Ara fa deu dies vaig passar un dia a Tolosa del Llenguadoc. Crec que aquesta ciutat mereix que li dediqui
unes ratlles, encara que siguin breus. He sentit a parlar tota la vida de “Toulouse”
i no va ser fins l’altre dia que hi vaig finalment posar els peus. Quantes
coses a la vida (llocs, llibres, músiques, persones...) no queden relegades a
la condició de possibles sempre posposats, de noms amb càrrega significativa mai
descoberta, de promeses tapades per teranyines? Al final ja quasi evitem
pensar-hi o parlar-ne per por de no augmentar la contradicció fantasmagòrica,
el frau existencial que suposa conèixer d’una cosa sols el nom, l’embolcall, l’etiqueta.
Amb Tolosa, que és com es diu Toulouse en occità, això ha deixat de passar, i
és una bona cosa per a la salut mental d’un servidor.
Va ser agafar una ocasió al vol. Un cosí del meu
nebot celebrava la festa del casament a la casa pairal situada en un poble a
uns 60 quilòmetres al nord-oest de la dita capital (de fet era més a l’oest que
al nord: per què no es diu, en aquests casos, “oest-nord”? Trobo que matisaria la
cosa en la bona direcció), en un poble anomenat Le Causse. El nebot i la seva
mare em van proposar d’acompanyar-los i no em vaig fer pregar: era el dia de la
revetlla de Sant Joan aquí i tot i tenir alguna casa amiga on acollir-me, l’aprensió del soroll
desfermat dels petards va fer que acceptés l’oferiment de molt bon grat.
La idea era ser a destí a les 5 ó 6 de la tarda,
però vam arribar-hi que devien ser les 8 passades. Havíem sortit tard i encara
vam perdre una bona estona en una estació de servei prop de Toulouse; a França hi
trobes de tot en aquestes estacions: des de llibres de fotos sobre l’exploració
dels pols, 100 anys de delinqüència a França o manuals per fer front a la
depressió hivernal fins a delikatessen locals tot passant per guies
lingüístiques i pòsters plastificats de tota mena de temàtiques (els pesos i les
mesures, els presidents de la República Francesa, etc.). L’enciclopedisme à portée de main. Tot això et distreu
més del compte, ja se sap.
El paisatge, el camp estava en el seu punt esplendorós,
és clar. Cada dia m’interessa més la vegetació i m’hi fixo més: hi ha res més
bonic que un arbre o un arbust florit? A la banda sud teníem el massís de les
Corberes/Corbières i a la dreta tota la plana amb els seus camps de cereals i les
seves taques arbrades; els marges de l’autopista desbordaven de mates
pletòriques. Per la banda nord veus també, a sols un quilòmetre o així la
ciutat medieval de Carcassona. De petit tenia penjada arran de llit una gran
foto aèria d’aquest curiós indret; encara no hi he anat (també en tenia una del
jet d’eau de Ginebra, però allí sí
que hi he anat (tot i no haver vist el sortidor en acció).
Per no faltar al bon costum anàvem sense mapa
(ens va semblar que bastava amb donar
una ullada al mapa penjat de l’estació de servei) i encertar la bona direcció
de sortida a partir de Tolosa va ser un tràngol considerable. Davant d’una disjuntiva
insalvable vaig fer un aterratge d’emergència a la zona ratllada que fa de punt
entremig en la bifurcació de dues direccions (una mica més i em menjo el trasto
de plàstic verd que senyalava a esquerra i dreta el flux de la marxa). Mig de
memòria i per xamba van anar enfilant en el sentit correcte. El relleu va
acabar sent valloné, ondulat, amb
camps de blat i d’un cultiu verd que fins més tard no vaig saber que era
girasol (que per cert, encara no m’ha quedat clar si la flor mira o dóna l’esquena
al sol; crec que això darrer... o ambdues coses?).
