L’esmorzar continental va anar acompanyat i seguit
de la presència i conversa amb una noia jove “de la casa”. Assistia i
supervisava la cambrera, mora com ella, d’edat ja més feta. Estava
manifestament encuriosida per nosaltres. Estava a l’edat de saltironejar i contorsionar-se
de desig sensual. Venia de París i s’ensopia en aquella ciutat residualment
històrica. Ho deia sense malícia, amb candor melós, melindrosament insinuant.
No quedava clar si era la filla de la “mestressa”, però podía també ser un de
tants éssers que la feina i les capitals s’escupen i projecten entre elles. Li
vam desitjar el bon dia i el millor. La nostre salvació no s’esqueia ni ens
corresponia, i a l’hora de la veritat probablement l’hauria sanament rebutjada;
simplement volia, necessitava expressar la seva llanguidesa, la seva melangia
romantitzada de felina en estat d’espera disponible tot i estar perduda en province.
Mulhouse és una ciutat de museus (del ferrocarril,
de l’automòbil, de la impressió sobre teixits, del paper pintat, etc.). També hi ha un fort que
el Kàiser II va fer construir per defensar-la dels francesos… No teníem ni ens
volíem donar temps per a res d’això, però sí que vam donar un tomb pel centre,
on ja érem. Eren ja les nou d’un dilluns però la ciutat seguia adormida. La
circulació era pràcticament inexistent; algun cotxe i algun tramvia de tant en
tant. Urbanisme molt de principis del XX combinat amb sòbries edificacions dels
anys 50 i 60. Em va fer pensar molt en Luxembourg-Ville.
Tot denotava una certa riquesa, com a mínim pretèrita.
Jardins, palauets (maîsons de maître,
que diuen en francès), petits parcs (amb sequoies i tot), carrers per a
vianant, una vorera amb una tira de mosaic (motius de frisa) a la part central,
alguna casa amb un trompe l’oeil a tot un dels costats… Tot molt a mesura humana
i d’un pacífic sorprenent: una mena de residència per ancians, de ciutat-sanatori
o museu-balneari "portes obertes".
L’estil gal, més geomètric, coexistía amb el
germànic, més propens als frontispicis arrodonits i a les glorietes i arabescos
onduilants: classicisme grisós, versus barroquisme de pedra color Bordeus
pàl.lid; geometria contra pastisseria pètria. Els noms dels carrers eren, amb
aquelles clàssiques plaques esmaltades de blau amb lletres blanques, en francés
i també, amb una segona placa just a sota de la primera, en alsacià, és a dir
en pràcticament en alemany però amb la particularitat de dur unes quantes
‘a’ amb accent greu: 'à'.
Mica en mica la ciutat s’anava despertant, però li
costava. Gent gran arrossegant-se com si la desgràcia els hi hagués caigut al
damunt seu; més d’un, de dos i de tres pidolaires (un, agraït, va indicar el
cel mentre em somreia: coneixia aquell gest, i em va reconfortar un cop més);
algun jove camí de la feina... Considerable presència de magrebins, negres i
asiàtics, ja com a tot arreu. Res a dir, està molt bé: els primers són creients
(a vegades massa o, més ben dit, malament ,d’acord), els segons són bona gent i
tenen bona estampa i cadencia corporal, i els tercers penquen, i tots tenen
fills com hom té bosses de viatge i maletes (4, 5, 6…). Coses totes elles que
als europeus ens comença a costar una mica, tret de l’equipatge viatger.
Abans de marxar encara vam passar pel supermecat,
per la farmàcia i per un McDonald's. En els primer vam solventar algun oblit i
la precipitació de la marxa entre d’altres coses vaig advocar per unes llimones
bio made in Castelló: cultivem ecològic però s’ho mengen a fora. A la farmàcia dos
tubs (oferta de la casa) de pasta de dents Weleda em van costar menys que un de sol comprat a Barcelona, potser la ciutat amb la pitjor relació qualitat-preu de l'hemisferi nord…
En el tercer (la terrassa no deixava entreveure que era l’infame cadena de fast
food fins que ja eres al davant, cosa que evidentment sols
em va contrariar a mi) tampoc tenien cafè descafeïnat. Que em bombin.
Fent més marrada del compte (tota queixa per part nostra sobre la
senyalització seria deshonesta, però), vam enfilar cap a Basilea. Sembla que no
calia passeport si mai s’havia d’entrar a Suïssa, però tampoc en teníem una
certesa absoluta: jo anava sense, ja que, sense lógica, el tenia a l’Albera (i
encara caldrà comprobar-ho…) i no a Barcelona. Recordo les dificultats que vaig
tenir amb una amiga suïssa per tornar a entrar en el país després d’haver fet
una breu excursió per Itàlia farà aviat 20 anys.
En D., aquest cop volia variar la ruta que havia
emprès els dos o tres cops anteriors que havia anat a Constança. Enlloc de
creuar la cresta nord de Suïssa (Ginebra-Lausanne-Bern-Zürich-Winterthur) volia vorejar
el nord del país per la frontera marcada pel Rin. Ja de camí cap a Basel em
vaig ensopir i endormiscar de valent. El paisatge era agrícola però monòton,
sense gaire carácter. Només duiem un mapa continental, de tot Europa i part de
l’estranger, amb el qual anavem de pet a la perdició. L’ésser humà, tanmateix, és
ingenu fins que no es veu penjant d’una branca sobre el precipici.
