La connexió wifi del lloc no va funcionar malgrat
els repetits intents i, sent l’últim en fer-ho, vaig abandonar el lloc. Se
sentien encara volar els avions (segurament les darreres sortides) que durant
tot el dia havien estat anant i venint. S’havien vist sense parar grups de tres
hidroavions, els famosos Canadair, i també, menys sovint, uns avions amb
silueta de bombarder de la Segona Guerra Mundial, tal vegada quatrimotors, volant
en parella. Havia sentit dir com algú deia que el foc de la muntanya no
presentava cap perill per a Cantallops (ni tampoc Can Xiquet) ja que el vent,
de marinada (i prou suau per permetre l’actuació aèria), l’empenyia muntanya
amunt. Es tractava, això sí, que no desbordés de l’altra banda. Segueix sent,
per a mi, encara ara, una incógnita si l’incendi de Cantallops, el de la
carena, tenia continuïtat amb el de La Jonquera, formant-ne doncs part, o si
era independent.
Em vaig instal.lar en la casa que ja coneixia per
haver-hi viscut un any i mig. La missió de cuidar de la casa d’un eventual atac
del foc (la casa era en un dels límits del poble i tenia tot un bosquet de lledoners
grans a fregar) semblava més que improbable. Una nit sense historia ni ensurts
em va dur a un matí asollellat. L’activitat aèria ja era en marxa. La Concòrdia
estava tancada per “dia de descans”; Can Tomàs també era tancat. Vaig aplegar
el meu i marxar sense més dilacions, agafant un cop més la carretera nova, amb
la intenció, aquesta vegada d’arribar a Capmany per darrera. La carretera
aquesta creuava una zona gens o molt poc afectada per les flames. Enfilant-se
pel turó des del que es domina Bell Lloc vaig veure com aquell era justament el
perímetre màxim d’extensió del foc. A partir d’aquell punt, amb la carretera
tornant a enfilar la dirección sud, l’esquerra de la carretera –zona militar- havia quedat preservada, i la banda dreta afectada.
Desembocant a la carretera
comarcal (deixant davant meu la casa de colònies on vaig dormir el primer cop
que vaig posar els peus en aquests paratges, l’any 2000 ó 2001), vaig girar cap
a la dreta per arribar-me fins a Capmany. El dia anterior hi havia anat des de
la N-II, no per on hi accedia ara. En els 3 ó 4 quilòmetres que vaig recórrer
vaig anar constatant el diferent grau d’impacte de la cosa. Les vinyes i
olivars havien aguantat (amb alguna baixa en la banda més exposada, exterior),
les pinedes no gaire, però tampoc molt menys que els alzinars. Les cases i
construccions semblaven haver-se salvat totes. El promontori del cementiri que
havia servit de talaia per veure la marxa del foc el dia en que aquest s’havia
declarat, estava molt socarrimat. L’hort solar una mica a la dreta del poble i les
naus industrials i cellers de tota aquesta banda havien quedat intactes.
Va ser un dia dedicat a regar, respondre missatges
de suport (per mail: la telefonía mòbil havia deixat de funcionar), de llegir
els diaris (del dia o del dia anterior), de descriure l’experiència i de veure
passar hidroavions i helicòpters. L’endemà vaig tenir l’alegria de veure
aparèixer en Boix i poc després en Saüc (un rebrot de la lismaniosi que pateix
de fa temps l’està tornant a deixar-lo amb un aspecte llastimós: pelatge com
sarnós, coixera, i posat afligit). S’havia que s’havien salvat, refugiant-se en
la seva segona llar d’adopció (Mas Aniol), però no imaginava que tinguessin la
intrepidesa d’emprendre el desplaçament entre el dit mas i casa meva (uns bons
dos quilòmetres de territori castigat).
