Vam passar els controls
fronterers sense dificultats. Sabíem que el problema, si de cas, seria a la
sortida. Es va saber ahir que han enxampat un ex-conseller de la Generalitat
fent contraban de tabac. Sempre he tingut simpatia pels contrabandistes;
finalment no fan més que export-import (fent botifarra als impostos estatals
del país on arriba i es ven la mercaderia): un servei públic, segons com es
miri. Potser és el delicte més inofensiu que es pugui imaginar, junt amb la
falsificació de bitllets, és clar. Això sí, prohibit traficar amb ullals d’elefant
o de rinoceront i amb espècies animals protegides (vives, convertides en catifa
o empallades): les bèsties s’han de quedar, senceres, a casa seva.
Vam dinar –un vent huracanat ens
va fer renunciar a la terrassa (es tractava d’evitar que la salsa de tomàquet
no desmillorés la camisa impol·luta d’en J.-
en una pizzeria i cadascú va anar a lo seu. Fet el fet gastronòmic ens vam separar. Entre reclams publicitaris i turistes de compres, badant o fent el babau vaig trobar la meva adreça.
Un cop enllestida la meva breu gestió vaig tenir temps de sobres per constatar un cop més el poc que m’agradaria viure a Andorra. La muntanya et cau literalment al damunt, tot és un centre comercial, a l’americana: et fa la sensació de ser en una ciutat de les Rocoses (o són les Rocalloses?), per allà Arizona, o millor Nevada, fent compres tot esperant que caigui la primera nevada. Dit això, sembla que els andorrans estan amoïnats perquè ja no neva com abans. És cert que la neu ha de tapar i embellir tot aquell asfaltat, vidre, ferro i plàstic (els únics materials amb els que està feta Andorra la Vella). Què hi farem. Un riuet – el Valira- talla la ciutat en sentit longitudinal; les aigües, somes, baixant clares i rabents. El punxó del centre termal Caldea despuntava més amunt (ja a Les Escaldes, segurament), mirant a nord; deu ser un lloc horrible però de ben estar, de wellness de darrer crit; un dia potser hi anirem: els ambients caldejats, reptilians, de terrari, em convenen molt).
Un cop enllestida la meva breu gestió vaig tenir temps de sobres per constatar un cop més el poc que m’agradaria viure a Andorra. La muntanya et cau literalment al damunt, tot és un centre comercial, a l’americana: et fa la sensació de ser en una ciutat de les Rocoses (o són les Rocalloses?), per allà Arizona, o millor Nevada, fent compres tot esperant que caigui la primera nevada. Dit això, sembla que els andorrans estan amoïnats perquè ja no neva com abans. És cert que la neu ha de tapar i embellir tot aquell asfaltat, vidre, ferro i plàstic (els únics materials amb els que està feta Andorra la Vella). Què hi farem. Un riuet – el Valira- talla la ciutat en sentit longitudinal; les aigües, somes, baixant clares i rabents. El punxó del centre termal Caldea despuntava més amunt (ja a Les Escaldes, segurament), mirant a nord; deu ser un lloc horrible però de ben estar, de wellness de darrer crit; un dia potser hi anirem: els ambients caldejats, reptilians, de terrari, em convenen molt).
Quasi més per fer temps que per altra cosa (i també per fer "productiva" l'estada allí) acabo
entrant en una tenda d’articles electrònics. Tinc molta dificultat amb
l’electrònica. Ideològicament hi estic oposat, però el món, el poder, passa per
ella i costa quedar-ne al marge; tenir la força de voluntat i l’eficiència
organitzativa de fer una vida en paral.lel, alternativa, és per a superhomes, i no és el meu cas. No treu que acoto el cap amb reticència i tardança. El plàstic i l’alumini no m’agraden: no hi
“crec”. En el silici tampoc i en el coltan encara menys.
No crec en el que et pot costar
mig sou i trencar-se com si fos una copa de cristall; no crec en les fàbriques
nordcoreanes amb dones convertides en larves productives de sol a sol; no crec
en els vaixells que fan 20.000 milles marines per dur-nos aquests aparells a la
cantonada de casa; no crec en la vanitat i el poder que en treu l’analfabet
prou espavilat per a extreure'n algun resultat "positiu" (que serà sempre un succedani de
la veritable vida i una intoxicació mental més a la llarga col.lecció que ja
duem al damunt). En fi, no hi crec, però al César el que és del César, que va
dir Jesús (frase que mai he acabat d’entendre, val a dir: el César ho vol tot!
