Per altra banda, l’explotació turística que
se'n fa és decent. Els restaurants –bastants indis, nepalesos, pakistanesos o kurds-
estan ben posats però sense faramalla, estridència en el reclam (i un cert i
discutible gust per la “privacitat” consistent en cobrir els finestrals amb
plantes, el que fa que no t’arriba gaire cosa més que la llum apagadament i
difusament vermellosa que solen tenir a l’interior). Aquí, com arreu, els
locals arran de carrer conserven la tradicional davantera de fusta pintada amb
colors vius. El contrast amb la negror marronosa (encantadorament sinistre) de
la pedra omnipresent és alegrament impactant. Aquest, com a Anglaterra, és un
món de fusta pintada, tants cops, amb tantes capes, que ja sembla un altre
material, una d'estucat o ceràmica. El bla marí i el vermell intens
(carruatge, sembla que en diuen) són potser els més freqüents; després vindria, diria, el ved fosc, el groc, el carbassa, el blanc... Les cabines
telefòniques tradicionals –que bé que no hagin desaparegut!- destaquen amb el
segon, com també les bústies de ferro colat o, cosa insòlita- les portes de
força esglésies. Amb les esglésies, justament, passa una cosa curiosa:
semblen viure una simbiosi estranya amb un profà proper a la profanació. En una
s’hi veu tot de taules i cadires, com de bar, a l’entrada exterior; una altra
no sembla tenir solució de continuïtat amb el hostal juvenil que té al costat:
és un sol i mateix edifici, també per l’interior; una s’ha convertit en un
teatre i hi fan una mena de cabaret; una altra té un rètol inconfusiblement religiós i l’entrada dóna a una sala de
festes… Tot plegat una curiosa hibridació que no ens desagrada: cal introduir
l’alè diví en tot el que fem i, en sentit oposat, l’alè de la cervesa fins a
les altes instàncies.
Endut per aquest indeterminable equilibri
d’anar i no anar, d’avançar i retrocedir, d’agafar els carrerons (d’estretor
exclusiva per a vianants), que baixen abruptament cap a la depressió central,
de voler situar un centre de gravetat i alhora estendre el meu radi d’acció, i
també, de debatre’m entre l’atracció de la pedra i la de carn, no sempre
coincidents en la direcció, vaig acabar fora del Royal Mile. De fet, si miro tant les
pedres, l’arquitectura, és per no mirar més les dones; el primer es deixa mirar
impertèrritament, el segon ja no. L’objectiu és la forma bella; la inanimada
comporta menys problemes, però no diu res.
El punt d’inflexió de la nova i més erràtica
deambulació va ser el Museu Nacional d’Escòcia (que tinc el bon propòsit de
visitar avui): un edifici modern que té el seu interès. Una barreja
d’observatori astronòmic engrandit, fractalment, com un tumor, i un búnquer,
amb obertures en forma de ranures i escletxes per cobrir tots els angles
d’atac, i la clàssica obertura esbiaixada del gruix del mur en escalonament
dentat.
Havia finalment parlat amb en J. i havíem
convingut de trucar-nos més tard. Passava l’estona i el mòbil no sonava. La
gana, la passió visual, l’afany de trepitjar allò de més enllà que veia, em van
anar, com dic, duent fora del nucli històric. Abans encara vaig entrar en el
pati de l’Old College de la universitat. Neoclassicisme en estat pur, imponent.
També vaig poder interessar-me per la placa explicativa –i la marca de
l’emplaçament- de la darrera execució pública a Edimburg, el 1864. Nosaltres
vam trigar encara unes dècades a suprimir l’espectacle, però els toros van
seguir i encara remenen la cua… ensangonada.
Deixava el segle XVII i XVIII per entrar en
el XX, per dir-ho d’alguna manera. La circulació ja era una mica més densa. Els
locals igualment atractius. Vaig passar al davant d’un restaurant d’estètica
bio anomenat “The Elephant House” que duia com a reclam un aclariment: “Birth
place of Harry Potter”. És clar que sí, com no hi havia caigut abans! Tot el
millor de Harry Potter és l’esperit, la textura i llum d’Edimburg… Com ho és
també de Sherlock Holmes, que té la seva estàtua anant cap on visc, Leithwalk.
