L’Estat-Nació
ja no és el que era
No són poques les veus que ens adrecen
aquest comentari carregat de malévola satisfacció. Congratulant-se perversament
ens venen a dir allò de: “Heu fet tard, la festa ja s’ha acabat, ens ho hem
menjat i begut tot, en prou feines queden les escorrialles”. En l’actualitat,
afirmen, són les grans instàncies com l’FMI, El Banc Mundial, el BCE, la
Comissió Europea, la Sra. Merkel qui decideixen la política a seguir, i els
estats, i més si son petits, no podem fer altra cosa que obeir.
És interessant observar que es tracta
d’un comentari de combat de reraguarda, d’algú que està perdent la partida i admet,
anticipadament i implícita, sentir-se ja vençut. No treu, com deiem, que és un
dard amb insidiosa mala llet (una fletxa parta, que deien els romans
referint-se, inicialment, als genets parts que fugien tot disparant, amb mortal
encert, cap als seus perseguidors): busca devaluar el que als catalans tant ens
haurà costat aconseguir. Ells que han defensat, i encara defensen,
aferrissadament l’Estat-Nació, els hi falta temps per restar-li vàlua tan bon
punt et vols dotar de la mateixa estructura que ells han gaudit durant segles…
Sospitós. Volen que tu assumeixis la depreciació de la cosa mentre ells fan
mans i mànigues per salvar, reapuntalar la seva propia realitat estatal. “No
val la pena”, et diuen, mentre fan càbales i suen suor freda per poder seguir
aferrant-se a la sobirania del seu Estat… En fi, un joc de mans hipòcrita
tirant a ridícul per evident.
Però hi ha més. Aquest enfocament d’un
suposat canvi de paradigma polític obvia almenys dues coses. Una, que la pèrdua
de sobirania és simètricament proporcional a les cagades que hagis fet, i dos,
que la democràcia, si es creu realment en ella, és més forta que qualsevol
instància internacional habuda o per haver.
Pel que fa al primer punt, és evident que
Espanya es va inflar com la granota de la faula de La Fontaine i ha rebentat de mala
manera. Si especules enlloc de crear, si abuses enlloc d’esforçar-te, si
t’obnubiles enlloc de mantenir-te lúcid, si gastes més del que tens, si
malbarates en coses inútils, és evident que tard o d’hora, siguis un individu o
un país, tindràs una trompada i t’enfonsaràs. Hi ha països que en els anys
d’orgia de creixement fictíci van ser prudents i ara estan capejant la crisi
sense intervencions majors. Mantenen un considerable nivell de sobirania
nacional.
Pel que fa al segon, es tracta d’un repte
que és maco, apassionant d’assumir: què podrá més la política o l’economia, el
poble o els macroorganismes internacionals, la democracia o la imposició? És la
batalla eterna de l’existència humana, i és un dret i un deure de viure-la, de
lluitar-la amb els propis mitjans, a la seva manera. Catalunya fa 300 (o més)
anys que es debat, de forma indirecta però intensa, en aquests riscos i
dilemes. Vol afegir la seva veu. Si volem un país lliure és perquè volem un
país millor. És un dret i un deure. Tenim el convenciment de que el nostre
esforç pot ser útil més enllà de nosaltres.
A més, per retallada que estigui la
sobirania sempre hi ha un munt de coses que pots decidir tu mateix; tenir estat
propi, per tant, sempre és un bé. T’estalvies, com a mínim, una dependencia.
Enlloc de dues (la de l’estat del que formes part i la de les poders
internacionals) en pateixes sols una, el que simplifica les coses i, en el cas
català, tal com s’està veient negativament aquests dies, fas que la pressió
sigui menor. L’animositat i l’abús que es practicaría envers nosaltres des de
fora sempre serà menor que el que es practica actualmente des de qui se suposa
que ens hauria d’aixoplugar, defensar, protegir. Volem negociar, el que sigui,
en termes de propietaris de casa nostra, no en termes de llogaters, deixats de
banda i calladets. Volem tenir veu i vot sobre les nostres vides i la terra que
ens sosté i dóna vida.
Recapitulació
Hem explicat, desenvolupat el millor que
hem sabut les objeccions que es plantegen a la nostra voluntat de constituir-nos
en estat. Recapitulem-les breument i consignem, en pro de la claredat, la
nostra rèplica ara ja de manera, sintètica.
No
heu estat mai (una nació)
Sí que ho hem estat (sinó molt probablement no seríem aquí ni parlaríem d'aquestes coses) i de tota manera el que compte és la nostra voluntat de ser, amb ella ja en tenim prou: la legitimitat rau en el voler i
en el ser capaç. Afirmant-nos no neguem ningú; callant ens neguem a nosaltres
mateixos i, fent-ho, faltem al deure davant de nosaltres mateixos, de la
Història i de Déu (i que els incrèduls, els ateus em perdonin, si poden...).
Sou
(una) minoria
Ho vam ser, ja no ho som (a Catalunya, s’entén,
que és l'únic que pot i ha de comptar). El poble ha perdut la por i s’està retrobant a
sí mateix i agafant confiança i esperança. L’etapa d’acomplexament i
d’alienació (autonegació, autoodi) queda enrere. La temptació económica i
individualista (trobar en els diners una compensació, i en la “salvació”
estrictament personal una sortida) ja no
és possible ni atractiu.
