Entrant ja en la part més “contemporània” de
l’entramat urbà, vaig prendre consciència d’una altra gràcia d’aquesta ciutat:
la penombra. Els carrers tenen escassa il.luminació, i la que hi ha deixa grans
espais d’ombra i de foscor. L’efecte té un punt màgic: tot, cases, masses
vegetals, senyals, s’endevina més que no es veu. Els cotxes i bicicletes tenen
llums i el caminar no és velocitat suficient perquè et fotis de lloros. Ets
mous en la textura del somni. Sempre m’ha agradat aquesta sensació, aquest
entremig irreal. A Barcelona, on l’enyoro, sospiro per ella i em dic que hauré
d’anar fins al tercer món per a recuperar-la. Ara veig que no cal anar tan
lluny. Em va sorprendre veure un contenidor d’escombraries d’aquests de casa,
alts, amb un cadenat a la nansa de la tapadora. Ho vaig veure passant i no puc
assegurar com anava la cosa, però em vaig quedar amb la idea que hi ha
ciutadans de Konstanz que prefereixen que els robin la bicicleta que no que els
omplin el seu contenidor amb deixalles que no són seves.
L’endemà dimecres ja era el dia de comiat. En
D. encara tenia un dinar de feina i a primera hora de la tarda marxaríem. Vaig
dedicar el matí a fer fotos de carrers i cases (sempre amb el perill de les
bicicletes) i a recórrer bona part de l’àrea de la ciutat limítrofe amb Suïssa.
Cases i més cases de bon veure, torres amb rellotge (diría que hi ha una
obsessió amb els rellotges o directament amb l’hora, amb el temps crònic,
cronològic), jardins, sol i flors. La frontera amb Suïssa és, des de que aquest
país s’ha acollit a l’acord de Schengen, perfectament permeable. Em va fer
gràcia, tirant per un carrer, creuar la frontera. Tan sols una entalla en
l’asfalt, que canviava també de qualitat, i un panel explicatiu de l’evolució
de la frontera en aquell punt els darrers 50 ó 70 anys, t’indicaven el canvi de
país. Vaig acabar, topant-t’hi més que
buscant-lo, amb el McDonald's de la zona de l’estació. Era tal com m’havien dit,
hi havia wifi a tot l’establiment. No vaig demanar res ni tampoc em van forçar
a fer-ho. Vaig poder fer les meves coses, entre elles enviar els primers posts
d’aquesta crónica. Un grup de nens i nenes, una mena d’scouts, cantaven càntics
a l’espai del costat. Era maco de sentir però també provocava un cert calfred.
Vaig arribar uns deu minuts tard a la cita
amb en David. Era jo qui tenia la clau i m’esperava a peu dret davant l’entrada
de l’hostal. Em va retreure d’arribar passada l’hora, les 15h, en la que havíem
de buidar l’habitació. Va resultar que l’havíem d’haver buidat molt abans, a
les 11. La gent de l’hostal havia hagut de buidar l’apartament. El nostre
equipatge ens esperava allà en un racó. Ens va sobrevenir, almenys a mi, un
cert sentiment de profanació tenyit d’humiliació. Vam gairebé refer les maletes, intercanviant pertinences
entre nosaltres, tot comprovant que tot hi era. Ens en vam felicitar. Vam disculpar-nos i agrair l’eficàcia a la recepcionista i a la seva ajudant (unes
noies índies), i, secretament, ens vam congratular de que no ens fessin pagar
un dia més o apliquessin alguna mena de penalització.
Vam enfilar cap a la sortida. De seguida érem
al camp. Vam decidir, malgrat tot, tornar per on havíem vingut (descartant
l’autopista que ja hauríem pogut agafar allí mateix o una mica més enllà, no ho
tinc clar). Jo tenia ganes i quasi necessitat de refrescar-me una segona i
darrera vegada en el llac. Al cap d’una estona vam trobar el lloc idoni: una
platja pública de gespa, amb la seva guingueta i uns coberts de fusta. El lloc
estava en plena activitat (famílies senceres, gent a l’aigua, pilotes,
tovalloles, un petit moll, trampolins, etc.); no podia fallar.
Mentre el David s’ho mirava tot amb pantalons
llargs i barret, jo vaig fer unes quantes brassades per una aigua neta i molt
menys freda que la del primer dia. Allò, un cop més, era la imatge de la
felicitat familiar, europea, civilitzada. Ser suís, em deia, és néixer amb un
flor al cul. Ni sequeres, ni guerres, ni invasions, ni crisis: tot sembla
escolar-se amb la naturalitat de l’èxit. Cares i cossos sans. Llevat de Suècia no sembla que hi hagi
cap altre poble europeu que hagi gaudit tant de la pau i del benestar. Potser
sí que en cinc-cents any d’història només ens hauran llegat els rellotges
de “Cuco”, com deia, despectiu, el personatge protagonitzat per l’Orson Wells a
El tercer home (Carol Reed, 1949),
mentre d’altres, afegia, enveninant-se i degollant-se a cor què vols, ens
deixen un Miquel Àngel i un Rafael; sí , potser sí, però que bé que viuen
aquests rellotgers… A més no és cert que sigui tan pacífica la historia suïssa.
Vaig llegar un resum d’història del país i fins fa 170 anys s’esbatussaven tot
el dia entre ells (calvinistes, catòlics, nord, sud, est, oest, germànics,
llatins, etc.).
Era l’hora de dinar. Acceptaven euros. Vam
fer un àpat relativament complet amb taula i parasols. Vaig tastar peix del
Bodensee, fregit a trossos; prou bo. La caixera era canària, va endevinar que
érem hispans i entre una comanda i una altra hi vam tenir unes paraules. Tenia
un rostre rodó, tot ell cordial somriure, la seva mirada respirava calidesa i tota
ella desprenia una discreta i natural sensualitat; molt africà, tot plegat.
Sense ser particularment guapa tenia el seu atractiu. Sense el neguit de la
marxa, l’horitzó d’obligacions pendents, aquell malestar físic que fa anar
sempre més enllà, potser m’hi hagués quedat fins a l’endemà. La noia va demanar d'on érem, senyal bastant inequívoc d'interès; no
semblava del tot indiferent al meu cabell ros… que aviat deixarà de ser-ho.
