Konstanz (IV)

Un cop més o menys instal.lats vam sortir amb l’ànim de prendre l’aire, de prendre un bany (això només un servidor), de visitar el lloc i de menjar alguna cosa. El llac, o més exactament el braç de Rin que uneix la part més extensa del llac amb una de les seves prolongacions per la banda de l’oest, era a poc més d’un centenar de metres. Balandres i llanxes motores en moviment; aus (gavines, corbs, ànecs, cignes) volant, navegant o prenent el sol; rengleres d’embarcacions amarrades; pilones de fusta amb senyals nàutics i algun ocell oportunista; la ribera d’enfront, a uns 150 m, amb les seves cases modernes i baixes i, els seus arbres...  alegrava la vista. Una noia de color ens va informar que el millor lloc per nedar era a l’altra banda. En efecte una mena de platges de gespa, amb jovent ensenyant carns al sol, oferien i permetiren, gràcies a rampes i escales de pedra, l'accés a l’aigua. Vam agafar un dels ponts, moderns, que hi duia, i sobrevivint al trànsit de bicicletes (d’un comportament clarament automobilístic i per tant perillós) van arribar a una d’aquestes esplanades.

Tot era jovent de festa, amb guitarra, algun transistor, birra i més d'un riure i d'una vociferació (la versió local del "botellón", que té, sembla, fregits els veïns). Tot aquella joventut prenent la fresca i anant en bici feia pensar érem a una ciutat universitària. Qui hagués nascut i crescut aquí... Una  microclima mediterrani (poc més tard els plataners presents arreu m’ho corrobarien), bicicletes, campus de gespa, bancs sota arbres centenaris, barques de rem, de vela, de motor, vistes sobre el llac… Tot en contrast amb l’embruntidor asfalt del tardo i postfranquisme. C’est la vie, i cal estar agraïts també de les putades que ens fa.

Vaig dubtar una mica perquè ningú es banyava, però l’aigua era allí verd clara, atractiva. Vaig acabar per entrar-hi.  Glaçada. No vaig durar gaire ni em vaig mullar el cap. Una mena de cosac prejubilat i un jove impetuós van fer més que jo: el primer es va capbussar tote ell, calva i cruficifix pectoral inclosos, i va emetre uns esbufecs de cetaci; el segon simplement es va llençar a l’aigua amb carrera des de la riba.

Bé, pel que fa a mi, sentiment d’haver acomplert la  missió. Vam tornar a travessar el mateix pont, amb ciclistes amunt i avall, anant i sorgint d’un ombrívol carrer arbrat. Vam seguir per la riba. El coll del Rin s’obria a banda i banda sobre la gran extensió d’aigua (amb un màxim de 67 quilòmetres de llargària per 14, crec, d’amplada: probablement el més gran d’Europa). Per a major gratificació visual els edificis de noblesa antiga anaven agafant el relleu als més moderns.

Constança és com un cap de pont alemany en territori suís (de l’altra banda del Rin la ciutat segueix però la part més vella, medieval, és d’aquesta banda). Un requadre de pocs quilòmetres obert a tres bandes sobre l’aigua del llac. Seguint el curs de l’aigua, deixant enrere torres de guaita (o sobretot de bloqueig) i imponents escultures de gran-ducs, bisbes i reis que jalonen dalt de la balaustrada aquest inici del Rin, caminant per un vial asfaltat al llarg de la via del tren i d’un canal (que forma una petita illa) s’arriba a la façana “noble” de la ciutat: parterres de flors, extensions de gespa, un passeig de grava, plataners (més aviat petits, aquí), la mateixa ribera feta de blocs de pedra amb suau pendent oblicua, els “xiringuitos” i restaurants, el port… i més enllà de l'edifici neoclàssic de l’Sparkasse i le seves banderes de caixa d'estalvis (aquí, com a Suïssa, tot són banderes, públiques i privades: nacionals, del land, de la ciutat...), l’estació del tren amb la seva torre com de Castell medieval (amb aire d’Exin Castillos).

A la bocana del port, dalt d’una de les torretes amb les acaba el moll s’erigeix, en moviment rotatori, una escultura. Representa una prostituta. És en honor a les putes que van donar escalf i companyia a la soldadesca durant el concili de Constança en la primera meitat del segle XV. Reis i bisbes hi van acudir amb els seus exèrcits i la cosa es va allargar uns quants anys abans no van escollir nou papa. Gràcies als bons oficis de les meuques hi va concòrdia, segons conta la història.

La figura aquesta, entrevista a internet, havia contribuït a decidir-me a venir. Deu fer gairebé deu metres d’alçada, és de coure o d’algun metall que tendeix a la pàtina verdosenca. Té un punt hieràtic hindú: braços oberts en angle recte, mà dreta oberta sostenint una figura coronada d’aspecte ridícul i patètic (i de proporcions infantils, en comparació), i el mateix a la mà esquerra, en aquest cas, però, enlloc de corona és una tiara el que cofa la testa de la figura. Un vestit llarg i obert de dalt a baix deixa veure els encants femenins, entre ells uns pits de projecció ojival, amb la roba del vestit passant en turgent equilibri sobre els mateixos mugrons. Un escarpí s’obra pas per entre l’entalla del vestit, provocant el seu eixamplament. Un pentinat en forma de dues mitges llunes, com de doble sortidor d'aigua, corona una cara que sembla presidir un somrís impassible. No té pèrdua.

Per allà la vora hi ha el Konzil, l’edifici massiu amb àtic de fusta (aquella cosa tan germánica de les teulades com fortificades, acabades amb empalissades de taulons acabats amb motius treballats) on va tenir lloc el dit concili. En l'actualitat és restaurant. Nosaltres vam preferir un més popular i més arran de llac. En David va aconseguir la seva anhelada salsitxa i jo un colze de bè a la brasa. Cadascú amb el seu timbarro de spaztlés d’espinacs atrapats en una argamassa de formatge, gerra de cervesa i patates fregides per una banda i amanida amb forta presència de col un pèl "axucrutada" per l'altra. Tips, vam encaminar-nos cap a l’apartament. Una primera passada per la ciutat ja em va donar una primera grata impressió que no faria més que confirmar-se en les passejades subsegüents.