Queien boles (es diuen així, o més aviat pedres?) de calamarsa de 3 i 4 cm de diàmetre. Vaig assistir al procés que porta a la formació de reguerons d’aigua: primer la terra absorbeix, però al cap d’uns minuts ja no, comença a córrer i a acumular-se: tot agafa una aire d’urgència catastròfica. En pocs minuts es van formar cursos, corrents, canals d'aigua i grans bassals, on la calamarsa clivellava l'aigua com en un metrallament ininterromput. Mai havia vist tanta violència caiguda del cel, una aigua amb tanta mala llet: un càstig bíblic, un flagell diví.
Doncs sí, el tram aquest de la transpirinenca de Beget fins a Sant Aniol d'Aguja i més enllà va ser bastant memorable. A partir de Talaixà, dalt d’un turó (on teòricament hi ha un refugi, no guardat, però no veient més que una casa inhòspita a 50 m del camí passo de llarg sota la cortina de pluja), el paisatge i la natura van agafant un intensitat inusitada. Senders convertits en torrents, torrents convertits en ràpids, muntanyes d'una força tel.lúrica impressionant: cingles terrorífics, salvatges i denses boscúries, desolació sublim, esglaiadora bellesa inhumana... La tamborinada havia amainat, però l’aigua caiguda era arreu, en la senda, a les fulles i branques sobre les pedres lliscoses. No puc parar, haig de seguir.
Doncs sí, el tram aquest de la transpirinenca de Beget fins a Sant Aniol d'Aguja i més enllà va ser bastant memorable. A partir de Talaixà, dalt d’un turó (on teòricament hi ha un refugi, no guardat, però no veient més que una casa inhòspita a 50 m del camí passo de llarg sota la cortina de pluja), el paisatge i la natura van agafant un intensitat inusitada. Senders convertits en torrents, torrents convertits en ràpids, muntanyes d'una força tel.lúrica impressionant: cingles terrorífics, salvatges i denses boscúries, desolació sublim, esglaiadora bellesa inhumana... La tamborinada havia amainat, però l’aigua caiguda era arreu, en la senda, a les fulles i branques sobre les pedres lliscoses. No puc parar, haig de seguir.
El paisatge s’anava obrint sobre una
vall alhora tenebrosa i majestuosa. Una mena de Machu Pichu després de la
tempesta, amb flocs de vapor surant per sobre de la immensitat de pregones i
escarpades valls. En algun moment vaig témer la caiguda a l'abisme: hi ha trams
en que el camí, tallat en la roca, passa arran del precipici; una passa
equivocada, una descompensació del pes de la motxilla, o el seu topar amb
alguna roca o branca i... En el punt més crític vaig optar per raptar a quatre
grapes: no vaig voler temptar la sort. Em vaig trobar amb un grup escolta:
cares fresques, nostrades, amables, innocents. Intercanvi d'informació i
encoratjaments recíprocs amb els monitors. Es confirmava el que sabia a mitges
i temia: a Sant Aniol no hi ha cap mena d'allotjament, ni bar, ni res. Un
veïnat en ruïnes amb una ermita encara en peus però tancada llevat d'ocasions especials; això sí, una font
d'on brollava aigua abundant (en un dia com aquell aquesta dada era supèrflua).
Era de ple en els escenaris de La punyalada, de Marià Vayreda: una joia
de la novel.lística romàntica catalana (bandolers, contrabandistes, amors atribolats,
venjances sanguinàries) que val molt la pena. Sant Aniol també em portava a la
memòria l'únic cop que he fet cànoning, un cap de setmana de l'estiu del 93
(amb en F.T., el seu germà R. i en P.C.), amb salts de fins a 9 m, tobogans, ràpel i
altres animalades. No feia massa una noia havia quedat atrapada sota una
cascada i havia mort ofegada... Vaig quedar content d'haver-ho fet però amb
poques ganes de repetir.
De Sant Aniol cal pujar el coll del
Bassegoda. Un rètol deia dues hores. En van ser tres de pujar sense parar, amb
la terra relliscosa per la recent pluja; un darrer esforç, amb l'esperança
d'arribar al refugi de l'altra banda. Arribo al coll que ja fosqueja; cap
indicació de refugi. El nou objectiu: Sant Miquel de Bassegoda: què serà, podré
dormir-hi? Hi haurà almenys una petita esplanada de gespa on instal.lar-se? 4
km. Pista de baixada. Es fa nit, el peus i el cansament em fan la guitza sense
parar. Camino i camino, per inèrcia. En la llunyania es veuen els llums de
Sales de Lierca, potser Castellfollit de la Roca i altres poblacions
garrotxines. No trobo res. Quan passo per sota el bosc és fosc com la gola d'un
llop: no veig absolutament res, tot just una vaga claror blanquinosa de
pedruscalls davant meu: la pista; no tinc esma de buscar el frontal. Vaig
baixant (cap a la humanitat, cap a l'asfalt, cap a la salvació).
Són les 11 i resolc fer nit allà on
pugui. Sota el marge dret del camí hi ha una mena de prat amb herba. Hi ha
algunes tifes de vaca però es poden esquivar. Ni em passa pel cap de muntar la
tenda. Amb penes i treballs, amarat de suor i de mullena, estiro el sac i m'hi
encabeixo com puc, formant una enorme larva de color blau elèctric. Pel camí he
perdut l'estoreta (devia ser en aquella extenuant pujada cap al coll del
Bassegoda). El terra és dur, pateixo l'estretor del sac. Aquest és massa curt
per cobrir-me el cap. S'aixeca vent i passo fred. Em cobreixo com puc el cap
amb l'anorac humit i suat. Incomoditat màxima. Em dic que passarà, que haig de
ser pacient. Els estels brillen i m'encomano a Déu. Mal dormo i em desperto amb
el nou dia. Em reconstrueixo com puc i tiro avall. 10 minuts més tard passo al
costat d'una casa amb el rètol: "Es dóna menjar i beure/ Demanar la clau
per al refugi"/"Refugi tancat per reformes". No he vist ni refugi
ni el Sant Miquel de Bassegoda (conjunt romànic o no sé què).
