El silenci, la calma eren més intensos que mai. Els
gossos van ensumar i detectar un conill. El van escometre i mossegar. L’animal,
més desprotegit que mai, va xisclar. Vaig cridar els cans i van deixar la presa
tranquil.la, que amb uns saltirons va allunyar-se aparentment indemne. Tots de
caminois eren visibles com mai abans. Allà on abans la vista s’aturava, per la
capa vegetal, a 10, 15 o 20 passes, ara atenyia extrems llunyans, despullats
com un esquelet. Els gossos quedaven perfectament retallats en el paisatge, com
uns éssers estranys i fora de lloc. El verd, el color verd, havia pràcticament
desaparegut. El volum de les coses, també.
No anava amb roba de batalla (és un dels eterns
maldecaps de l’Albera: constantment has de canviar-te de roba en funció de si
vas al poble o et quedes feinejant a casa; en general opto per anar fet un
pagès-llenyataire tot el dia, de matí al vespre) procurava no sortir de les
zones d’herba no cremada per tal d’evitar la guixades de carbonet del terra i
de les restes de mates a les Victòria i ala camisa i els pantalons pirata, i de
seguir estrictament els camins traçats. A l’arribar a casa, un dels gossos em va
saltar al damunt i la precaució presa, fins un cert punt, va resultar en va.
L’olor de cremat era intensa, indefugible. Em vaig
preguntar si no era malsà respirar un aire així, si no faria bé de marxar uns
dies o un parell de setmanes esperant que la cosa es normalitzés amb el pas del
temps i alguna ploguda… poc probable en aquest període de l’estiu, sigui dit.
Aquella nit va ser la meva primera nit passada, dormida en la nova albera, en
la nova realitat que impera aquí dalt... La lluna, creixent (mora?) era, per
l’aire encara carregat de fum i cendra, de color carbassa.
Som diumenge al vespre. M’he quedat sol (per moments
un descans, s’ha de dir). Ha passat una setmana. La vida no s’atura. L’endemà
d’Hiroshima també va haver-hi algun ratolí que va treure el nas. He dedicat
gran part del dia a començar a fer desaparèixer els rastres del foc: fent
llenya de les mimoses cremades, tallant les branques baixes i assecades per
l’escalfor d’uns pins petits que tinc, talant les canyes mortes (de quatre i
cinc metres) de la part seca de la bassa (ja hi ha nous brots de fins a 30 cm,
val a dir que he regat força) i ficant dins els cotxes, prèviament seccionats,
els metres i metres de tub de rec inservible i la massa informe de mànegues
cremades. Quan penso que només jo, a penes afectat, ja omplo un cotxe de coses
fetes malbé i inservibles, els rastre de destrossa, de destrucció d’aquest
incendi és inimaginable, digne d’una guerra.
Ocupat amb les mimoses m’he fet un trau-tall a
l’avant-braç esquerra (he ensopegat i he caigut amb el braç sobre una branca seca).
La sang brollava amb ganes, però de seguida he vist que era superficial. M’ho he
rentat i he aplicat un tovalló de paper per tallar l’hemoràgia (o almenys no
tacar-ho tot); la T. m’ha fet una primera cura d’emergència (una mena de
betadine i tintura de caléndula –no tenia
tap dosificador i n’ha caigut per parar un tren) i unes boletes d’arnica
(l’estafisàgria –per cicatritzar- s'ha quedat estúpidament a Barcelona).
En Ph. m’ha acompanyat al CAP de La Jonquera. Era el
segon que hi anava per aquest motiu. Fa cinc anys em faig “obrir el cap”, per
emprar l’expressió consagrada; en realitat va ser un tall superficial fet amb
la part de destral del magall. M’havia entretingut (bé, m’hi havien
entretingut, però ve a ser el mateix) a Barcelona i vaig arribar que ja era
fosc a Capmany. Volia de totes totes acabar de plantar una cosa i vaig cavar
amb poca llum i sense recordar que hi havia una corda penjada allà mateix on
tenia pensat fer el forat. Lògicament el magall va rebotar en la corda i em va
anar a parar al cap. En aquell moment no duia cofat el salakot (un regal de
Singapur de feia molt anys d’una nòvia alemanya: hauria esmortit totalment el
cop). El cop va ser considerable però no vaig perdre el coneixement en cap
moment. M’ho vaig curar com vaig poder i no vaig anar fins al CAP fins a
l’endemà, on em va renyar per no haver vingut abans; no tenien clar que la cosa
pogués cicatritzar, etc. Tot va acabar en no res. Fins que no sigui calb no es
veurà la nafra.
Un infermer i una metgessa relativament jove s’han
ocupat de mi. He rebutjat l’anestèsia (els dolors coneguts perden la seva
capacitat de fer mal, i per altra banda la punxada de l’anestèsia sembla que és
tant o més dolorosa, ha informat la metgessa). Ha utilitzat una agulla que és
corva, com una mena de garfi. Fa poc més d’un any en vaig utilitzar una d’igual
per suturar el coll del gos d’uns amics, que li penjava d’una enganxada que
havia tingut amb un altre gos o amb un senglar; la metgessa m’ha confirmat que
és la mateixa agulla, però amb un fill menys gruixut que en el cas dels
animals. Al cap de 5 minuts érem fora. És el tercer o quart cop que baixo a La
Jonquera des del dia de l’incendi. Els mateixos turistes francesos de sempre
(comprant tabac i pastís a dojo), les mateixes putes prenent un descans o
enviant diners. No ha canviat absolutament res, des del moment de que l’asfalt
ha seguit sent el mateix i ha preservat l’illa estirada de humanitat, tan
previsible com privada d’imaginació.
