Abans de dinar es va posar en marxa la
premsada del raïm blanc. Una màquina amb un eix metàl.lic helicoïdal en posició
horitzontal al fons anava transportant el raïm que s’hi abocava cap a un forat
on queia i unes pales el baquetejaven separant el gra de la part llenyosa (deu
tenir un nom però no el conec); el primer convertit en una massa sucosa de
polpa, pell, suc i pepites anava escolant-se, per un tub fins a la prensa
situada allí mateix; el segon sortia despedit lateralment i anava formant una
pila arran del giny. Allí s’anava acumulant, amb el suc regalimant per totes
bandes. Amb unes fustes ad hoc i un cric de no sé quantes tones s’anava
premssant l’argamassa aquella. El suc després corria per la canal circular
situada a sota i es precipitava per la sortida cap un embut unit a un tub que
el conduia cap al celler. Algun any algú havia pujat dalt de la prensa per
follar el raïm, però aquest any s’havia preferit fer-ho amb gat. Va haver-hi
una mica de discussió de com procedir, de si premsar més o menys, a quin ritme.
En C. es va acabar posant nerviós, i va cridar a l’ordre, que ningú li havia
de donar lliçons, que ho havia fet sempre així, que s’ho havia fet tot sol i
que cap dels presents el podia alliçonar (llevat potser d’una excepció). Un cop
de geni propi del personatge i de la tensió i importància de la jornada: la
viticultura no és sols la seva passió, també és una de les seves fonts
d’ingressos. L’arrevatament de còlera era sincer, però sempre amb aquell final
de justificació o d’entonació de la veu que et fa dubtar de la seva
autenticitat: i si fos el simple exabrupte d’un excés d’energia, el desbordar
d’una passió feta de neguit i de plètora de pruïja satisfeta. Se li va fer un
cas relatiu; ningú li discuteix res, però se l’estima amb aquell excés de
confiança de qui coneix les febleses i els humors del patriarca.
La tasca de la premsada és necessàriament pringosa. L’empastifament és bastant general i cal lliurar-s’hi amb una certa dosi de sensualitat animal. Totes les operacions són bastant rudimentàries, fetes a l’aire lliure, amb tot de curiosos que comenten la jugada, i fiquen cullerada tot fumant i bevent cervesa. Sobre la fusta de la prensa hi ha a disposició un got per qui vulgui tastar el most que raja per la boca de la part inferior de la premsa. És una delicia, i és un crim que sigui tan rar de trobar-ne.
La premsada-aperitiu s’allarga i hi ha temps, per qui vulgui, de fer un bany a la mini piscina d’aigua ferruginosa de color marró-òxid. Al final tothom va seient a taula. Una parell de taules a base de senzills taulers i trípodes; cadires de plàstic; estovalles de paper i plats, gots i coberts també de plàstic. Cal servir-se un mateix a la cuina, on hi ha l’enorme paella de 80 ó 90 cm de diàmetre amb un arròs mar i muntanya fet, per enèssima vegada per un amic castellà de la quinta d’en C.. Qui no vulgui arròs té l’opció dels macarrons estil tota la vida. Segueix un dinar més aviat sorollós, amb befes i comentaris creuats d’un extrem de taula a taula i de taula a taula. Hi ha gana i alegría. L’alcohol corre. El vi, curiosament, no és el de la casa. Amb les postres (meló i alguna cosa més) reapareix el tabac. El tendal ens protegeix del sol i de la seva calor; l’aire, la temperatura són suportables. Estic lluny d’en C. però li sento algun comentari de graciós escarni.
És una constant en en C.. Hi ha, en el seu
ésser, una crida cap a l’excel.lència, cap al refinament, un anhel
aristocràtic, que no acaba de trobar l’eco en el seu entorn humà. Aquesta
recança la viu, o almenys l’expressa, amb el sarcasme i els estirabots del
filibuster que, aspirant a una delicadesa, a una elegància que el seus ni
coneixen ni comprenen, se’n venja fustigant-los verbalment. La gent rep
aquestes sortides, aquestes explosions denigratòries com una delikatessen, un element més de la
festa. El cercle, la paradoxa sado-masso està servida: l’insult i el menyspreu
esperats i rebuts amb íntima satisfacció, amb depravada fruició. És un joc on
cada part fa la seva funció: l’emissor es dosifica i ho revesteix d’ironia,
deixant caure la sentència de manera fulminant però precipitada, com qui no vol
la cosa, distretament. El públic fingeix rebre-ho com un compliment, ho encaixa
com una lloança: juga el paper de pervers afelagat en la seva abjecció: he he
he! hi hi hi! I tothom content.
No sé si en C. sabrà mai com l’entenc de bé. Situar-se al nivell de la lluita rudimentària, física, elemental, animal… no vol dir, necessàriament, ser groller, inculte, bestial. Ell reivindica l’heroi, que de la lluita amb els quatre elements s’eleva fins a la máxima expressió de la humanitat. Porta a dins el corcó prometeïc, la imperiosa inspiració de l’autosuperació, del vèncer-se a un mateix en l’impuls vertical que va del terra i les pedres fins als estels i l’éter. Sí, C. estic amb tu i tots els demiurgs del planeta.
La sobretaula s’allarga; hi ha qui desapareix
a fer una migdiada a ca la J. (la casa del costat, que acull per passar la nit
a uns quants dels presents); uns altres reprenen la tasca de convertir el raïm
amb most: maniobrar, si s’escau, el segon remolc, tornar a abocar-hi el raïm a
la màquina “batedora”, etc. El negre, a diferencia del blanc, no es premsa.
Crec recordar l’explicació: en el cas del blanc la fermentació de la pallofa
donaria un color fosc al vi; en el cas del negre, òbviament, això no és un
problema.
Dono un cop de mà, però ja una mica absent.
Començo a pensar en marxar. El dia comença a baixar i tinc molt a fer a casa.
M’acomiado fins a l’endemà. Arribat a Capmany faig unes piscines, les darreres
de l’estiu, a la piscina municipal, i segueixo cap a casa. Hi trobo
inopinadament ma cosina E. No, no he llegit el teu mail, disculpa. El Saüc és
aquí? Està molt malament? A veure.
Feia quatre o cinc dies que els meus gossos havien marxat sense tornar; havia sortit a buscar-los un parell de cops, infructuosament. Començava a estar preocupat, s’entén. Que un d’ells hagués tornat, ni que fos malferit, era un motiu d’acontentament. L’endemà o al cap de dos dies, no recordo, tornaria en Boix, perfectament sencer, tret d’una infladura en el llavi sense importància aparent.
El gos, en efecte, estava molt tocat. Ferides obertes en les quatre potes i galta i llavi dret encetat per múltiples ferides amb carn a la vista; la lismaniosi que pateix li ho complica tot molt, ja que té fluixes les defenses i qualsevol ferida se li infecta de mala manera. Havia arribat fins a casa, però no semblava estar en condicions de moure’s més. Movia la cua i mirava com qui espera el final dels sofriments o el curs fatal dels esdeveniments, resignadament. Com estic curat d’espant i ja l’he vist ressuscitar un cop, m’ho vaig prendre sossegadament. Vam trucar al veterinari d’urgència informant de la situación; vam demanar hora per a l’endemà matí; en el cas de que la situación millorés trucaríem per desconvocar.