La nova meta és Albanyà, punt i pas
obligat d'etapa. Va pujant el dia; em creuo amb ciclistes amb BTTs. La muntanya,
aquí, ja és més humana, menys altiva i feréstega. El terra dóna pas al ciment i
última hora a l'asfalt; vorejo un riu amb salts d'aigua i gorgs. Em trobo amb
jovent estranger amb la il.lusió de l'aventura i la diversió; un grup nombrós,
enquadrat per monitors, va amb casc (disposats a fer piragüisme, cànoning,
ràfting?). Arribo a l'entrada d'un càmping. Són les 11 del matí. Dubto molt de
si quedar-m'hi o prosseguir. Estic rendit. Decideixo quedar-m'hi; no tinc gens clar
que a Albanyà, ja molt proper, trobi cap lloc més adient per passar-hi el dia i
dormir...
Passaré dos dies sencers en el dit càmping.
Dies de tenir cura de les llagues dels peus, d’alguna sucada a la piscina o en
el riu (les escasses estones de sol), d’acabar de llegir La meva família i altres animals (Gerald Durrell), de seguir les
notícies del diari, de menjar entaulat i servit matí, migdia i nit (sense
deixar de completar-ho amb forces dents d'all, els meus companys de viatge
inseparables) en un restaurant presidit per una curiositat de la decoració: una
taula envidrada amb reproduccions tridimensionals dels diferents tipus... d’àncores
existents. Són dies també de procurar salvar les pertinences dels efectes de la
pluja: intentant assecar la roba mullada, salvant els fulls mullats de la
llibreta amb notes, desplegant el mapa abans no quedi enganxat en una massa
informe... El temps no s'arregla. Mandrejo. Em dutxo, faig bugada, jugo una
partida d'escacs amb una jove monitora, parlo amb un o l'altre...
Em complico una mica la vida donant-me
un cop fort a un dit del peu dret. Coixejo, m'arrossego amunt i avall, sense
saber massa on deixar les coses (la tenda és lluny) i instal.lant-me en cadires
i taules que acabaven sent com una segona casa... Estarà trencat el dit? Sembla
que no. Faig una mica de personatge curiós, extravagant (The fool on the hill) del càmping, sempre amb el barret de palla al
damunt, miro de reüll (un eufemisme de vell verd) alguna noia, contemplo el passar de les mares,
joves i no tant, i en general tot ésser humà que cau dins el meu camp visual, tots
els representants de la humanitat que tinc a mà, que són uns quants. En fi, faig anar les dues funcions que practico millor, o en tot cas més: mirar i pensar.
Al tercer dia segueix fent mal temps
però tot i així em decideixo a marxar. Passo per Albanyà. Tristoi, gairebé ni
un ànima; vaig fer bé de quedar-me en el càmping. Direcció: Maçanet. Seran unes
cinc hores tranquil.les, en general de pujada. El temps, gris, nuvolós, aguanta
prou bé. La roca és calcària; una mena de massís del Garraf. A la llunyania es
veu l'embassament de Boadella i la plana de l'Alt Empordà, destí final dels
meus peus: omple d’ànim veure el final, la meta, per molt lluny que encara
sigui.
Caminar és o pot ser això, un pensar en la vida d'un mateix: com una mena de peregrinació d'un mateix, vivint sobre la marxa una depuració, una decantació de l'ànim i l'existència d'un. També és tenir idees, copsar varietats botàniques, textures del terra, meditar sobre el punt de fusió entre la terra i la pedra, fer inventari fotogràfic d'horitzons i revolts de camí (s’ha fet mai una tipologia dels camins? composició del terra, amplada i inclinació del camí...); solitud sana; reflexionar en el passat, pensar en la gent que ha viscut en aquelles cases i veïnats, abandonats i menjats per la vegetació, que hom passa de llarg... Sentir-se alhora jove i vell, evocar allò absent, els errors i les oportunitats mancades de la vida... I en el meu cas, patir de peus i d'espatlles per obra i gràcia d'una botes massa velles i una motxilla massa pesant. Arribo a Maçanet de Cabrenys. Deixo enrere el càmping: vull dormir en un llit. Al segon intent trobo un hotel on els hi queda una habitació "parenta pobra".
Caminar és o pot ser això, un pensar en la vida d'un mateix: com una mena de peregrinació d'un mateix, vivint sobre la marxa una depuració, una decantació de l'ànim i l'existència d'un. També és tenir idees, copsar varietats botàniques, textures del terra, meditar sobre el punt de fusió entre la terra i la pedra, fer inventari fotogràfic d'horitzons i revolts de camí (s’ha fet mai una tipologia dels camins? composició del terra, amplada i inclinació del camí...); solitud sana; reflexionar en el passat, pensar en la gent que ha viscut en aquelles cases i veïnats, abandonats i menjats per la vegetació, que hom passa de llarg... Sentir-se alhora jove i vell, evocar allò absent, els errors i les oportunitats mancades de la vida... I en el meu cas, patir de peus i d'espatlles per obra i gràcia d'una botes massa velles i una motxilla massa pesant. Arribo a Maçanet de Cabrenys. Deixo enrere el càmping: vull dormir en un llit. Al segon intent trobo un hotel on els hi queda una habitació "parenta pobra".
