Amb ànim d’anar acabant aquesta crònica del foc (que reconec s'està allargant més del compte),
consignaré en 3 apartats diferents dades, fets, circumstàncies que em semblen dignes de menció o de record. Els titularé 'aspectes
humans', 'paisatge i incendi', 'temes animals' i 'casa'. Un breu epíleg clourà tot el
conjunt.
Aspectes humans
Evidentment, ja he tingut ocasió de parlar amb amics
i coneguts de Capmany. Una primera trobada a peu de carrer em va posar al
corrent del més rellevant. 4 ó 5 cases cremades i el càmping. En el cas d’un
tal José (no el coneixia però el veia i saludava sovint en el bar-colmado, del
que era un assidu client) i la seva dona, ho han perdut pràcticament tot. Es
van anar repassant hores, moments, circumstàncies, reaccions, critiques,
anècdotes.
Va aparèixer la senyora alemanya dels dòlmens. Es
volia disculpar per haver-me fet perdre el temps i si casa meva no havia patit
gaire l’efecte del foc. Molt amable. Per part meva li vaig dir que m’havia
sentit culpable d’animar-los a fer turismo megalític i que havia anat a veure
si havien marxat a temps.
Em vaig trobar amb en R., el de la casa de bales de
palla. Serenor total. Es responsabilitzava una mica del desastre. Havia llaurat
i pres mesures contra el foc, però s’havia oblidat una furgoneta amb un
generador prop de la casa: la primera s’havia incendiat i havia explosionat
tot: la bola de foc havia afectat de ple la casa. Deia que ni a l’Àfrica, on hi
havia estat unes quantes vegades, havia sentit una calor igual. El consolava
dient que afortunadament no havia pres mal ni ell ni cap dels seus. No com la
pobra serp, gran, deia, que havia vist morta a l’entrada de la finca, i al
dir-ho va mimar, convincentment, la boca i el cap del rèptil mort en l’horror
de la calor i les brases insuportables de dolor.
És un tio tan correcte que aquella mateixa tarda (o l’endemà)
va passar per casa amb la seva dona (jo no hi era) per demanar-nos si sabíem on
vivia un matrimoni ja gran francès a qui se’ls hi havia cremat la casa i vivien
en el cotxe... Els volien ajudar. La dona sembla que no està gaire bé del cap
(segurament ja d’abans, però el foc ho deu haver empitjorat). A l’ajuntament
els van dir que no podien fer res per ells…
Mai he sentit un argentí parlar tan bé el català
(fins i tot diu assegurança enlloc de “seguro” referint-se a algú que havia
perdut el tractor). El seu fill m’ensenyava en el seu mini-ipad a què havia
quedat reduïda la casa. Uns montículs de runa, que inclou totes les eines que
tenia en R.. Aquest parla de llogar un “bulldozer” (mot que deu ser més
habitual en argentí que no pas excavadora) per fer un gran forat i enterrar-ho
tot, també els dos anys d’il.lusió i de feina, contra el vent, la pluja i ara
el foc.
Dimarts matí va aparèixer l’E., una cosina seva,
crec, i un nebot. Havien viscut el foc des de Taravaus i venien a oferir-se per
donar un cop de mà. Molt gentil. Els hi vaig oferir un refresc i vam parlar del
foc. No es van allargar gaire. L’E. semblava voler anar per feina i visitar
altra gent i fer-se útil. Jo a penes havia passat de la fase de l’avaluació i
de la reaclimatació i no vaig saber, poder encarregar-los-hi cap tasca o favor.
Ja al marxar li vaig demanar per l’experiència del seu viatge a l’Àfrica de fa
un parell de mesos. Molt bé, però el pas de les fronteres és un calvari. Sí, és
així.
Dijous van venir en J. i la L. Han perdut bona part
de l’horta i una caravana (amb llibres, roba i fotos familiars), però la casa
està intacta. En J. no va abandonar la casa fins ja molt avançada la tarda.
Viuen en un turó des del que es domina visualment un radi de 20 quilòmetres o
més. La L. m’explicà que les fotos que va fer es corresponen exactament a les
que li va passar l’antic propietari del foc del 1986, originat en el mateix
pàrquing del Portús. La L., molt amiga de parlar, em va explicar que els que
vivim apartats som criticats per la gent del poble. Es diu que els bombers
perden temps venint a avisar-nos o a evacuar-nos. La L. desmuntava la crítica dient que a ella
no havia vingut ningú a avisar-la i que la gent que vivim aïllats, amb la cura
del nostre espai i els conreus que puguem tenir, fem de tallafocs.
Em van informar que al vespre s’havia organitzat una
festa en pro dels damnificats en el “Casino” de Capmany.
Hi vaig anar, és clar. 3€ l’entrada. Molta gent
(familiars i amics vinguts de lluny o dels pobles del voltant) de totes les
edats. Actuacions variades (música, dansa, malabarisme) acceptables (i fetes
altruísticament). Vaig fer un parell de birres però tot i la gana vaig prescindir
dels entrepans: el contingut (llonganissa, xoriço, pernil serrà i formatge) ja
devia ser discutible, però el pa era l’habitual i previsible: un engany que
està acabant amb el país. Ja no sabem fer ni pa. Penso en l’Stalin que
eliminava professions i oficis sencers per allò de la paranoia de la contrarevolució
(finalment el necessari terror totalitari de la revolució permanent): un dia
eren els dentistes, un altre els guardagulles, el següent els taxistes, etc. A
casa nostra són els forners (o més exactament els elaboradors de farina) els
que, en clau metafòrica, mereixerien el càstig de la reprovació oficial i
col.lectiva.
