Breu mapa del que pensem i creiem (I)

No fa gaire el meu germà em va demanar en què consistia el pensament de Nietzsche. Estava llegint un llibre en que se’l  citava o s’hi feia alguna que altra referència a aquest pensador i volia saber què en pensava.

La cosa, no cal dir, em va agafar desprevingut i vaig haver de fer un esforç de rememoració i síntesi de l’après a la facultat i del  que he anat decantant i sedimentant amb el temps a propòsit d’aquest filòsof. Me’n vaig acabar sortint mitjanament bé, diria. Que si la seva insubornable recerca de la veritat el va portar a criticar i posar en dubte els fonaments de la Modernitat, que si aquest afany d’absolut el feia ambigú i contradictori, que si escrivia en una prosa florida, expressió de la seva voluntat d’unir bellesa i veritat, que si el seu rebuig de la moral cristianisme per ploramiques, que si la seva preconització de la superació de la filosofia (utilitzar la raó per, fins a sortir d'ella i tornar al pensar i l'actuar mítics), que si la seva crítica de Sòcrates i la deriva del discurs racionalista i humanista, que si la seva reivindicació del món antic, amb la seva força mítica, tel.lúrica, dionisíaca…

Desgranant aquests aspectes em va sobrevenir la “visualització” o concepció d’una senzilla classificació de les tres grans famílies de pensament i creença occidentals. Dic occidentals perquè sospito que fora del nostra àmbit cultural s’ha pensat i es pensa de forma diferent. Per la prudència a la que el desconeixement obliga no goso dir res al respecte i tampoc aventurar que la nostra manera de pensar sigui universal i que per tant la categorització o caracterització que faig d’aquella sigui igualment projectable a d’altres civilitzacions (penso bàsicament en l’hindú, la xinesa i la japonesa, però n’hi ha d’altres).

Tot fa pensar que fora d’Occident l’aproximació a l'"ésser" és una altra, que cadascun dels elements en lliça s'aborden i són entesos de manera diferent (i qui sap sinó millor...). Però a "casa nostra", és el que és, i sembla inconcebible que sigui o s'el pugui presentar d'una altra manera. De la mateixa forma que sabem que hi ha més de tres dimensions físiques però que només podem tenir coneixement, experiència de tres concretes, ens limitarem a parlar de les tres "categories" d'ésser en les que se'ns presenta la realitat o, més exactament, en la que ens representem aquesta. Finalment, no farem més que parlar del que coneixem, per haver-ho gaudit i patit una mica en la nostra pròpia pell. Deixem per a la imaginació i per als viatjats, els antropòlegs i altres savis la postulació d'una classificació alternativa altres 

Entrem en matèria. A Occident, s’ha pensat i se segueix pensant al voltant de tres coses: Divinitat, Natura i Ésser humà. El que acabo de dir és evident, en sóc conscient, però a vegades no veiem la claredat que s’amaga en el complex, i sense aquest pas previ això darrer ens resulta obscur.

Acompanyant i anant més enllà del pensar, culminant-lo i alhora superant-lo d’alguna manera, hi ha el creure. Es pot pensar tot, en tot, sobre tot, però el creure, concreció i depuració última del pensar (?), sol centrar-se en una sola cosa. El pensar és a la curiositat el que el creure és a la convicció. Reconec tanmateix que no   tinc clar del tot que hi hagi una relació lineal, una filiació entre un i l’altre (que el pensar porti, a mode de conclusió, al creure, o a l’inrevés); pot ser que siguin processos que discorrin de forma paral.lela: el creure no necessitaria de la raó, ni la raó portaria necessàriament a la creença.

Nogensmenys, ara mateix, per al que volem explicar, això no té major importància. Sigui quin sigui el vincle entre pensar i creure, el que m'apareix com evident és que sols hi ha hagut i hi ha els tres objectes de creença esmentats: Déu (divinitat), l’ésser humà i tot el que no és humà (és a dir, tota la resta de la realitat a part de la Humanitat).

Nietzsche, i són els esforços per descriure el seu pensament els que van generar aquesta disquisició, se situaria en els que creuen en allò no humà que tampoc és divinitat. El llenguatge ens proporciona almenys dues paraules per a referir-nos-hi: la ja emprada de natura i una altra, a priori de menor abast, que és vida.

Però què vol dir creure? Doncs pensar (!) que allò en el que creus és el “subjecte” de la història (l’actor, l’agent) i que l’ésser, la “substància” del món (l’existent últim, allò al que es redueixen essencialment les coses) és allò.

Tenint ja tots aquests aclariments, podem afirmar, amb major rotunditat, el que avançàvem més amunt. Hi ha tres corrents de creença que travessen tota la història occidental, a saber: el teisme, el vitalisme i l’humanisme. Faré una breu exposició de cadascun d’ells i veurem després on ens porta això.

Teisme. Situa en un ésser (o éssers, per bé que el monoteisme sembla el punt d’arribada obligat del politeisme) global (normalment imaginat “fora” del món, però també concebut com formant part d’aquest, dins d’ell i englobant-lo totalment) el principi i la causa de tot: el “motor” de tot el real. Segons aquest plantejament, el paper de l’ésser humà no seria altre que el recuperar i vivificar en tot moment el vincle de pertinença i de dependència respecte a aquesta entitat superior. Els humans seríem servidors i, fins un cert punt, èmuls de Déu. 

La Creació seria com un gran teatre en el que les formes intel.ligents (una exclusivitat humana, segons s’ha volgut considerar tradicionalment) han d’elevar-se cap a la sublimació espiritual. L’objectiu dels éssers humans no seria altre que l’imitar, en la mesura del possible, amb humilitat, la divinitat; entesa aquesta com l’ordre i la intenció inherents, consubstancials a tot el real. Hi ha uns designis, s’han de seguir. El protagonista no som nosaltres, és “Ell”.

En aquest context, ànima i parròquia i església (congregació de feligresos limitada d'un lloc o general de tota la cristiandat o almenys d'un o l'altre dels credos cristians) seran els termes de predilecció o més propis per referir-se als individus i al conjunt social immediat o general en el que aquest s'insereix.