Les flames, per bé que encara lluny, ja eren
visibles. Pel color, marronós, i la virulència del fum (veloç ondulació
vertical, com de virutes transparent) es podia endevinar l’intensa activitat del
foc. Cremava de valent. Em vaig trobar encara un darrer cotxe, parat en sentit
contrari (o simplement havia aminorat per deixar-me passar per l’estret espai
disponible). Ja l’havia vist en sentit contrari, baixant cap al poble, aquella de
pagès ja gran, com pinçada i més aviat discreta i simpàtica. Érem ja al terme
municipal de La jonquera, allà on la pista deixa de ser asfaltada. El cotxe
dels alemanys no hi era; menys mal. Vaig tornar al poble tan ràpid com havia
vingut.
L’A. s’impacientava. Quan va saber que havia anat pista enllà se'n fa fer creus. L’evacuació del poble seguia sent una cosa escassament
nombrosa, però sí amb aire d’improvisació. Un anunci per megafonia pregava a la
gent a deixar el poble. Cotxes amb matrícula estrangera (la majoria venint del
càmping) anaven desfilant cap a la sortida i agafant la carretera en direcció a
Sant Climent. Em vaig trobar en J. i la seva filla I. de vuit anys. Li vaig
recordar, en to d’ironia, el que li havia dit el dia anterior, responent un
agraiment meu per un gest que havia tingut amb ell (que no era altra que haver-lo convidat a ell i a la seva filla a la festa de ma germana): que si mai es calava foc a casa
meva, comptava amb ell per venir a ajudar a apagar-lo… Es va afegir al “comboi”
familiar. En total érem quatre cotxes (i un parell més que se’ns havien
avançat).
Ens vam afegir a la corrua, molt espaiada, de vehicles
que fugien. Davant la meva manca de convenciment d’estar fent el correcte, l’A.
no parava de dir-me que mai havia vist unes flames així, que el front de foc
que avançava cap a Capmany era imparable, etc. Jo lamentava que no se’ns
mobilitzés per a alguna tasca, ni que fos secundària.
A menys d’un quilòmetre,
a l’alçada de la deixalleria i del cementiri, vaig veure com bastants cotxes
giraven i aparcaven en un vial lateral; aquesta maniobra havia provocat un
petit col.lapse davant meu, el que em va donar temps de pensar-m’ho. Era el
cotxe que obria la marxa del nostre particular destacament i, per a desconcert (i
amb tota certeza contrarietat) dels cotxes d’amics i familiars que em seguien,
em vaig afegir al moviment de desviació. El punt aquell era un promontori des
del que es divisava una área força extensa, i per tant l’avanç de l’incendi. Abans
de poder sortir del cotxe vaig tenir un encarament amb l’A. i ma germana C. que
no entenien i desaprovaven la meva decisió.
Els hi vaig acabar vociferant un moc. Que no volia i
no tenia cap sentit que m’allunyés. Darrera el cementiri es tenia una certa visió
de conjunt del drama; érem uns quants els que ens ho miràvem. La cosa estava
agafant unes proporcions impensables una hora abans. L’esperança de que no
passés de la pista cap a casa perdia, a cada minut que passava, més el fonament que hagués pogut tenir en cap
moment. El vent era potser més gregal que tramuntana, en direcció també cap a
l’est, per tant.
