Llegir la notícia de la mort d'en Toni Nadal, home del temps de TVC, en accident de muntanya (per la banda del Llac de Sant Maurici, crec) m'ha fet pensar en els dies de transpirinenca que vaig fer l'estiu passat. Jo, com aquest malaguanyat meteoròleg, també anava sol. Simplement no vaig tenir tanta mala sort. Reprenc, retocant-lo en allò necessari, allò que vaig escriure aviat farà un any. No té més valor i interès que el de ser una cosa viscuda.
Vaig acabar la meva travessa en solitari
d’un tram del Pirineu català ja fa uns dies. Molt poca gent; la majoria en
sentit contrari: Mediterrani-Atlàntic. Vaig arribar amb els peus destrossats
(llagues i a última hora butllofes). Content d'haver fet un must, una d'aquelles coses “mítiques”
que penses, creus durant anys que has de fer.
Vaig començar a la Cerdanya francesa,
amb gent amiga que amb qui vam fer el cap de setmana fent un recorregut
circular de llacs (més o menys artificials) i valls, per als encontorns del cim
Carlit (fet fa uns anys en solitari). Va ser un preàmbul maco: bon temps,
ambient gavatxo (sempre més alegre i civilitzat que el nostre), un bany
refrescant en un pantà, ramats de perxerons i trajecte de tornada en el “train jaune”
fins a Bourg-Madame.
Els amics, amb un cop de cotxe, em van
deixar a un “gîte d’étape” al poble de les Planes. Era encara d’hora però els
hostes ja sopaven, tots en una mateixa taula allargada, reservats i servits per
la mestressa. Tots gent de mitjana edat; els més expansius eren un matrimoni
anglès amb els rostres colrats pel sol. Era evident que qui duia els pantalons
era la dona. Rara vegada havia menjat tan malament, i això que no sóc gens llepafils. El pitjor, de llarg, eren un parell de "merguèzes" pràcticament immenjables que no vaig poder acabar-me i vaig, fet insòlit en mi, abandonar en el plat.
Després d’una nit agafant forces i
estudiant mapes en la meva mansarda vaig emprendre la marxa un matí de bon
temps. No veia clar el quedar del costat nord (donant voltes pal massís del
Canigó i anant a petar a Port Vendres, ambdues coses molt interessants però
esgotadores), i per tant la intenció era abandonar aquell mateix dia el GR10
"francès"; el mapa permetia interpretar que arribat a un determinat
punt, es podia agafar un sender secundari, guanyar la carena, i passar del
nostre costat: el GR11. Tot i no tenir guia del Gran Recorregut català em
refiava del mapa que cobrint tota aquella àrea n’abraçava i n’indicava trams.
Es tractava de seguir les fites característiques (franges blanques i vermelles)
fins al primer refugi i a partir d’allí la cosa ja aniria sola.
Vaig atènyer el punt on havia de deixar
el camí “francès” i vaig remuntar un rierol muntanya amunt. El Pirineu, allí,
esclatava amb tota la seva capacitat de seducció: la calidesa del sol, l’herbam
acollidor, la remor amiga de l’aigua pura i fresca baixant muntanya avall, els pins
negres (o són avets?), alts o petits, sempre com nans del bosc carregats de
saba i benvolença, les mates arrodonides de rododendres, malauradament ja sense
flor. Però el temps, a la muntanya és sempre escàs i incert, calia prosseguir. Tot
va ser anar guanyant altura.
Després de dubtes i de saludar uns
excursionistes francesos prenent el sol i descansant arran d’un mini llac (no
recordo ara el nom que es dóna a aquesta mena de basses de desglaç) ja en zona
alpina, i per tant més o menys desolada, finalment vaig trepitjar el coll de
les Nou Fonts: vistes àmplies, horitzó de boira, trànsit per la cresta de la nua
serralada pirinenca: la columna vertebral del gran dinosaure geològic... Sensació
d'altura i d'exili lunar. Pocs senderistes, la monumentalitat de l’espai, el terreny
inhòspit dels cims, l‘aprensió per un imprevist i sobtat empitjorament del
temps... Un grup de tres o quatre creus de ferro arran de camí (o potser les multiplico i sols n'hi havia una: tant hi fa) recordaven el
perill sempre viu a la muntanya i afegien un toc sinistre a l'ambient, nodrint el sentiment de prevenció envers l'entorn, ja prou despert sense això. El núvols baixos o boira limitaven força la
visibilitat i refrescaven l’ambient, però la cosa no va passar d’aquí.
