L’elegant passeig vora del Garona, sota la brisa ombrívola dels plataners, ens va dur a la Place de Saint-Pierre. Allí se’m va acabar la bateria del mòbil i vaig haver de renunciar a fer més fotos. Viure allí, mirant al Garona, obert al sol de migdia i tarda és sens dubte un privilegi. Algunes cases modernes feien l’esforç d’imitar el color, les formes i els materials de les més antigues: hi havia consciència del que eren i havien estat; hi havia amor i per tant sentit.
Agafant el carrer Pargaminières vam tornar fins al Capitole. És cert que els carrers no tenen arbres (un dels atots de Barcelona, s’ha de reconèixer), però aquí i allà, rere velles tàpies d’obra, hi ha el pulmó verd de més d’un jardí particular o conventual; per altra banda l’escàs trànsit motoritzat fa també menys punyent la manca de vegetació. Crec haver pensat en Florència en algun moment del recorregut: proporcions tal vegada semblants, clima semblant, regió igualment rica...
La calma seguia acompanyant-nos, com el piuar dels ocells, com aquest sentiment de passat viu (i per tant immortal), de realitat compacta, orgànica que es coneix i s’aprecia a sí mateixa: estabilitat, solidesa, continuisme; valors ben rars a casa nostra... Com podia ser tan abundant, tan normal, tan sistemàtic el bo, l’agradable, el bell? Aquí tot això és com accidental, residual o excepcional; allí era la norma. Quina enveja...
De nou al Càpitoli vam agafar per on havíem vingut. Es feia tard i tocava marxar. Encara, vam, però, fer una breu entrada a la filmoteca que no havíem vist a l’anada. L’interior era tancat però el pati era accessible. Aquell vespre hi tindria lloc una sessió de cinema a la fresca. Les comparacions són odioses, diuen.
En el nostre deambular emmandrit, baldat de calor i d’hores pedestres ens van anar duent cap al cotxe, per allà el carrer de La Concorde. Aquesta segona cintura urbana, més recent (segles XIX i XX?) ja no tenia la gràcia del cor de la ciutat però seguia sent simpàtica i humana. Cases baixes amb un aire com anglès o holandès. Ens vam desviar una mica massa cap a la dreta, cap a la plaça de Belfort, i de seguida vam constatar que travessàvem un barri desastrat. Tot discret i desèrtic, però amb algunes professionals fent el trottoir com feia anys que no veia, dignes del més tronat "barri chino" de fa 30 anys. En particular una d’elles semblava capaç d’haver conegut encara en Jean Genet o d'haver estat extra en una peli de Fellini. Això sí, tot molt de simplicitat com de postguerra.
Les voreres d’asfalt (un dèficit generalitzat a tot França) ens acaben duent al cotxe convertit en forn o com a mínim sauna. Marxem. Convindria tornar-hi un altre dia amb més temps. Es fa difícil comparar Barcelona i Tolosa atès que la primera deu ser tres o quatre cops més poblada, però el que queda clar és que hi ha molt en la segona que podria, hauria de servir de font d’inspiració per a la primera... Ens fem creus del poc coneguda que és aquesta ciutat a casa nostra, de la manca de vincles existents. Nova York és plena de catalans i a Tolosa no ens n’hem creuat ni un. Una prova més del fenomen aquest de la ximpleria que ens té a tots dominats, la síndrome Ferran Adrià, en podríem dir... És per fer-se el hara-kiri tot vomitant-hi a sobre.
Agafant un cop més l'autovia de circumval.lació van passar de nou vora l'aeroport. Vaig pensar de nou en els pioners de l'aviació civil francesa (Saint-Exupéry, Mermoz i altres) i en l'aventura de l'Aéropostale (la línia aèria postal dels anys 20 i 30 que unia França amb Àfrica i Sud-Amèrica) que tenia aquí el seu punt de partença. De tot allò em sembla que ha quedat, a banda de l'aeroport modern, un museu i un centre aeronàutic punter; si no s'hi fabriquen els diferents models d'Airbus, també aquell gegant. segur que se'ls dissenya totalment o parcial.
Agafant un cop més l'autovia de circumval.lació van passar de nou vora l'aeroport. Vaig pensar de nou en els pioners de l'aviació civil francesa (Saint-Exupéry, Mermoz i altres) i en l'aventura de l'Aéropostale (la línia aèria postal dels anys 20 i 30 que unia França amb Àfrica i Sud-Amèrica) que tenia aquí el seu punt de partença. De tot allò em sembla que ha quedat, a banda de l'aeroport modern, un museu i un centre aeronàutic punter; si no s'hi fabriquen els diferents models d'Airbus, també aquell gegant. segur que se'ls dissenya totalment o parcial.
Fent un intent (fracassat: sense mapa és un prodigi aconseguir-ho) de tornar per Rivesaltes baixant cap a Palmiers i Foix per després girar cap a la costa (per allò de variar i estalviar-nos l’acanada de l’autopista), vam passar vora de Muret. Pels voltants d'aquesta localitat va tenir lloc de la famosa batalla de Muret (1213), on el somni occità-català va quedar tocat de mort. Conta la història que Pere el Catòlic, acudit en auxili dels seus vassalls occitans va encarar el seu exèrcit amb les hosts del mal nascut Simó de Montfort. De manera incomprensible i lamentable l’exèrcit catalano-occità, superior en efectius, va ser derrotat pel franc, perdent-hi la vida el mateix rei (fet insòlit en aquella època... i en totes; sembla que van anar per ell, rodejant, escometent-lo i passant-lo a fil d'espasa o llança). Entre les raons de la desfeta s’al.ludeix a una nit de luxúria poc catòlica per part del nostre estimat Pere I; sa majestat hauria quedat estovat de cos i de cervell. Alabat sia Déu. Què hi farem. Aquell va ser el punt d’inflexió cap a baix.
El seu fill Jaume I es va desentendre d’Occitània (arrasada a sang i foc per una segona croada) i va mirar cap a València i Mallorca. L’embrió d’un estat confederal occitano-català es va perdre definitivament. Amb la caiguda de Montsegur, i encara posteriorment d'altres fortaleses aïllades, va cessar tota resistència càtara, i per tant occitana. Ni trobadors, ni corts d’amor, ni toleràncies religioses, ni facultats de medicina de Montpeller, ni càbales ni res. Inquisicions, pires, papes, dominics i franca rapinya. Aquest va ser el fet d’aquella terra. El rei francès, canonitzat com a Sant Lluís (sant per a ells) i la seva esposa Blanca de Castella podien dormir tranquils: les edats tosques i fosques que preconitzaven es perllongarien per molts anys i segles. La Simone Weil lamentava aquest nefast destí, abans de ser assassinada pels nazis. En Lluís Racionero també, abans d’abraçar la causa pepera.
Tot i així, Tolosa i tot Llenguadoc semblen haver mantingut sempre desperta llur vitalitat, i tal vegada també les ganes i l'empenta d'esdevenir, pouant energies en elles mateixes, una ciutat i una regió amb més magnificència i puixança de la que hagin tingut mai.
