L'incendi (X)

Pel costat de la muntanya hi havia el que més tard s’uniformaria en un sol front. El P. em va abraçar amb els ulls humitejats; l’U. estava asseguda en un racó, inexpressiva, abatuda. Li vaig fer un petó. No recordo haver menjat res, i potser tampoc begut. Vam veure passar en un sentit i un altre uns quants camions de bombers de la Catalunya Nord (l’emblema del Conseil Général des Pyrennés Orientales, amb les quatre barres en diagonal, ho deixava clar; parlar de Pirineus Orientals enlloc de Rosselló ja són ganes... d'esborrar la història). No vam trigar a marxar. La N. i l’A., que va dubtar fins al darrer moment de si es quedava o no, em van oferir casa seva allí a Cantallops, malgrat tot més segur que casa meva, i vam marxar cap a Barcelona.

Els que quedàvem, ja només quatre, van decidir de reunir-nos de nou a casa meva per acabar de protegir i tancar les cases. Aquest cop, mirant d’anar agrupats per si hi havia algun ensurt, vam passar per la carretera (de fet la pista per la que havia vingut era tancada: el foc devia haver-se revifat). Per la carretera veies columnes de fum a mitja muntanya. Em preguntava si no acabaría arribant a la carretera i si més tard podría encara tornar a passar per allà en sentit contrari.

A l’alçada del primer estany ens vam trobar en sentit contrari en P. que venia amb la seva furgoneta. Havia passat per casa. La seva expressió era la de sempre: la de gos bastonejat que de la tristesa extrau un somriure i uns ulls grans oberts. Ens va dir que la casa d’en R. s’havia cremada, i també alguna més; el càmping també havia quedat arrasat. En R. feia dos anys que treballava en aquella casa: tots els dies lliures, totes les vacances, gran part sinó tots els estalvis. Ho vam lamentar, clar.

Un cop enllestides les tasques de prevenció i de seguretat descrites més amunt, ens vam dispersar. En la meva tornada cap a Cantallops vaig finalment començar a fer un ús sistemàtic de la càmera de fotos. A l’alçada de la lleu elevació del terreny ja esmentada més d’un cop anteriorment em vaig trobar quatre superbs cavalls negres. No eren cap dels que coneixia de per allí (els dos de l’estany gran eren al seu lloc, i els de la masia gran, molt propera, eren diferents i sols eren tres; no fa gaire es van escapar i van arribar a casa, tranquils i majestuosos, sense la més mínima por dels humans ni dels gossos). Vaig imaginar que eren els del mas Ferrutx (!), una altra masia reformada (en P. m’havia dit que s’havia cremat però l’havia vist sencera, però) dóna a la carretera anant cap Cantallops. Els propietaris, una parella francesa, havien sortit als diaris (entre d’altres a la portada de La Vanguardia de l’edició de dilluns) perquè havien perdut bona part dels animals que criaven, entre ells un ramat de llames.

L’aparició aquella dels cavalls, vist ara en retrospectiva, tenia molt d’apocalíptica. Faltaven els genets, però la Fam, la Pesta, la Guerra, la Mort, semblaven presents a tot l’entorn d’una manera o una altra. Això ja era bastant així per als humans, però per a la fauna era un fet palmari, i encara més per a la vegetació, en que la cosa esdevenia una veritat d’una radicalitat implacable, sense pal.liatius de cap mena.

Hi havia les salvatgines i bestioles que no havien mort perquè havien pogut fugir, i ara vagaven esmaperdudes ves a saber on, per terrenys desconeguts d’elles, potser més pobres i amb menys recursos per repartir. Hi havia, però, tota la fauna que no hauria pogut escapar del foc: tota allò que repta o que es mou amb lentitud: serps, tortugues (les famoses tortugues de l’Albera…), gripaus, granotes, llimacs, cargols, insectes no prou veloces en el seu salt o corredissa. Les closques de cargol es veuen a centenars, a milers emblanquinades per l’escalfor del foc (la reacció del calcari?) a peu d’arbres i en els marges dels camins. Les formigues, sempre previsores i organitzades, han sobreviscut i s’activen com sempre a l’entrada dels seus nius: el món subterrani de galeries les havia salvades.