El dia s’ha mantingut en un entremig de sol, de ressol d’ombres passavolants i de ventijol. El Bodensee, que és com s’anomena el llac en alemany, ha permès que els velers i barcos diversos el solquessin amunt i avall. Sortint del port i entrant-hi les naus amb passatge han fet anar la sirena. Els altaveus anunciant arribatges i pertences han omplert l’aire de mots amb inquietant ressonància electrònica. Un tros d’escorça de plataner ha caigut justa al costat de l’ordinador: l’ensurt ha estat brevíssim però considerable: he cregut que era un ratpenat petrificat.
Perplex pel pas del temps m’he quedat una estona dubitatiu per allà al passeig, mig buscant un banc que estigués prou buit i mig badant vora el miniport esportiu, amb els seus patins de pedals i el seu monument a Graf Zeppelin (una columna culminada per un àngel de bronze de faccions i complexió més aviat cretines: més goyesc i estrefet, com borrós, que mitològic i efèbic, sigui dit), i davant per davant del Konzil (la teulada del qual és més alta i inclinada, i amb més finestretes del que m’havia semblat veure ahir.
M’he acabat decidint per tornar al cau. Podia agafar un vaixell i anar, per exemple a l’illa de Mainau on viu una familia principesca envoltada d’un jardí botànic; nedar; llegir; fer fotos (aquest matí he fet vençut la mandra i he posat a punt la nova càmera de fotos); meditar (o una cosa semblant: porto una brúixola i un llibret que t’indica en quina orientació, assegut, posar-te per guarir una o l’altra de les anomalies que figuren en l’índex, un fotimer; la cosa ja l'haurien practicada els antics egipcis), traduir (m’he endut feina que ja veurem si la fem); prendre el sol estirat a la gespa; enviar alguna postal (ma mare seria feliç de rebre’n una); visitar algun museu... Endevino, però, que fora d'observar, caminar i escriure no faré gran cosa més.
D’allà estant es veien les muntanyes de l’altra extrem del llac; en D. m’havia fet saber que allò ja era Àustria. Entre les banderes del port també flamejava, en efecte, l’austríaca. Des d’allí, cap a la dreta, es veía igualmenty un jet d’eau com el de Ginebra però en petit i l’edifici –una caixa gran- del Sealife. No estava, però, ni per a sortidors llunyants (molt probablement ja a Suïssa) ni per veure fauna marina. He pres tres o quatre fotos i he tocat el dos. Les ganes d’acabar la crònica i de desfer-me una estona de la motxilleta han primat.
De tornada he reconegut alguns dels llocs i racons de la tarda anterior, quan vaig deixar en D. descansant i vaig sortir per fer una mica de tot. He passat per alguna de les places, sense haver de voltar buscant el ditxós wifi, aquest cop. He vist més i millor el ben posat que estan les botigues i l’acollidors que són certs cafès i restaurants. He vist de font consagrada a un tal Steuer, un humorista de la primera meitat del segle: en una mena de columna de bronze hi ha una cara (com allò dels arbres personificats) amb una boca que fa de bacina i de la que cau a raig continu l’aigua de l’un dels narius del nas. Totes les fonts de les ciutats són o pretenen ser originals.
N'hi ha una, de conformació clàssica (una mena de columna amb escuts), que té un cavall de bronze amb les seves gualdrapes igualment de bronze (ahir vespre hi pujava un asiàtic de mitjana edat que reia mentre els seus acompanyants el fotografiaven entre rialles); al costat seu hi ha un pòster amb tres anelles fetes de branques verdes d'avet formant con: em sona d'haver-ho vist en el passat en algun altre indret d'Alemanya: una d'aquestes tradicions nadalenques que tenen de fort regust pagà. Una altra font és d'un poca-solta digne de Barcelona: una estructura en forma de cub amb un gran embut que escup l'aigua que li cau per dalt. Una altra ja està millor: una colla d'éssers decadents i impúdics, grassos i grotescos, querubins i gossos inclosos, que amb actitud indolent escupen l'aigua com qui llença una escupinada.
N'hi ha una, de conformació clàssica (una mena de columna amb escuts), que té un cavall de bronze amb les seves gualdrapes igualment de bronze (ahir vespre hi pujava un asiàtic de mitjana edat que reia mentre els seus acompanyants el fotografiaven entre rialles); al costat seu hi ha un pòster amb tres anelles fetes de branques verdes d'avet formant con: em sona d'haver-ho vist en el passat en algun altre indret d'Alemanya: una d'aquestes tradicions nadalenques que tenen de fort regust pagà. Una altra font és d'un poca-solta digne de Barcelona: una estructura en forma de cub amb un gran embut que escup l'aigua que li cau per dalt. Una altra ja està millor: una colla d'éssers decadents i impúdics, grassos i grotescos, querubins i gossos inclosos, que amb actitud indolent escupen l'aigua com qui llença una escupinada.
He rumiat la llàstima d’haver-me quedat a les portes
de l’alemany; em dol haver de passar-me a l’anglès (o, pitjor, que em responguin ja d'entrada en aquest idioma. Cal dir que l'anglès és poc present. Hi ha molt turisme, però bàsicament germànic, es diria. L'exclusivitat de
l’alemany és arreu, també en els restaurants i bars de les zones més concorregudes. En els restaurants comandes sense saber ben bé què t'arribarà... No haver assolit un nivell mínim en aquest idioma ho considero un dels meus fracassos “intel.lectuals” més notables. No descarto posar-m'hi de nou algun dia per treure’m el mal sabor de boca.
