Una altra novetat del dia va ser l’anada a La
Jonquera. Els dos quilòmetres de carretera muntanyosa i boscosa que baixa de
l’altiplanície fins a la vall i coll d’aquesta població oferien un espectacle
d’una quasi perfecta i rabiosa recent combustió. Més del 97 o 98% dels arbres
estaven absolutament carbonitzats. La violència de la cosa havia estat total.
La visibilitat havia canviat de manera espectacular: tot el que amagava la
vegetació ara era ben visible: grans rocs, camins, murs de pedra seca. Els
marges mostraven ja, amb alguna ampolla, paper o bossa de plàstic llençats després
de l’incendi, el carácter desaprensiu de tanta gent que circula per aquí i per
arreu. El contrast amb la negror del terra ressaltava encara més l’incivisme
d’aquesta gentalla que hauria de tornar a l’escola després de ser severament
multada.
El foc, com sol passar, havia respectat el nucli
urbà (socarrimant greument sols una casa) de La Jonquera, però l’havia deixat,
a banda i banda, sense capa, vida vegetal. Si ja era un lloc malmès per les
infraestructures i els equipaments de servei desproporcionats (AVE, NII, autopista
AP7, MAT, pàrquings de camions, puticlubs, grans superficies comercials,
benzineres, l’antigua duana, etc.), ara esdevindrà ja un lloc irrespirable,
maleït, repetidament maltractat i condemnat. Planyo els seus habitants. Llegint
els diaris a La Societat vaig, com tothom, prendre consciència de la magnitud
del drama: les granjes cremades, els ramats morts, el nombre d’hectàries
afectades, els detalls de les morts, els mitjans emprats en el combat del foc,
les reaccions i crítiques dels alcaldes de les poblacions tocades, el cas del
càmping de Capmany, Les pedres,
totalment devastat (75 bungalous de fusta perduts, caravanes, cotxes, equipaments), etc.
Al caure el dia em va semblar indicat, necessari,
fer una passejada per acabar de veure com havien quedat els encontorns de la
casa. Els gossos esperaven aquest moment amb la mateixa alegria de sempre, com
si res no hagués canviat. El bosquet d’eucaliptus que es veu des de casa (i que
un dia en Ph. va dir que donava un aire txejovià al paisatge, cosa que
sorprenentment jo també havia pensat en el seu dia: maca aquesta coincidencia
més enllà del temps i de la diversitat mental) s’aguantava més mort que viu:
aquella tramuntanada de foc havia estat una prova d’una extrema duresa per a
ell; ja veurem quants dels seus arbres tornaran mai a brotar. Seguir el camí
que travessa la pineda de l’entrada de casa procurava una sensació estranya. La
capa de pinassa era una catifa negra; els, pins poc més que pals negres; la
desolació i mort eren les úniques companyies. J’ai marché sur la lune…
Els aiguamolls, secs en aquestà época de l’any,
mostraven les taques, les nafres (talment l'avanç de la gangrena, la lepra o el
càncer) del foc, en major o menor intensitat. Els boscos oferien l’aparença de
tot el que s’ha fet, cuinat “a la brasa”: descarnats, desvitalitzats, de fullam
pàl.lid o troncs negres. Els equips de Fecsa havien treballat a contrarellotge;
es veien aquí i allà grans equips electrògens subministrant l’electricitat que
havia fallat durant llargues hores tant a Capmany com a Cantallops. Les línies
semblaven tenir tots els seus pals en perfecte erecció i aliniació; les restes
carbonitzades i les bigues de ferro amb argolles de filferro que havien servit
per asegurar els antics pals evaporats formarien part, amb altres mils detalls,
del record del que havia passat allí un 22 de juliol de 2012.
