Tast de Transpirinenca (III)

Només arribar, amb el meu aire un pèl estrafolari, ho admeto (barret de palla, pantalons pirates tirant a acampanats, botes velles, cabells llargs) una nena petita que s'estava al bar de l'hotel amb l'àvia es va petar de riure. La hilaritat tenia quelcom de mofa i em va titllar de vell. Em va tocar una mica la moral però vaig dir, adreçant-me a l'escassa concurrència (l'àvia i algun client del bar) que tenia raó (què havia de dir?) i vaig voler posar-li el barret de palla al cap (a mode de desgreuge, de desgel o el que sigui). Es va defensar amb una certa agressivitat de gat histèric. Vaig pujar a l'habitació, em vaig dutxar i canviar. 

Vaig baixar a sopar i la nena seguia trobant que continuava sent motiu per pixar-se de riure. L'únic que no havia canviat en el meu aspecte eren els pantalons. No li vaig donar més importància i vaig seure per sopar amb el diari del dia. En tres ocasions vaig sentir cops i tremolor de vidre al meu darrere. No calia ser un perspicaç detectiu per endevinar que era la nena de marres. Vaig fer veure que no me'n adonava. En un moment donat la nena va venir corrent cap a mi i em va donar una empenta i va marxar disparada. Em vaig quedar força parat. Estava per deixar-ho passar però vaig acabar resolen el dilema en pro de fer alguna cosa: per mi mateix i també per la nena. Vaig sortir decidit a atrapar-la; no va caler córrer ja que de seguida vaig endevinar que havia corregut a amagar-se al bar.

Hi arribo, l'agafo pels braços i li dic a la nena, a l'àvia i a tothom: "aquesta nena és una mala educada"; ho dic un parell o tres de vegades, l'última acompanyant-ho d'una bufetada (amb un recorregut d'uns 30 cm) entre la galta i l'orella. La nena, més sorpresa que adolorida, es refugia rabent a la falda de l'àvia i esclata en plors. L'àvia s'encén i també algun client (que d’antuvi vaig témer no fos algun familiar directe). Després d'un intercanvi confús de justificacions i recriminacions, i de rebre alguna amenaça per part d'algun client defensor dels drets dels infants (mai hauria pensat que els paletes amb pinta patibulària fossin tan sensibles als drets humans) em retiro al menjador de nou. Un cop feta la comanda, vaig fer un tempteig de justificar el meu comportament prop de la recepcionista (que estava fent de cambrera), buscant d’alguna manera el seu recolzament. La cosa va derivar en una discussió.

Va anar així. Vaig dir que sentia l'ocorregut però que no havia pogut fer altra cosa. Creia que comptaria amb la seva comprensió, però no, va ser tot el contrari. Em va engegar que jo estava només de pas, que no coneixia aquella nena ni la seva família (en efecte, ni ganes), que no en sabia res, que no em corresponia a mi.. Li vaig dir que tenia una visió ben curiosa de la pedagogia i em va replicar que justament era pedagoga. Aleshores va intervenir l'amo de l'hotel, un xicot d'uns 30 i escaig. Li va donar la raó a la noia, que allò era el seu hotel, que no tenia cap dret a reaccionar d'aquella manera. Jo vaig al.lucinar, i vaig al.legar l'argument de que era client del seu hotel (de tres estrelles, per cert: a més estrelles més empara, immunitat diplomàtica, recordo que vaig pensar confusament) i que tenia dret a la tranquil.litat i a defensar jo mateix, si ningú ho feia per mi, el respecte que se'm devia, atès que es permetien conductes com la de la nena aquella en l'establiment. La cosa va quedar aquí: mirades seques, dures, consternades, de circumstàncies...

Coincidint amb l'arribada del meu primer plat - Lassanya verda - va passar el que temia que passés: es van personar els familiars, en forma de la mare de la criatura i de l'avi. L'avi, cara castigada per la vida, mig esdentegat i el cabell negre i com “engominat”, estava bastant excitat però la seva preocupació, intenció era sobretot transmetre'm les raons de la seva escandalitzada indignació i la sorpresa que la meva reacció li causava: "¿no sabe usted que está prohibido pegar a los niños, que se puede ir a la cárcel?", "¿tiene usted hijos", "pero si sólo tiene 5 años" (ni que hagués tingut 5 mesos, pensava jo: el perill, l'agressió són el que són)... "Tiene la marca de su mano roja en la cara". La mare, en la trentena, tenia la mirada de l'odi fred i del desafiament contingut, reprimit: "¿usted ha pegado a mi hija?", "Parece usted inteligente, ¿cómo se le ocurre pegar a mi hija?", "usted no puede pegar a mi hija". Va planar un moment l'advertiment, l'amenaça de denunciar-me als mossos. 

