Volia seguir encara una mica amb la tornada de
l’escapada a Konstanz, però el present, com el foc, sovint et trepitja i passa
per damunt. Ha estat el cas.
Per a mi tot va començar amb una pregunta, dita en
un to quasi lleuger, de l’amic a casa de qui era aprofitant la seva connexió
d’internet: “has vist l’incendi?”No, no en sabia res. Em va fer pujar al terrat
i des d’allí, en efecte, es veia una columna de fum pujant cel amunt des de La
Jonquera, i dirigint-se més aviat cap a l’esquerra, cosa tranquil.litzadora per
a mi i per a la majoria de la gent de Capmany, tret d’aquells situats molt a
l’oest del terme municipal. De tota manera vam comentar que si la cosa agafava
més amplada el foc aniria de pet fins al Paradís Perdut d’en R., que tot just ara
acabava la reforma i ampliació de la casa amb el sistema de les bales de palla
(hi vaig ser un dia l'estiu passat donant un cop de mà).
Tornant cap a casa em vaig trobar uns familiars que
ja marxaven i que parlaven de preocupació entre els que s'havien quedat allí. Vaig enfilar cap allà, sense
una preocupació excessiva, val a dir. A l’alçada de casa vaig decidir seguir per la pista
fins a un punt des del que potser tindria una visió més precisa de la cosa.
Vaig deixar arrambat a la pista i vaig pujar per un
caminoi que ressegueix els pals d’una línea de baixa tensió. Des d’allí es veia
la columna bastant millor. Era una cosa encara bastant limitada, però amb
força. Era la una del migdia. La tramuntana bufava amb ràfegues fortes. Em va passar pel cap arribar-me fins al Santuari de Santa Llúcia a uns 6 quilòmetres, per tenir un punt de vista dominant sobre el fenomen. Ho vaig deixar córrer.
Un matrimoni alemany i la seva filla, entrevistos
poc abans arran de pista en el seu cotxe, caminaven per allà mateix, mirant
l’espectacle; la nena duia càmera i feia fotos. La vaig envejar perquè la cosa
tenia la seva bellesa: la mànega de fum, color groc brut, s’allargava sobre
l’horitzó, cap al sud; en el seu recorregut tapava, o més exactament, entelava
el sol, creant un llum groga com irreal. Era la mateixa llum que ja havia
notat, amb sorpresa, al sortir de casa: com d’ulleres de sol tintades de groc.
No sospitant res, no li havia donat importància. Ara tot lligava: el fum feia
de pel.lícula als raigs del sol. Es veia algun helicòpter anant i venint al
llarg de la densa franja de fumera. Em va semblar veure que un d’ells carregava
la bossa d’aigua que porten en aquests casos. No es veien avions; el fort vent
devia fer impracticable el vol. O sí, un, que feia una maniobra estranya, com
virant cap amunt panxa enlaire, talment com si s’apartés del focus de l’incendi
(em queda el dubte de si no era un avió de línea).
Vaig saludar els turistes alemanys. La dona em va
preguntar si sabia on eren els dòlmens i conjunts megalítics en general. Vaig
donar algunes indicacions però em va semblar amable, “oportú” fer-los-hi de guía
(acabava de tornar d’Alemanya i m’hi sentia d’alguna manera proper). També em
va preguntar si tenia notícies del foc. Basant-me en el que veia i en
l’experiència de l’incendi de feia quatre (o cinc?) anys, vaig dir que la cosa
anava cap a Biure (i/o Agullana, ara no recordó quin dels dos ve primer), que
passaria Capmany de llarg, de costat. Ens vam doncs endinsar en el bosc, amb
aquella excitant sensació d’anar en la direcció del perill. Em va sobtar
trobar-ho tot tan fàcilment. Els senyals i un cert reflex de les nombroses
passejades van orientar-nos per entre el bosc baix d’alzina. Vist el darrer
vestigi de l’edat de pedra (un menhir indiscutiblement fàl.lic), vam seguir
fins poder fer drecera pel tallafocs dels pals de la Fesca (o Emte?)
dirigint-nos directament a allà on tenien estacionat el cotxe.
La dona em va demanar llavors com arribar fins al
“Stonehenge” local. Això era més lluny. Vam arribar a peu fins on tenia el meu
cotxe i els hi vaig explicar com arribar-hi; entre anar i tornar en tenien per una
bona hora. Van marxar i jo vaig girar amb el cotxe cap a casa. Uns pocs centenars
de metres més avall, a l’alçada sud del gran estany, vaig veure com el flanc
dret de la columna semblava haver-se desplaçat, eixamplat carena amunt, vers el suara esmentat santuari. Ho vaig trobar inquietant. Els alemanys anaven en una
direcció que els allunyava del possible o previsible recorregut del foc, però
havien de tornar i encara recuperar el cotxe… Em sentia responsable de la seva
sort, per bé que la irresponsabilitat era compartida: les pedres megalítiques
seguirien allí, socarrimades o no: hi podien tornar un altre dia o un altre
any.
Aquesta aprensió, com sol passar, no es va conformar
de cop; va necessitar els seus minuts, minuts que em van dur a casa. Allí em
vaig trobar tots els que hi eren sumits en un clima d’urgència: el nerviosisme
diligent dels preparatius per a la marxa a corre-cuita. No hi havia pànic però
sí un cert atabalament, confusió, histerisme. Algú havia sabut que s’estava
recomanant d’evacuar Capmany.
