Mai havíeu estat tan bé com ara
Aquest argument, cada dia que passa,
guanya en cinisme, en humor negre (o groc). Si no fes plorar faria riure. No ens
escarrassarem gaire ha demostrar que cau pel seu propi pes, també
retrospectivament. És un d’aquells casos en que la teoria queda totalment
desmentida per la realitat. La teoria, val a dir, ja tenia limitacions,
deficiències enormes, però interpretada i aplicada amb generositat hauria donat
bastant de sí (allò de l’esperit i la lletra). Diem-ho clar i català, Espanya
no ha deixat mai de ser un estat amb mentalitat i pràctica centralistes, amb
una administració monstre híper reticent a cedir, a delegar, a compartir
recursos, poder, informació; incapaç de tractar en termes d’igualtat
l’administració autonòmica, considerada com una nosa, com a subalterna o com
purament subsidiària. Els traspassos pendents de cessió i les ingerències i
invasions de competència han estat sempre a l’ordre del dia. La quantitat de
funcionaris i de ciutadans espanyols que estan, estarien a favor de liquidar el
sistema autonòmic (si pogués ser selectivament…) són legió. Els espanyols,
començant pels que treballen a la funció pública, tenen un sentit patrimonial del poder.
La democràcia i el socialisme espanyol havien de transformar les consciències i permetre de passar del ordeno y mando a quelcom de més homologable a nivell europeu. Segur que es van fer intents en aquest sentit, però la cosa no ha resultat. Enlloc de fer pedagogia el socialisme va acabar creant la seva pròpia oligarquia, a imitació de la ja existent, i es va constituir en grup de poder, amb la seva propia xarxa clientelar i els seus mitjans de comunicació. De seguida es va instaurar un bipartidisme consistent en una cursa, en una rivalitat per veure qui dels dos s’apoderava d’una porció més gran de l’estat, entès sempre com una sola cosa. El paper de la perifèria, en aquest joc, no ha estat mai altre que el d’espectador, d’ostatge o d’aprofitat oportunista. La baralla permanent entre els dos partits no ha amagat mai que en allò essencial sempre han estat d’acord: Espanya és una, l’Estat és un, i és ell qui té la darrera paraula. L'Estat de les autonomies ha estat un invent per ofegar en un desdoblament insensat de les administracions, les reivindicacions històriques, les úniques, de les nacionalitats (tal com les anomena la Constitució), que estan molt lluny de ser 17 (!). S'ha creat una mena de monstre pseudo-federal per diluir les justes, les pertinents necessitats d'autogovern d'uns territoris determinats... Embolica que fa fort.
És innegable que l’estat central,
començant pel pacte constitucional, ha fet concessions, ha tingut moments de
generosa lírica i ha semblat voler dissenyar construccions polítiques properes
al federalisme. El dia a dia i la lletra petita, com dèiem, sempre han
demostrat que es tractava d’una manera de guanyar temps, de diluir el problema
(ofegant les raonables reclamacions de les nacions –nacionalitats segons la Constitució, com dèiem –en el mar, el maremàgnum de les 17 autonomies), de dotar-se de bona
consciència mentre s’anava recuperant terreny (després del breu i superficial
moment de contrició i esmena de la Transició) de cara a modernitzar Espanya (a
cop de multinacionals i guerres internacionals –Aznar- o d’AVEs i aeroports fantasmals a
cada cantonada –Zapatero).
I és que la mentalitat ho és, ho fa tot,
i no s’ha fet res de sincer, de seriós per canviar-la. Estem sense AVE que arribi a la frontera, sense Eix Mediterrani,
amb un aeroport del Prat recapat, amb un espoli fiscal brutal, a punt de ser
intervinguts, amb els sistema educatiu penjant d’un fil, amb no sé quantes
televisions espanyoles fora de la jurisdicció del CAC (escampant uns programes porqueria
que fa feredar), sense seleccions esportives nacionals, amb l’herència enverinada d’una Renfe de la que només som
propietaris a mitges, amb el sistema de caixes d’estalvi desballestat, amb no
sé quantes lleis impugnades o curtcircuitades (la d’horaris comercials, la de
l’euro per recepta, la de la Dependència, etc.), amb la majoria d’autopistes de
peatges de l’estat, amb les curses de toros a punt de tornar (de moment ja per
la tele, en horari infantil), amb una judicatura on el català no entra ni amb
calçador i que practica una justícia marcadament tendenciosa... Les traves,
càrregues, travetes i obstruccions són permanents: la inseguretat jurídica és
total. Però què haig de dir, d’afegir que tothom no sàpiga o pateixi en la
pròpia pell?
La conclusió a la que s’arriba
necessàriament és que l’autonomia catalana no té cap garantia, com no sigui la
força dels catalans de defensar-la, de permanència, de continüitat estable.
L’estat, tot erosionant-la i posant-la contra les cordes, busca el seu
afebliment i amb aquest el moment, l’oportunitat de desmantellar-la. I més ara
que mana el pur franquisme, com es demostra dia sí i dia també. L’Estat espanyol
segueix invertebrat, segueix sent un conjunt de pedaços de corrupció i
incompetència, una solució passatgera imposada per la força bruta i del nombre,
una fugida cap endavant cada cop més desesperada, en la que la inèrcia i el
rampell megalòman es van tornant la veu cantant.
Deixant però ara de banda el tema de si
vivim o no en el millor dels mons posibles, abordem ara la qüestió des d’un
enfocament més ampli. Cal denunciar la connotació de tutelatge que hi ha en
l’expressió “mai havíeu estat tan bé”: fa planar, insufla la idea de que en el
passat (dins o fora de l’Estat
espanyol) mai havíem gaudit de tanta llibertat i que per tant hauríem d’estar
agraïts i treure partit de la sort que ens ha tocat… Ara bé, hi ha res millor
que la plena llibertat que et dones a tu mateix? Hi ha res millor que viure
sense haver de demanar permís? Necessitem realment un amo per ser nosaltres
mateixos? No nego hauria estat bé conviure confraternalment, confederalment
dins d’un sol estat. Això ha estat un somni impossible. Catalunya ha fet tot el
possible i més perquè fos així. La desconfiança i el monolitisme espanyols ho
han fet inviable, doncs girem full. Serà el millor per a tothom.
Si és llei de vida que qualsevol ésser
(individual o col.lectiu), en condicions normals, vulgui, busqui el seu màxim
desenvolupament, com no esdevindrà una exigència urgent, imperiosa,
incontenible quan aquest desenvolupament és coartat, frenat o directament
impedit? No es pot anar contra la natura.