Malgrat l'absurd, el despropòsit del seu atac, la desproporció de l'acusació, vaig reconèixer, mentalment, que mantenien unes formes i un llenguatge dins dels límits de la civilitat. Vaig intentar raonar-los. L’avi, més que no la seva filla, em pareixia una persona digna, de conviccions fermes, capaç de ser just i noble; simplement s’havia begut l’enteniment; la filla ja gastava més “saña”, més bel.ligerància desacomplexada. Si es confirmava que era una dona “de armas tomar” hi hauria sidral. 

Assegut i en inferioritat numèrica em vaig defensar com vaig poder: que la nena m'havia molestat repetidament, que després de l'empenta, si no feia res, tal vegada em llençava un vas al damunt, que jo tenia dret a defensar-me de qui fos, del que fos, d'un gos, d’un gat o d’una vespa, si calia, de qualsevol cosa que m'ataqués, que allò era un hotel, que l'àvia no havia fet res per parar-li els peus... La meva idea era treure ferro a la cosa, defugir tota provocació, calmar els ànims; no tenia, però, cap intenció de demanar perdó per la senzilla raó que no sentia que hagués fet res mal fet. La nena s'havia excedit i havia topat, en forma de bufa, amb la realitat; m'havia tocat fer de principi de realitat. Diria que fins i tot ho trobava pedagògic, formatiu de cara al seu creixement personal.

Com la cosa s'allargava em vaig acabar aixecant; sabia que la meva alçada revifaria l'enfrontament (seria entesa, intuïtivament, com una provocació); m'era igual. La cosa no afluixava i va intervenir de nou l'amo de l'hotel, aquest cop per comunicar-me que podia recollir les meves coses i abandonar l'hotel. Em vaig indignar (fent de passada el paper d'indignat) i li vaig engegar que no tenia ni idea del que era l'hoteleria, que el seu deure si de cas era defensar-me. Vaig abandonar el menjador i passant pel bar camí de l'habitació vaig veure que un client aplaudia; sabia que era en senyal d'aprovació de la decisió de l'amo de l'hotel, però vaig voler com provocar-lo i li faig donar les gràcies; ell, amb l'alegria linxadora de l'escarni, va voler deixar clar que no, que era a l'amo de l'hotel a qui aplaudia, no pas a mi. Una banderilla dolorosa però que ja m’anava bé i havia buscat deliberadament: per una banda m’interessava fer valer públicament la meva incomprensió (com per donar-li ales, eco, presència animada), i per l’altra presentar-me davant de mi mateix com un perseguit per la irracionalitat de la turbamulta, com una víctima de l’aberració humana: tensar els meus ressorts de supervivència davant de l'agressió general.

Em sentia segur de mi mateix: no dubtava ni un segon de tenir la raó. La humanitat sencera semblava haver-se confabulat en contra meva, però la veritat era del meu costat, i això em proporcionava una certa calma i un notable aplom. Tot fent escarafalls de sorpresa indignada, vaig pujar cap a la habitació, seguit de prop durant uns moments per la cambrera-recepcionista, que va haver d'encaixar un "estan ben grillats", "a sobre defensant els energúmens"; reconec que vaig tenir una certa temptació “cracista” (racista i classista): que si amb una família catalana de soca-rel això difícilment m'hauria passat, que perquè es donava per fet que els havia de parlar en castellà i no en català (per bé que era jo mateix, jo solet qui assumia ja d'entrada, en la  pràctica, que havia de ser així: el inveterat reflex d'anticipació de l'inevitable, assimilable a la reacció condicionada, conductista, dels pirates d'Astèrix i Obèlix que enfonsen la pròpia nau abans que plantejar batalla?), etc., encara que la meva animadversió principal anava dirigida contra el personal i l’administració de l'hotel i no envers la família de la nena: com podien permetre una tal indefensió? Com podien tractar d'aquella manera un client seu? Com podien ser tan dogmàtics i cecs?

Un cop a dalt vaig resoldre que, més enllà de la mandra i de la pràctica impossibilitat de trobar un indret alternatiu on dormir (el càmping era a gairebé 2 km muntanya amunt), era de tota manera poc prudent sortir de l'hotel, ja de nit: qui sap si una quadrilla de familiars no m'estarien esperant a la cantonada amb algun pal, ganivet o escopeta de caça, o amb els simples i suficients punys...