Breu mapa del que pensem i creiem (II i final)

Vitalisme. La vida seria l’element, la força que donaria sentit a l’existència. En última instància també allò anomenat inanimat seria una manifestació d’aquesta mateixa i única vida. La “salvació”, en aquest cas, seria el posar-se en consonància amb la vida, el ser en tot moment la seva expressió. El subjecte és ella, no nosaltres: nosaltres som el seu mitjà, el seu canal de manifestació. L’ètica, aquí, consisteix en adaptar-se el més sincerament al “sentir”, al “voler” de la vida. Els filtres i mediacions racionalistes són vistos amb desconfiança perquè frenen o desvien l’espontaneïtat, l’autenticitat del fluir vital. Es reivindica l’instint o com a mínim la intuïció i la vitalitat (valgui la redundància), és a dir, l’ímpetu que ens fa viure, l’élan vital, que diuen en francès.

L’ordre, el Bé, no és altra cosa que el joc incessant d’energies lliures que celebren el seu goig de ser vives, de formar part d’una expansió, d’una explosió general de l’ésser (la vida, doncs) que no té més finalitat que ella mateixa. La vida se celebra i es festeja a si mateixa, sense interrupció i motiu. La sola exigència que hem de seguir és la de participar d’aquest esclat el màxim possible, amb un lliurament total de nosaltres mateixos. Els aixafa guitarres no són ben vists.

En aquest context, es tendeix a parlar de persona i de comunitat (grup, tribu, ètnia).

Humanisme. La tradició racionalista grega i l’espiritual judeocristiana haurien donat naixement a una concepció de l’ésser humà com a centre. L’ésser humà ocuparia la centralitat de l’existència. La seva intel.ligència i la seva exigència ètica en farien un ésser a part. Déu no seria més que una projecció infantil del seu anhel d’absolut, no seria altra cosa que una imatge de la seva pròpia perfecció. La natura, la vida, seria un misteri que la intel.ligència acabarà per descobrir. Tot seria matèria i l’ésser humà també, però la intel.ligència (producte de la mera combinatòria probabilística i del perfeccionament evolutiu darwinià) permetria situar-se en un pla, el racional, superior al de la matèria.

Gràcies al raciocini, l’ésser es transcendiria a si mateix i se situaria per sobre de la matèria (sense deixar de ser-ho). S’operaria una mena de divinització de l’humà: la seva relació amb ell mateix i la realitat seria anàloga a la que establia el teisme en la relació de Déu amb la seva Creació. El que allà era exogen aquí és endogen, per dir-ho d’alguna manera.

En l’Humanisme, com hem dit, es relega Déu a la condició de fantasma, i es considera la matèria com a realitat increada, preexistent a l’ésser humà, però no per això superior a aquest. La importància es desplaça de l’origen (causa) al comprendre (la conseqüència): allò determinant no és d’on venim ni on anem sinó la nostra capacitat d’entendre... i en darrer terme, de transformar: el poder; el poder és la mesura de l’ésser, de la seva existència, de la seva veritat i de la seva superioritat.


En aquest context, es parla sobretot de ciutadà i de societat.

Heus aquí les tres “escoles” de creença.

Si hem entès alguna cosa (podria ser que no), tota la història d’Occident no és res més que una lluita i una barreja d’aquestes tres grans direccions de fe. No cal dir que en cada un d’ells tenim exemples i modalitats excel.lents i d’altres d’abominables.

En el teisme tenim la Santa Inquisició, les croades, les guerres de religió, l’abús i la repressió de les consciències, l’espantall de les pors infernals, les penitències malsanes, però també un Sant Francesc d’Assís, una Mare Teresa de Calcutta, la Teoria de l’Alliberament, la vida monacal, els incomptables exemples de renúncia a l’interès egoista i de servei al proïsme, etc.

En el vitalisme tenim el nazisme, el satanisme (que tanmateix potser correspon a la categoria teista), el vudú més insensat, però també l’animisme inofensiu, el naturalisme, l’ecologisme, l’acratisme, la teoria Gaia, etc.

En l’humanisme tenim el liberalisme/capitalisme i el marxisme/comunisme, la raó d’estat, el maquinisme, el cientificisme desconsiderat, el gegantisme desaforat, el creixement econòmic indefinit i depredador, però també els drets de l’home, els valors democràtics, el cultiu del pensament racional i alguna cosa més. Cara i creu del que es coneix amb el terme d´Il.lustració.

Els híbrids abunden. El panteisme, per exemple, seria una mescla de teisme i de vitalisme. El deisme (molt car als francmaçons: el Déu racional... sotmès a les lleis físiques) seria una conjunció de teisme i d’humanisme. El moviment o tendència New Age seria una mixtura d’humanisme i vitalisme... El mateix nazisme és, mirant-lo de prop, un triplet dels tres enfocaments (no debades era un totalitarisme). 

Un cop feta (de forma molt més breu) la classificació que acabo de desplegar, mon germà em va tornar a sortir amb una pregunta d’aquestes que descol.loquen una  mica: i tu on ets situes, en què creus? Agafat a contrapeu vaig dir que no ho sabia massa, però que em semblava estar entre el teisme i el vitalisme... però amb elements humanistes, com a mínim la “metodologia racionalista” (això d’anar a una escola francesa es paga molt car...).

Des del dia de la conversa he tingut ocasió de pensar-hi algun cop i he arribat a donar nom a la meva creença ideològica: teisme àcrata o anarquisme teista. Sospito, però, que sóc i seré l’únic seguidor d’aquesta fe filosòfica... Però mirant-ho bé, no era Jesús justament això, un anarquista que creia en el seu Pare? Sembla que sí, que anava per aquí; de tota manera haurem de seguir investigant... i posposant indefinidament la decisió de l’acció... fins que l’acció -la vida, Déu o l’altri humà-, ens esclafi, a fi de bé o de mal.