Em va semblar que el primer era rentar-li les
ferides (recobertes de crostes de pols i sang coagulada) i a tal efecte vaig
improvisar a la taula de cerámica del davant de la casa, amb estovalles de
paper (d’aquelles de rotlle) i una làmpada penjada del canyissar, una taula
d’operacions. Es va fer el que s’havia de fer: neteja i desinfecció d’urgència.
Seguidament li vam preparar un jaç amb una manta vella a l’entrada de casa, on va
menjar brou amb carn prèviamant esfilagarssada i dormir com un infant convalescent
amb un plec de manta tapant-li mig cos.
L’endemà el vam carregar en un dels cotxes i
vam anar, en dos cotxes, fins a l’entrada de Sant Climent Sescebes. Allí vam
deixar un dels cotxes, preveient de separar-nos a la tornada: jo cap a la verema,
ma cosina cap a casa amb gos.
El veterinari va dedicar uns tres quarts
d’hora a reconstruir en Saüc. Mentre vam sortir a donar un volt i un cafè. El
dia era gris, però sense vent i amb una temperatura suau. Es veien força
senyeres i estelades en les finestres i balcons. Casualment ens vam creuar amb
mon germà i la seva dona. Anàven en cotxe, camí de Banyuls de la Merenda, a
visitar el Museu Aristide Maillol. Sempre és divertit, alegre trobar-te la gent
per casualitat.
Ens van tornar un Saüc de potes embenades i
amb tot de taques platejades (el darrer crit en antisèptic). Ma cosina, que
havia insistit molt en donar un carácter d’urgència a la cosa,. Va insistir en
pagar la factura (força elevada). Vaig fer els possibles perquè escullissin la
meva targeta enlloc de la seva però va ser en va.
Vaig arribar a la verema gairebé a tres
quarts de dotze. Estava avisat i sabia que la vinya per fer es troba als afores
del poble, pista amunt cap al Paratge Natural. No coneixent o no recordant
l’accés vaig aparcar massa lluny i vaig haver de baixar per camps llaurats i
marges de vegetació. El dia s’havia aixecat. Em vaig incorporar, sense
estisores. Corria la brama que hi havia moltes vespes. Una noia, lívida de
cara, havia patit dues picades i estava recolzada contra un marge, marejada.
Ella mateixa o algú altre li havia ja posat fang a les picades, que diuen que
calmen el dolor. Mentre rebia les atencions del seu company, em va cedir
gustosa les seves estisores. Eren nous, no havien vingut el dia anterior. La
noia era francament atractiva, llàstima que anés ja acompanyada i pogués ser el
seu pare… Vaig fer tres o quatre ceps.
El tractor havia marxat amb remolc i
tots els cubells eren plens, amb lo qual es va haver d’aturar el veremar fins
no tornés el tractor amb un segon remolc buit. Al cap d’una estona era a lloc i
vam enllestir i carregar tot el raïm que quedava dins del remolc. S’havia desistit
de treballar un cep amb un o més nius de vespes. Em dolia la pèrdua de tant de
raïm (el cep anava ben carregat) per una raó de pes tan variable, i per tant
vaig fer un intent d’aproximació; aconseguida la victòria simbólica equivalent
a un gotim em vaig retirar indemne. Vaig tornar les estisores i vait anar a recuperar
el cotxe pujant pista amunt. La calor era encara, al pic del dia, de ple estiu.
Vaig mirar de compensar la meva poca
contribució veremeradora amb major dedicació a la premsada. Un grup de 7 ó 8
vam estar una llarga estona buidant el segon remolc. La noia de la picada va
acabar a l’interior del remolc recollint els darrers grans a cop de cubell. Els
efluvis del raïm premsat, el xipimoll del suc grantos del fons del remolc, la
turgència encantadora dels seus pits, l’escalfor d’un sol a raig viu, van
seduir-me la imaginació. Finalment el motor de la màquina va callar i es va tornar
a una calma relativa.