Ja cap al final de la tarda, arribada,
esperada, salvadora, al refugi d'Ulldeter. La benvinguda del recer de fusta de
pi clara, de la dutxa, del sopar abundós, de les flassades, del caure bromós de
la paorosa nit sobre descomunals vessants de bosc i roca, tot vist des de la
seguretat d’una finestra humana... Si volem entrar en detalls cal dir que la
dutxa va comportar una petita inundació: no em vaig fixar i el desaigua no
tirava, la cosa va anar desbordant del plat de la dutxa i la cuina, just a
sota, va rebre una pluja fina i no tan fina que quasi va fer perdre l’oremus al
responsable del refugi; segons em va dir, no havia passat mai. Em vaig excusar
mentre dins meu un petit mal geni reia per allò de ser el primer, l’únic. La
vanitat és capaç d’aprofitar qualsevol cosa per treure el nas i penjar-se la
medalla.
Alguna que altra foto penjada a la paret
mostra com havia estat el refugi abans de la seva total remodelació a finals
dels anys 50: una mena de gran ogiva en forma de fus (amb dos dels costats rectes, doncs), amb algunes de més petites, crec, constituint el tot una
mena de temple gòtic futurista. Una autèntica meravella arquitectònica que els
defectes de construcció (un problema amb la qualitat del ciment o una cosa
així) i la deixadesa humana van portar a la desaparició (el pragmatisme prosaïc
de fa mig segle no estava per salvar les formes i les inquietuds de la
Catalunya de principis del XX).
A partir d'allà tot va ser moure's per
altituds ja boscoses, deixant per una altra ocasió les altures pelades. Passo
per Setcases, on dino entaulat. A primera hora de la tarda tiro cap a Molló, on
arribo ja cap al capvespre després d'haver caminat foraviat una bona estona. La vista sobre Molló en el tram d'aproximació final és preciosa, idíl.lica. Sopo en una fonda (servei xinès) que porta un bon home a qui una
traqueotomia li ha tret la possibilitat de pujar muntanyes i de passada
l’alegria de viure: aconsegueixo allotjament a casa d’una veïna gran del poble
(ja hauria estat massa que hagués estat jove). L’endemà, molt gentil, veient
que no duia bastó em va donar un pal vell d’esquí que em faria molt de servei;
encara el conservo. A aquestes alçades els meus peus ja comencen a ser una
col·lecció de nafres.
Surto tard cap a Beget (passades les 10)
i a mig camí m’enxampa de nou una tempesta, em perdo una estona per entre el
sotabosc, els trons, la tromba d'aigua i els prats. El corriol pel que camino sembla una sèquia de tanta aigua que hi baixa; les botes s'enfonsen en l'aigua i es pot dir que xipollejo més que no camino. Arribo amb la capelina camí de
convertir-se en parrac, el barret passat per aigua i un humor d’exiliat més que
de muntanyenc. A Beget dia i mig de recuperació: bons àpats (és aquí que vaig
captar que la mitja o plena pensió pot sortir a compte); banys al riu. Poble
cuida't, un pèl llepat; església romànica notable, sobretot el campanar. Ma
mare hi venia de jove; forma part dels noms familiars.
La següent etapa - l'Alta Garrotxa- va
ser particularment dura, ja que no hi ha refugi (almenys guardat) ni
allotjament possible fins a Albanyà (ja a l'Alt Empordà). Vaig deixar Beget i al
cap de dues hores de marxa (vaig cometre de nou l'error de sortir tard, quasi a
les dues: a muntanya les tardes solen ser més plujoses que no pas els matins)
va caure una calamarsada impressionant (un parell de bascos i un francès es van
refugiar en una masia abandonada: jo vaig voler seguir, pensant que no podia
tornar a ser una cosa tan seriosa com els dies anteriors: tanta aigua i tanta
mala sort juntes era improbable. El barret de palla, la capelina i el fullam de
les alzines van evitar més mals, tot i així vaig quedar xop per a les següents
hores.
