseta amb tres borles, calçat i mitjons gruixuts amb una mena d'escarapel.la, boina amb o sense borla). Els que vestits així, sovint amb polaines castrenses enlloc de mitjons, que toquen la gaita a una cantonada o una altra pensant en la generositat dels passants, són uns quants. De beggars tampoc en falten. Un, a la sortida d’un supermercat demana “any spare coins?” (cap canvi?; ja té gràcia la fórmula: estic per probar-la ;-); li vaig donar una misèria (no podent o volent donar més) i incrèdul em va llençar un irònic “cheers!”.

Són també freqüents els monuments consagrats a militars (més típicament o exclusivament escocesos) o a unitats senceres que van destacar en passades guerres (representades en la forma d'una o més figures humana amb l'uniforme -salakot colonial inclòs-, els distintius i la pinta amb la que la memòria idealitzadora ha volgut imaginar-se'ls); dient això tinc en ment el molt cèntric que honora la memòria dels que van lluitar a Sud-Àfrica, a la Guerra dels Bóers. És un fet incontrovertible que els anglesos, sense l'aportació escocesa no haguessin tirat tan lluny ni la revolució industrial ni l'imperi colonial.

Bé, dono aquest capítol per més o menys clos. Marxo a dinar (sort que segueixen el no horari turístic). Sort tinc, també, de poder pagar amb targeta, perquè els diners canviats s’estan ja exhaurint.