Jo no tenia gaire gana i m’ho mirava tot com incrèdul,
amb l’anim apàtic, molt apagat. Havia trobat una bossa meva amb banyador i tovallola en el cotxe,
i per tant tenia el necessari per a fer un bany en condicions. Vaig anar cap a
la platja, molt propera. Era ja el final de la tarda; els paratges s’estaven
buidant de banyistes i de cotxes. Pel camí de ronda passaven en un sentit i
l’altre turistes aliens a tot el que m’afectava. Turistes o gent més propera:
la M., la nòvia del meu nebot semblava viure tot allò amb la frivolitat
divertida (encara que en el seu cas discreta) de les vacances.
Vaig rondar una estona llarga per la platja sense
decidir-me a fer res. Mirava el cel. El braç de fum color gris-marró-granat
cobria tot l’horitzó sud. S’endinsava cap al mar, seguint la línea de la costa,
fins a l’infinit visual. El sol era un bola més vermella que groga. S’olorava
la cendra. Cendra que era, podia ser, també la de tot el meu i el de la T. que
cremava i s’esfumava cap a l’atmòsfera. Em sentia una mica sol, incomprès,
abandonat per la gent que era per allí, simples turistes encuriosits i distrets
per l’esdeveniment. Vencent la melanconia, l’angoixa feta d’incertesa i
impotencia, vaig tanmateix canviar-me i penetrar en les fresques aigües de la
petita cala.
Quan vaig tornar, amb el cap una mica més clar, vora
el grup, el temps, que tot ho disgrega, havia fet la seva obra. El dia emprenia
la seva recta final. Uns pensaven ja en tornar; uns altres dubtaven. Jo tenia
clar que em quedaba allí o en tot cas a l’Empordà, encara que fos sol. Després
de ponderar opcions, voluntats i ànims, va ser l’hora dels comiats per no dir
del campi qui pugui. La meitat, els que teníem més vincles amb el lloc o sense obligacions imperatives a Barcelona, ens quedàvem.
Movent-me entre la perplexitat i el sentiment
d’incertesa, l’esperança i el fatalisme, ens vaig deixar guiar pels esdeveniments.
Algú es va ocupar de cercar lloc on dormir. A l’Escala, se’ns va dir, hi havia
un parell de llocs bé de preu, però de tota manera vam seguir la inèrcia de
quedar-nos al poble Sant Martí. Amb un cop de cotxe ens hi vam plantar (aparcant on
bonament vam poder: és un dels temes complicats de Sant Martí). En Ph. i la T.
se’ns havien avançat i ens esperaven de feia estona a la plaça central, ocupada
per les terrasses de 3 ó 4 restaurants. Una gernació de turistes nòrdics s'esplaiava en el lloc, ja sopant o a punt de fer-ho. Menjaven i parlaven en la més absoluta satisfacció i tranquil.litat
vacacional. L’ambient era de turisme familiar benestant, cofoi, colrat de sol,
pletòric de salut i de bitlletera repleta... Nens i nenes corrien i jugaven a
una banda i l’altra. La idea era sopar, però calia esperar una estona.
Em vaig deixar guiar per l’A. a l’Església de
façana aparentment románica que dóna a la plaça. Malgrat el meu estat absent
vaig poder apreciar la seva despullada bellesa, la seva essencial geometria:
una paret quadrada, un rosetó central i una porta amb arc (amb, potser,
dovelles). L’interior era amb arcs gòtics, amb típic botó on convergien les
diferents nervadures. L’A. es va desfer en un exalçament ditiràmbic del lloc,
de les formes, de les solucions arquitectòniques, era manifest que la cervesa i
vi del pícnic havia ja fet el seu efecte i tenia el cap escalfat. No treu que
tenia força raó, el lloc tenia el seu interés (pel meu gust més l’exterior que
l’interior). La T. va localitzar entre els comensals a n'en X. R. i els seus dos fills més joves. Més tard ens diria que s'havia ofert a allotjar-nos, però en saber el nombre que érem no havia insistit, havia emmudit i mirat allò que tenia en el plat... Normal.
Vam sopar de manera bastant lleugera (amb polsim de
cendra inclosa), almenys jo, i vam plegar veles. L’hotel Riomar era una mica
apartat i no era fácil trobar-ho. Vam mirar d’accedir-hi per l’entrada
equivocada i va caler encara donar una volta suplementària. Un home de mitjana
edat (l’endemà sabria que era romanès) ens va obrir i conduir a les dues
cambres (una per a cinc i l’altre per a dos). Tot era d’un vintage a matar. Un salt en el temps de 35 ó 40 anys. El kitsch
anys 70 incloïa fins i tot la talla i la consistència dels matalassos. En el
saló de l’hotel vam poder seguir per la tele les notícies de l’incendi. El de
sempre: imatges de les diverses localitats afectades, entrevistes a peu de
carrer, controls dels mossos, retencions a les carreteres, poliestportius
acollint damnificats, bombers i voluntaris lluitant contra el foc, les explicacions
d’en Felip Puig… i l’afegit extra de les declaracions del President Mas
desplaçat especialment a Figueres (en un cas i l’altra apareixia sempre el
fàcies d’en Santi Vila, l’alcalde de Figueres, posant aire de preocupat
tot volent quedar guapo). Vam saber que
hi havia hagut ja 4 morts. El pare i la filla de Port Bou, un altre a Agullana
d’un atac de cor, i un ciutadà francés afectat per les flames (més tard sabria
que anant de Biure a Agullana havia baixat del cotxe amb la intenció de
combatre les flames).
Per la nostra banda teníem un conegut ferit: un
alemany de nom Fritz, molt grün, que
havia volgut quedar-se a casa a parar el foc. Era a l’hospital. Curiosament, el
dia anterior, fent una passejada amb l’E. i els gossos havíem passat vora casa
seva. Aquella passejada, llarga, amb l’argentat de les oliveres movent-se pel vent
i reflectint la llum solar, quedarà com la darrera de tota una época alberense.
