Des d’aquest punt lleugerament elevat es domina tota
una planura que constitueix, d’alguna manera, el meu espai de passeig i
d’evasió. És una combinació de prats,
aiguamolls, boscos d’alzina i afloracions de grans penyes granítiques. Semblava
un camp de batalla: zones carbonitzades, d’altres superficialment rostides (com
si un vendaval de brutícia les hagués fuetejat sense pietat), prats amb l’avanç
estriat de grans llapissades o marees irregulars de negror (interromput pel
caprici del vent o per la presencia d’una humitat excesiva)… Tot plegat feia
l’efecte d’un bombardeig de napalm, amb les clapes que havien escapat a la destrucció,
no del tot perfecte per aquesta banda. A mitja muntanya es veia com el Santuari
de Santa Llúcia, on en un moment d’inconsciència infantil havia sospesat la
possibilitat de situar-me per veure la marxa del foc en els seus primers
compassos, s’havia salvat, però havia quedat encerclat per les flames, que
havien consumit els boscos i matolls de la carena bastant més enllà en direcció
a Cantallops.
Vaig sortir a la carretera cap a Cantallops i vaig
comprovar el que li havia sentit dir a n’en P.: tota un renglera de pals
elèctrics jeia de costat, segats per el foc. Hi ha poques visions que
transmetin més la sensació de caos i violencia que la dels pals elèctrics
abatuts. És una imatge que remet directament al sabotatge, a la guerra, als
grans accidents o a les gran calamitats naturals. Els hi vaig fer algunes
fotos. Se’m van apropar sense por i un d’ells em va voler caixalar la goma de
la finestra, i això que per aquell marge de pista encara quedava herba més o menys fresca.
Vaig passar pel davant de Can Ferrutx i em va
semblar intacte tot i el rastre del foc arran d’un cobert. A mesura que
m’apropava de Cantallops anava veient, des de la carretera, el mapa de la
situación de la plana. La llengua de foc havia passat, en el seu extrem
oriental, per entre Cantallops i Capmany. En aquest límit, i més enllà
d’aquest, cap a l’esquerra, hi havia alguns indrets fumejant, en particular un
turó en el que es veia, de tant en tant, el despuntar d’alguna flama. La gent
del restaurant Can Pau mirava de l’altra banda, cap a la carena. Les mandroses
fumeres del migdia s’havien convertit en un front continu, de biaix, a l’alçada
de mitja muntanya. Se’m va acudir pujar a Can Xiquet, des d’on la vista de
totes les amenaces seria objectiva i clara. Passant per damunt d’un
desplegament de mànegues petites i grans vaig estacionar en el pàrquing. Un
colla de joves, empleats i potser voluntaris, eren asseguts per terra i en els
graons de l’escalinata de l’entrada. Estaven silenciosos, expectants, talment
com els soldats que esperen l’ordre i el moment d’entrar en combat. Els vaig
saludar. Estaven pendents, em va dir un d’ells, de l’evolució del foc de la
plana o del de la muntanya. Vaig respondre que el de la muntanya em semblava molt
més greu.
Agafant un pista encimentada, a peu, vaig anar a
donar un cop d’ull a aquest darrer. Vaig passar arran de piscina de l’hotel:
una mànega (amb la invisible però més que previsible bomba) i un generador
asseguraven el subministrament d’aigua. Un aspersor per allà la vora no parava
d’escopir aigua en un semicercle de cinc o sis metres sobre la pinassa d’una
pineda. Una caminadeta de deu minuts em va apropar una mica més del foc. No era
d’una gran virulència; gairebé no es veien flames ja que quedaven tapades per
la vegetació: sense vent fort la cosa era una anar rosegant, no devorant.
