Personalment vaig dormir bé, com sol ser el cas, i
em vaig llevar d’hora, cosa habitual de fa uns quants anys. Calia esperar més
d’una hora per al servei d’esmorzar, no vaig pensar en la tele, els diaris del
dia no havien arribat. Vaig sortir fins a la platja, a escassa distancia. La
fumarada havia canviat de dirección, com el vent. Bufava vent de llevant, i la
banda de fum s’allargava al llarg de la serralada pirinenca. El servei
d’internet, amb dos ordinadors, era fora de servei (tot i així el romanès em va
dir que sinó el primer l’altre sí havia de funcionar, i vaig perdre un euro en
l’intent). Em vaig entretenir llegint un diari que no sabia res del present
incendiari. Va arribar l’hora de la teca. Travessant salons i menjadors
d’èpoques de vaques grasses, accedies a la terrassa on podies, sucant, bevent i
caixelant abastraure’t de les obligacions i agafar forces de cara a elles. Els
croissants eren bons.
La intenció era tornar, apropar-se el més possible
de Capmany. Per la tele vam saber que les carreteres que ens interessaven eren
transitables. Algú, crec, encara ho va confirmar trucant al 012. Ens vam posar
en marxa. Per errors d’uns o l’altres ens vam acabar perdent de vista, però
tampoc tenia importància, tothom coneixia prou el camí per acabar arribant-hi
pel seu propi peu. Allà on el foc no havia arribat la natura seguia el seu curs,
el ocells volaven i piulaven. En Ph. va comentar que aquesta indiferència de la
natura pels drames en curs prop d’ella sempre li havia cridat l’atenció. Vaig convenir amb
ell que era un fenomen digne d’interès, i vaig afegir que a la peli The Thin Red Line, de Terence Malick (1999), aquest aspect està magistralment retratat.
Ni en Ph. ni jo no compreníem que un cinèfil com l’A. no apreciés aquest
realitzador. Ho vam acabar atribuïnt a l’intel.lectualisme.
A l’alçada de l’encreuament de la base militar una
patrulla de mossos ens va dir que l’únic accés a Capmany era per la NII. Hi havia
l’opció d’anar-hi per Vilartolí i enllaçar, agafant la pista que creua el
terreny militar, amb la carretera de Cantallops (el tram nou). Era complicat i
poc recomanable per al cotxe. Ja no vam esperar el cotxe d’en J. i la seva
filla (pel nostre gust s’entretenia massa parlant amb el mateix mosso amb el
que havíem parlat). La seva casa era dins del poble, i per tant era poc
probable que hagués patit cap pèrdua; a més ho tenia tot assegurat…
A l’açada de Masarac vam travessar el perímetre de
la zona afectada pel foc. Com ja havia vist en alguna altra ocasió, el foc
actua de forma molt irregular, i més si és mogut per un fort vent. S’havia
acarnissat en alguns indrets: marges, arbres, prats, boscos, i en canvi n’havia
deixat d’intactes d’altres. En molts casos es veia que s’havia limitat a cremar
la superficie, l’herba, sense tenir temps o força d’enfilar-se i abrandar-se en
els arbres. La vegetació intermèdia (arbusts i canyes) apareixia, en general,
carbonitzada. Les construccions no semblaven haver patit l’efecte de les
flames… Amb tot, l’impacte del foc era important, i el seu pas, encara que
“imperfecte” era evident arreu. Les vinyes, olivars i altres plantacions havien
resistit. El foc demostrava ser capriciós, anar per el més fàcil o pel camí que
li marcava en cada instant el vent.
A l’entrada a la N-II (allà on hi ha una mena de
monument d’aquests amb llicència surrealista) una mossa amb bikini s’apropava
d’un possible client. En Ph., qui em feia de copilot aquest cop, va dir que
s’havia comprovat que en moments de perill la líbido puja. Té la seva lógica:
vols salvar la vida, i la vida són els gens.
Tot el paisatge mostraba l’impacte, desigual però
important, del foc. Agafant la carretera que surt de la N-II cap a Capmany vaig
veure com el bosc d’alzines que s’havia recuperat en bona mesura de
l’incendi de fa cinc anys, tornava a estar calcinat de mala manera. Aquest cop
potser no es recuperarà…
El moment decisiu va arribar quan vam enfilar la pista cap a casa. El marge dret, que esperava, irracionalment, estigués intacte, era igual d’afectat que l’esquerra. Tot presagiava un desenllaç catastròfic. Vam girar per la pineda que mena cap al prat-aiguamoll de davant de casa: totalment calcinada. De lluny es veia el blanc de les parets de casa la T.: almenys ella semblava que s’havia Salvat. L’instant crític, crucial era en el gir que feia el camí obrint-se cap a l’esquerra. Des d’allí, i només a partir d’aquell punt, es podia veure casa meva i jutjar-ne l’estat, si més no pel que fa a la part davantera i un dels costats. No havia volgut ni sabut imaginar-me res fins a aquell moment. L’A. m’havia suggerit d’esperar el pitjor per allò de no patir tant el cop en el cas de que la cosa fos greu, negativa. En Ph. tenia com una intuïció, una “corazonada” que diríem en castellà, de que ambdues cases s’havien salvat. Jo m’aferrava també a aquesta idea, però per pur interès.
El moment decisiu va arribar quan vam enfilar la pista cap a casa. El marge dret, que esperava, irracionalment, estigués intacte, era igual d’afectat que l’esquerra. Tot presagiava un desenllaç catastròfic. Vam girar per la pineda que mena cap al prat-aiguamoll de davant de casa: totalment calcinada. De lluny es veia el blanc de les parets de casa la T.: almenys ella semblava que s’havia Salvat. L’instant crític, crucial era en el gir que feia el camí obrint-se cap a l’esquerra. Des d’allí, i només a partir d’aquell punt, es podia veure casa meva i jutjar-ne l’estat, si més no pel que fa a la part davantera i un dels costats. No havia volgut ni sabut imaginar-me res fins a aquell moment. L’A. m’havia suggerit d’esperar el pitjor per allò de no patir tant el cop en el cas de que la cosa fos greu, negativa. En Ph. tenia com una intuïció, una “corazonada” que diríem en castellà, de que ambdues cases s’havien salvat. Jo m’aferrava també a aquesta idea, però per pur interès.
