L'incendi (IV)

Sentia recança, preocupació per haver deixat el generador a l’exterior, sota el gran pi que hi ha a l’entrada del garatge: representava un perill (i a més, per ganga que fos, era nou de trinca); abandonar també a l’exterior, arran de paret, les bombones de butà (una mig plena i un parell o més de buides) també era una imprudència. Convenia potser en la necessitat de marxar, però s’havia fet amb unes presses que em semblaven injustificades. El fet de no haver agafat ni l’ordinador, ni la càmera, ni el necésser, ni roba de recanvi, ni banyador (ja que anavem al mar, almenys poder banyar-me) em tenia molest amb mi mateix i amb els altres. A la vida els detalls superflus solen pesar tant o més que les coses decisives, si més no aquest és el meu cas.

Em van tornar a persuadir de tocar el dos: allí no hi fèiem res, que encara entorpiríem el moviment dels efectius de bombers o de la gent ressagada, i de mala gana vaig tornar obeir... Tres o quatre dotacions de bombers van passar per la carretera en el sentit de la marxa de fugida. Un dels conductors feia amb el braç el gest d’abandonar el lloc. Em va semblar incomprensible que també els bombers s’escapolessin d’aquella manera. Seguint-los de prop els vam perdre en un revolt i es va fer evident que estaven fent marrada per poder atacar el foc des d’un altre flanc. Menys mal.   

Vam seguir camí de Sant Climent. Una primera dotació dels mossos a la cruïlla amb el trencat que mena a la base Alvárez de Castro (nom d’un militar espanyol que va voler defensar Girona dels francesos fins a fer morir de privacions no sé quants habitants i a última hora haver  de rendir-se igualment) i cap a Masarac i Cabanes. Ni cas, millor. El restaurant Ullastre era ple de cotxes; jo ja m’hi hauria quedat com a lloc des d’on seguir l’evolució de la situació, però havia ja desistit de convèncer ningú. A l’entrada de Sant Climent, La Parra, un altre restaurant amb terrassa, més senzill aquest, que em semblava indicat per a l’ocasió (gent de la zona, notícies, tele…),. Allunyar-me de l’incendi em seguia costant, semblant antinatural. Vam tòrcer cap a Mollet de Perelada, quin remei.

A l’apropar-nos del creuament amb la carretera que porta de Figueres a Llançà, vam veure que aquesta era saturada de cotxes aturats o circulant a 5 per hora. Entre ells, en aquell moment no ho podia imaginar, hi havia els que quedarien col.lapsats per la densa circulació a la carretera  de Port Bou a la frontera francesa (carretera que fa anys que es demana que s’eixampli però hi ha qui prefereix fer AVEs i aeroports fantasmes) i a l’abast de les flames de l’incendi que es va declarar també en aquest punt (sembla, com el de El Pertús, per una borilla llençada al voral de la carretera). Un pare i la seva filla de 15 anys ja no ho podran explicar i la mare i els altres dos fills quedaran amb un trauma de per vida. 

Lògicament vaig evitar d’entrar en aquell cua monstruosa de vehicles i vaig seguir recte cap a Vilajuïga. De seguida em vaig trobar els familiars i amics dels dos cotxes que havien sortit abans fent-me senyals des de la cuneta. Vam parar i arrambar els cotxes. Però no éreu ja a Llançà?!, etc. Va seguir una discussió més aviat caòtica de què fer i on anar; els esperits estaven un xic tensos i fastiguejats. El sol apretava, els cotxes ens passaven a frec. Jo proposava d’anar a Port de la Selva per la carretera que puja fins a Sant Pere de Rodes. Els que havien de tornar a Barcelona aquell vespre hi veien el risc de quedar-se aïllats. Es va parlar de Roses, de l’urbanització Almadrava on hi tenim gent amiga… Es van viure alguns moments d’empipament,  de tensió, de quasi exasperació. Em vaig sentir dir més d'un cop que els havia fet patir (però es descarregaven els nervis entre ells, preservant-ne el culpable, un servidor, per l'aire de víctima sacrificial que semblaven voler-me donar).

Mentre es desplagava un mapa i tothom deia la seva, vaig rebre una trucada d’un amic que ens oferia hospitalitat a la seva casa de Garrigàs. Quan va endevinar i saber que érem una colla nombrosa (dotze, el vaig informar) va precisar que l’hospitalitat era exclusivament per als de la família... S’havia espantat, potser amb raó; no en parlem més. Li vaig agrair l’oferiment; ja el tindria al corrent…

Algú, i jo m’hi vaig afegir, va proposar d’anar a Sant Martí d’Empúries, i més concretament a l’hotel Sant Martí d’Empúries, a tocar de les ruïnes. Posats a assistir al final de l’Albera, era preferible fer-ho en un lloc maco. En el trajecte cap allà uns es van perdre, els altres vam fer marrades absurdes. Després d’una estona llarga i de trucades de móbil (qui el tenia a mà i qui tenia encara prou bateria) ens vam trobar al pàrquing públic, a proximitat de la platja. El preu era raonable i no ens ho vam pensar més. Es va temptejar d’instal.lar-nos en un xiringuito a la platja mateix, però el vent, i per tant la sorra, ho feien poc agradable. Al costat mateix del pàrquing hi havia un xiringuito, de pineda diguem, més a recer. Ens vaig presentar com a fugitius de l’incendi i vaig demanar que ens deixessin instal.lar a les taules per desplegar el nostre pícnic; pagaríem el consum de begudes. La comprensió i l’amabilitat van ser totals.

Es va formar una taula llarga, una taula “dominguera”, en la que van aparèixer tota mena de menges. Les mesures de protecció de la casa davant l’arribada de les flames no havien funcionat (llevat de tancar els porticons metàl.lics), però la intendència, almenys pel que fa al menjar, havia funcionat de meravella. Fins i tot en algun moment va despuntar l’humor i tot. Vist de fora, la cosa devia tenir un cert aire fellinià. El repartiment de tallades de meló, les amanides, les llonces de carn rostida… Bona part del que havia sobrat de la festa que ma germana gran havia fet la vetlla per inaugurar la casa va servir per calmar els nervis i la gana. Poc a poc, de les diferents bosses, també van anar sortint tetrabriks i ampolles de vi ja encetats. Allò agafava per moments l’aire d’un festí campestre… En Ph. amb el seu humor proverbialment impertinent i inoportú (o segons com es miri sumament oportú), però en tot cas molt “juste”, molt ajustat, va dir que la festa d’inauguració s’havia doblat d’una de cloenda, que s’havia fet una sola festa per a les dues coses. El somrís o el riure se’ns va escapar a més d’un.

En J. va rebre o fer alguna trucada i vam saber que la meitat de Capmany no havia seguit l’ordre d’evacuar el poble. La C. recordava haver sentit a l'ex-jutge de pau (sempre vestit de negre, ja abans d'envuidar, i amb els seus cabells perfectament blancs i tallats curts) dir que no passava res, que era l'hora d'anar a fer la migdiada.