Finalment vam arribar. Dalt d’un turonet en un
dels angles del poble s’alçava la casa dels parents d’en J. Vam aparèixer en el
jardí del davant de la casa i vam veure una vintena de persones, entre nens i
adults, seguint el partit entre la selecció espanyola i l’equip francès en un
televisor tret per una finestra i encarat a l’exterior. L’estampa i el moment
tenien la seva gràcia. Vam saludar als amfitrions i ens vam fondre en l’ambient
el millor que vam saber. La visita del jardí era obligada: tenia aquella
frondositat amorosida dels jardins francesos, nòrdics. El més notable era una
mena de balcó natural, realçat per una pèrgola coberta per una glicina
venerable i una taula i cadires on estar-s’hi, que donava a tota la plana
circumdant, potser 30 o més quilòmetres de panorama ric, plàcid, abundant. Era un
motiu més de la cançó Douce France, cher pays de mon enfance. Queia el dia. No podies evitar de pensar com de
privilegiat és, ha estat aquest país veí nostre: bon clima (per mi ja massa fred,
però això no ve a compte ara), terra fèrtil, prou períodes de pau per desenvolupar,
en un sentit refinat, la laboriositat i l’enginy de la voluntat i la
intel.ligència humanes...
El partit anava fent, amb clara superioritat de l’equip
espanyol. A la segona part algun dels assistents es va permetre fer conya del malament
que jugava França. En un apart algú em va comentar que en Benzema, l'estrella francesa, figurava molt
però poca cosa més; per mi que li faltava benzina o alguna cosa per fer quallar
el joc d’equip.
Ens vam assabentar que la festa havia tingut lloc
al migdia i que arribàvem a les escorrialles. Un d’aquells malentesos tant
freqüents a la família que ja quasi rellisquen sobre la pell de la indiferència.
De tota manera la gent de la casa va estar contenta de veure’ns i ens va
proposar, és clar, que hi passéssim la nit. La casa era plena de gent i vam
haver d’instal.lar-nos en el saló arrossegant uns matalassos del primer pis.
Malauradament l’interior no estava arreglat, decorat amb bon gust i per tant sols
t’hi senties acollit a mitges.
Vam sopar a la sala de festa del poble, que era
on havia tingut lloc la festa (la mestressa ens va ensenyar les fotos que havia
pres d’una dansa hindú executada per unes autèntiques hindús residents a Tolosa.
El “càtering” encara funcionava i vam pinçar no pocs talls de llom, de rostbeef i de paté. Un excel.lent
formatge artesà dut de Font Romeu va arrodonir, amb excés, la cosa. El
jovent seia en una taula a part. De bon gust hauria confraternitzat amb un
parell o tres de les locals però no hi havia marge de maniobra de cap mena i em
vaig quedar en el meu paper de xofer de vacances centrifugat pels quilòmetres,
les hores al volant i el dépaysement.
Després d’una nit mortificada
per un o més mosquits tocava marxar i deixar el nebot a l’estació de tren de
Toulouse des d’on agafava el tren cap a París. Vam ser a Matabiau, que és el
nom de l’estació tolosana (d’una factura en el millor estil neoclàssic), amb
prou antelació (el bo de fer-se gran és que et despertes cada cop més d’hora i
més sent l’estiu). Després d’algunes cues, taquilles o panells d’horaris
equivocats vam facturar, expedir en J. cap a la gran capital. Vaig tenir temps
de badar una mica. Una placa recorda els caiguts el dia en que la ciutat es va
revoltar contra el jou alemany; això em va fer pensar en tots els exiliats
catalans i espanyols que hi van buscar aixopluc; amb quina nostàlgia i recança
mirarien cap al sud...
Era diumenge, amb un matí i part
de la tarda per flâner, per passejar
i vagarejar per la ciutat. També era dia de mercat i tot el carrer que per la
conformació s’endevina corresponia a l’antic recinte emmurallat era, en un dels
seus costats, una filera ininterrompuda de parades de fruita, verdura,
formatges, etc. Impossible d’aparcar per allà. Ho vam fer al passeig de
circumval·lació una mica més extern que traça el canal (desviació del riu
Garona?). El mercat era un festival de gent bigarrada i productes exuberants i
més bé de preu que no aquí. Recordo unes carxofes de “Bretagne” que eren
senzillament espectaculars, com petites pilotes de futbol. Hi havia força
presència de moros (vestits a la manera tradicional) i de negres, i també més
gent de l’imaginable demanant almoina.