També aquell dia va haver-hi temps per a un
bany. Baixar per l’escaleta, una escala d’operari de barrots sense base per la
planta del peu, era un petit suplici, però aviat arribaves al fons. Un dels
nanos entrevist el dia anterior compartia bany amb mi i d’altres. La broma i la
complicitat portaven la veu cantant entre ells però tampoc me n’excloïen. El
nano en qüestió tenia dos tatuatges que cridaven l’atenció: una era un disc que
li cobria mitja esquena, amb la reproducció d’un circuit elèctric; l’altra en
un avant-braç i molt més petit, un codi de barres. Un altre dels nois allí
presents es movia en un registre molt més comú i convencional: un neptú amb
corona, trident i fons d’ones ornava el seu muscle esquerra. Parlant amb ells
t’adonaves que la psicología, el tarannà eren els de sempre, els de fa 40 ó 80
anys; l’únic que semblava haver canviat era el tractament de la pell. El gust
per la felicitat salvatge, entre sana i autodestructiva, i la propensió a les
opinions dràstiques, categòriques, eren d’un llatinisme atàvic, inmortal. Com
ha de ser, sempre que es recondueixi una mica…
Aquell dia l’àpat anava de xai amb patates,
una especialitat d’en C. Em tocar seure en un extrem exposat al sol, però la
brisa ho feia suportable. Tanmateix em van invitar a canviar de lloc. Em pleia
força ser allí, enmig d’aquelles cares simpàtiques i de tracte natural,
directe. Tot allò era un recés, una interrupció lúdica en el meu dia a dia. Un
passatemps honest, innocent.
L’amfitrió treu una ampolla de ratafia de la
seva producció per a cigalons i degustadors. Va declarar negar-se a treure’n
una segona; no ens ho mereixíem pas.
Vaig xerrar una estona amb un veterà
d’aquestes trobades, besnét de l’escultor Llimona. Un tio una mica més jove que
jo, amb ulleres de Buenafuente i amable sornegueria osonenca (és fill de
Torelló, per bé que passat per Barcelona). Feia equilibris per sobreviure a la
crisi. Vaig intercanviar igualment impressions amb en S., conegut de trobar-lo
allí altres anys i amic d’un amic. Vam parlar de Marià Vayreda; em va parlar
del seu llibre Records de la darrera
carlinada que no he llegit però que fa temps em crida l’atenció. En S.
havia hagut de deixar l’exercici profesional de l’arqueologia i es dedicava a
donar messatges de Shiatsu. Vaig quedar que li trucaría per demanar hora. Pel
que fa al país, tant un com l’altre havien passat de les anteriors posicions nacionalment
escèptiques i reservades (per acratisme, en el cas d’en S.) a posicions gairebé
obertament independentistes.
No vaig trigar a acomiadar-me, així, en bloc,
de tots els allí reunits. En C. em va adreçar uns mots en anglès (seguint amb
la seva rosegadora voluntat d’enlairar-se cel enllà) que no vaig entendre i que
ja li va fer vergonya repetir. Ho sento. Adéu C., potser ens veurem un parell o
tres de vegades abans, si no fins la verema 2013!
I el vi que fa en C. Com és? Doncs hi ha
força gent que opina que és imbebible, que és pràcticament vinagre o amb gust
de vi picat. Jo no m’atreveixo a pronunciar-me. És un fet que de fa tres i
quatres anys està obtenint reconeixement a nivell internacional, sobretot a
França, que ha guanyat guardons i que ha sortit en prestigioses guies de
viticultura. És un misteri. A banda de vi també fa vi escumós o cava, ara no ho
sé del cert. El que no hi ha dubte és que és dels pocs vins ecològics de la
zona, el que té el seu mèrit i al cap i a la fi és i un honor per a la comarca
i un exemple a seguir per a tots els cellers de la DO Empordà (-Costa brava).
Carles, per molts anys…