No es conformarà amb unes quantes monedes i unes genuflexions, també ell vol la teva
ànima!).
A això se li suma encara la impressió de que davant de tanta perfecció física (superfícies llises, polides, perfectament dissenyades) i de tanta competència funcional, sóc, en comparació, patèticament groller, maldestre, limitat: no puc evitar un sentiment de complex d'inferioritat, de vergonya, de cohibició davant de l'excel.lència artificial... I si al final que sóc prescindible, que no sóc prou perfecte, òptim per a la "vida", que no estic a l'alçada de la realitat artificial, l'única ja existent? Glups!...
A això se li suma encara la impressió de que davant de tanta perfecció física (superfícies llises, polides, perfectament dissenyades) i de tanta competència funcional, sóc, en comparació, patèticament groller, maldestre, limitat: no puc evitar un sentiment de complex d'inferioritat, de vergonya, de cohibició davant de l'excel.lència artificial... I si al final que sóc prescindible, que no sóc prou perfecte, òptim per a la "vida", que no estic a l'alçada de la realitat artificial, l'única ja existent? Glups!...
Amb tot, malgrat totes aquestes aprensions i resistències vaig fer “gasto” com es deia en el català bastard del franquisme. Posats a prostituir-se fer-ho a Andorra tenia més sentit: tot anava d'aquell pal; els edificis s'assemblen ja als televisors i a les cades Hi Fi, per tant la lògica de la cosa s'imposa per ella mateixa. Resumint, que em vaig fer amb una càmera digital Cànon un
40% més barata, o això marcava el cartonet amb el preu, i un ordinador portàtil petit (un notebook,
sembla que en diuen). Una banderilla més a l’escorça de la malmesa terra, uns
mitjans afegits per encapsular-me una mica més en el meu ego i en la realitat
paral.lela, virtual. Arribarà (ja ha arribat?!) el dia que no serem ningú sense tecnologia, que
totes i cadascuna de les nostres funcions sensorials i cognitives passaran per
la tecnologia. La natura, Déu ens dóna tot el necessari per viure i fer, però
nosaltres preferim, per mor d’un perfeccionisme absurd, comprar uns accessoris,
uns adminicles cars i complicats.
Com suggeria la pel.lícula Soylent Green, o la novel.la A Brave New World, el natural acabarà
sent una raresa reservada a uns pocs privilegiats o als "guillats". També és cert
que algun tipus d’evolució s’havia d’engegar per sortir de les cavernes. La
pregunta rau en saber si era un procés indeturable: si era necessari,
inevitable seguir indefinidament inventant i transformant la nostra vida i l’entorn,
si no era possible trobar un punt òptim i quedar-se, instal.lar-se en ell, un numerus clasus del progrés... No m’enganyo
que darrera d’aquesta oposició meva hi ha també el ressentiment de no tenir
prou intel.ligència i paciència per aprendre a fer-ho anar o treure’n partit. Sóc igualment conscient de que es pot i de que hi ha gent que fa meravelles amb
aquests mitjans sofisticats; queda per veure si compensen tota la gasòfia que hem
d’empassar-nos a diari i que ho inunda tot.
Sigui com sigui, un cop et poses
a comprar li pots agafar un cert gust i creure realment que allò et farà més
feliç, més eficient i potser fins i tot millor.
En Joel va reaparèixer. Tot bé.
Per acabar l’estada vam fer el propi d’aquesta mena d’escapades: passar per un
supermercat a comprar formatges francesos. L’assortiment no ens va defraudar i
van caure uns quantes unitats de cabra.
Vaig recomanar, insistint, que és
la meva manera, perquè en J. aprofités l’avinentesa per omplir el dipòsit. La
guàrdia civil ens va deixar passar sense ni interessar-se pels formatges o la
tecnologia puntera. Malgrat l’hora tardana encara treballaven a la carretera i
vam patir una certa retenció. La resta va anar com una seda. Tornàvem a ser a
Barcelona, més o menys el centre del món...