Conan Doyle, un altre escocès.
No tenia clar de voler entaular-me, quelcom
m’empenyia sempre més enllà. Volia si de cas beure fins a fondre’m amb
Edimburg, però calia menjar alguna cosa. Un LOOK RIGHT pintat en un pas zebra
em va fer pensar que més d’un turista continental havia pagat cara la seva
distracció. Voltant vaig abocar-me a l’entrada, emmarcada per dues pilones
coronades amb sengles figures d'unicorns (era el segon cop que veia el fabulós
animal, probablement emparentat amb la ciutat, doncs) d’una avinguda a través
d’un parc, el Middle Meadow Walk, absolutament idíl.lica. Vaig estar temptat
d’endinsar-m’hi però em vaig retenir. Potser va ser la visió d’una noia que
agafava un taxi d’aquests de sempre (però renovats), amb portes que són gairebé
tan altes com una persona i d'espaiós interior, res a veure amb l’habitual
mesquinesa dels turismes. Edimburg és una ciutat universitària, i es nota.
Un lloc de falafels kurd em resoldria la
qüestió, amb anada al lavabo inclosa (Edimburg també és un lloc de
pixades universals). Acabant-lo potser amb pressa o golafreria em vaig tacar i
vaig acabar al Brass Monkey, on començo aquesta narració particular.
Amb tot això m’havia tret el relatiu mal
sabor de boca de la nit anterior. Per començar no vaig trobar els companys: el
local on tenia lloc la festa, Espionage, en forma de pisos amb intrincat joc de
sales-masmorres, tenia un tercer pis al que, absurdament, no es podia accedir o
s’havia de fer per vés a saber on: jo era a baix, ells a dalt. Per continuar, i
molt més greu, la música, en viu, era horrible i la gent escassa i com d’una
sala de màquines o de les mines. Un nano ostensiblement begut va saber que era
català i em va donar les gràcies repetidament i presentar als seus
acompanyants. El vaig aguantar perquè em va invitar a un birra. Venia dels
Highlands i em va voler explicar que en gaèl.lic tenen l’expressió Saor Alba
(que s’ha de pronunciar Soor Alapa (una cosa això com la província basca) per
dir Free Scotland!
Vaig acabar marxant del local on no hi veia
futur, ni present. Tirant avall vaig desembocar al Market place i allí vaig fer
el senyal de la victoria a un home que passava vestit en kilt i, crec, amb
algun distintiu nacionalista que ara no recordo. Es va adreçar a mi, queixós de
que l’haguessin fet fora de no sé quin local. No semblava begut i així li ho
vaig dir. Em va voler invitar a un drink.
En un sorollós pub anglès –així m’ho va precisar- vam estar bevent cervesa
negra i xerrant. Era anglès, vivia a Glasgow, parlava cinc idiomes, era del
SNP, Glasgow era més ric que Edimburg, que havia proporcionat totes les vies de tren de l'ïndia, i no sé què més del francès que havia après
amb dues parelles franceses que havia tingut (i que havia, ho deixava entendre, el punt d'orgue de la seva existència, almenys fins llavors). Era bon tio, reflexiu però un xic espès. Li vaig
preguntar perquè la bosseta de pell de cabra duia tres borles (i no dues o
quatre). Les va anar agafant i dient: free Scotland, free Scotland, fuck the
British! Ha ha! It’s a joke! (És una broma). Vam brindar, en gaèl.lic (una cosa
així com Sloange! (que més tard sabria s'escriu Sláinte), llengua parlada
per unes 10.000 persones, em va informar responent a la meva pregunta. Volia
mantenir el contacte (ai! la il.lusió de la fratenitat etíl.lica…) i li vaig
passar una targeta. Em vaig acomiadar pagant-li una altra birra.
Vaig anar tornant cap a casa fent entrades i
sortides en diferents locals nocturns. Tots, o molts, tenen el forma de cova
amb diferents racons i dependències. Si la música fos bona estaria bé, però sol
ser el pinso estrident de sempre.
