Viatge a Edimburg (III)

Tinc la sort de que el corredor s’acaba al meu nivell (hi ha un segon pis on la cosa s’allarga més): impossible que em furtin o contagiïn alguna malaltia pel darrera (faig meu el reflex i la reflexió del jugador de póquer), ni que hagi de suportar el desfilar de passatgers en transhumància de rata atrapada.

Una nova parada. Fa una estona era Valence. Aquesta ja deu seu Lió. Aviat caldrà tornar a arrossegar l’equipatge…

Aquest doll forassenyat de paraules m’està privant de tres nobles activitats: llegir (he dut literatura per aguantar un mes de confinament penitenciari); contemplar el paisatge; traduir (el llibre que tinc ja ben encetat). Abandono doncs una estona l’escriptura per una o l’altra d’aquestes alternatives.

Han transcorregut un parell d’hores o més. He llegit una mica de Simone Weil (La Pesanteur et la Grâce): no sé si es poden pensar i dir coses més potents i sublims, i també el EL PUNTAVUI del dia. També, d’esma i perquè no fos dit, he mirat una mica el paisatge que desfilava per una finestra o l’altra.

El dia decau, la grisor ferroviària s’estén a dreta i esquerra. Estem arribant a París. Hem creuat el país, els seus camps envoltats de boscos, les seves ondulacions, la seva serenor ordenada, antiga i anodina.

Ha passat una estona i ja sóc instal.lat dalt del tren que m’ha de dur a Caen, fent marrada per Cherbourg com he sabut fa uns minuts. L’atterratge al gran París, desmbarcant a Gare de Lyon, s’ha fet seguint la tonalitat obligada: ruiades de gent de tots els colors, de totes les races i condicions, milions d’històries personals, alegres o tristes circulant, la majoria adelerades, en un sentit o un altre. Un ha viscut una mica i ja no s’atabala o s’embedeleix com en el passat. Estava informat d’on havia de dirigir les meves passes: línia de metro 14, parada a la Gare Saint Lazare. M’ha tocat al darrer vagó i he gaudit de la visió que el gran vidre del darrera oferia de les entranyes del metro.

Davant tenia una noia negre, més aviat prima i petita; estava esmicolant una panotxa i menjant-se’n els grans. Vestia uns pantalons d’un verd primavera llampant, i duia posat un abric d’aquells de botó de banya, de color blau marí clar: colors d’innocència festiva; una camisa negre treia el nas per entre el dalt de l’abric. Devia tenir uns 20 anys però gastava un candor enjogassat de nena… La gent de pell fosca sol tenir aquesta simplicitat adorable. La veia manipular quelcom embolicat que no era un mòbil; per fi algú que centra la seva atenció en quelcom humà, encara que sigui “animal”…

No ha trigat a somriure’m amb tota una rastellera de dents blanques i uns ulls entremaliadament divertits. Li he respost de forma concomitant. M’ha ofert de compartir el panís; he declinat tot felicitant-la pel bo i saludable que havia de ser… sempre que no fos transgènics, he afegit; ha rigut i ha dit alguna cosa que no he entès. Al cap d’uns instants m’ha senyalat les meves sandàlies i m’ha dit que li agradaven o que en tenia unes de molt semblants, comprades “en Calédonie”; li he agraït el compliment tot glossant algunes de les efectives virtuts de les dites sandàlies. Per no ser menys que ella li he dit que les seves vambes tampoc estaven malament. Se li ha escapat un nou somriure i alguna expressió d'assentiment. Acompanyava sistemàticament el seu parlar de mirades a les dues persones, o almenys a una d’elles, assegudes a la meva dreta. Pel reflex del vidre de darrera la noia podia constatar el mutisme i la indiferència de les seves cares, o així m’ho va semblar. Hem baixat tots dos a Saint Lazare, dient-nos un escarit però cordial adéu. Cadascú ha marxat a perseguir la seva pròpia vida. 

Si faig el recompte, és la tercera o quarta persona que em somriu. Fins ara, sols me les he hagut amb gent amable, atenta, servicial. L’excepció ha estat una noia grassa i lletja (ho sento però és així) que al meu requeriment de passar davant seu per comprar el bitllet (en aquell moment creia fer tard), m’ha respost que ella també tenia pressa. Quan des de la taquilla m’han vist neguitós i m’han donat preferència –escassos minuts abans hi estat havia informant-me-, l’he deixada amb un pam de nas, sense ni tenir temps de disculpar-me.

M’acaba de trucar mon germà. Potser em volia dir alguna cosa personal però la conversa no ha passat de posar-me al corrent del resultat de la reunió de Mas amb Rajoy abans de tallar-se. Diu que el president català ha deixat les coses clares, que no s’ha arronsat gens i que venen dies de gran transcendència i sotsobra, que m’ho perdré, que abans d’una setmana es convocaran eleccions plebiscitàries... Es confirma doncs el que la premsa addicta ha estat dient i especulant aquests dies en l’edició d’avui mateix, que he estat llegint una estona en el TGV.

A Saint Lazare he patit un cert desconcert. No tant pel laberint, també vertical, sinó perquè el meu tren (buscaba neguitós el nom de Caen) no sortia per enlloc. Un empleat negre m’ha indicat, amb marcada cordialitat, que havia d’anar cap al fons, passada l’andana 17, a les “grandes lignes”, que allò eren rodalies. Allí l’únic tren a Caen que figurava en el panel era el de les 06:45. Una senyora m’ha aclarit que el meu tren era el de Cherbourg, que no n’hi havia cap de directe. Bon courage! El fet és que sóc dalt d’un tren convencional, que corre a tota velocitat, amb una llum com de restaurant de luxe, uns seients entapissats d’una mena de vellut de color gris- argentat mat, amb el nombre just de viatgers, convençut de mai haver viatjat en tren en condicions tan elegants i confortables; sense ningú al costat ni davant meu, amb tauleta sòlida i gent civilitzada per totes bandes.  

No he menjat res (he sortit de casa esmorzat de brunch, val a dir). Tinc arran d'ordinador la pasta d’aquest migdia (aplanada i un xic desmillorada). Crec que els dos o tres glops de Desperados m’ha disl.locat el benestar estomacal. Tant se val.

Però més enllà del caprici, què m’ha dut a fer aquest viatge? Què l’ha motivat i provocat? He identificat quatre factors i estats d’esperit en l’origen d’aquesta petita o gran aventura.

El primer és molt simple, i senzill de copsar i expressar: l’incendi m’ha complicat l’estiu fins al punt de privar-me de reals vacances. No he fet el final de la transpirinenca que tenia en ment (avui, després de dues setmanes llargues de tramuntana i/o mal temps sense a penes pausa semblava que finalment havia arribat el bon temps), ni tampoc la setmana o dies de retir a Cadaqués. Algun extra m’havia de poder oferir.

El final no pot ser gaire lluny, o sí, però la sensació de que ja visc en temps descomptat no em marxa del cap. Les possibilitats de no ser-hi d’aquí 10 ó 15 anys són considerables. El futur és ara o mai.