Ara
que ens endinsem en el mes de juliol i en l’estiu, em pregunto si faré, com
l’any passat, una visita o escapada a Cadaqués. L’accés, tortuós i llarg, és
dissuasiu però per això mateix garantia de que no s’adotzenarà del tot o que
costarà que ho faci.
Fa
un any m’hi vaig deixar caure i vaig escriure unes ratlles de les estones que
hi vaig escolar. Em va quedar un bon sabor de boca, que es diu. Contava el que
segueix.
M’estava
en el locutori de la Jonquera (com dir a la sala d’espera del purgatori), vaig fer un cop de cap i vaig marxar a Cadaqués. No em va
importar ni frenar que fossin ja dos quarts de 7 de la tarda. Seguia plovent i
des del matí que ja no tenia electricitat a casa, i sense electricitat i plovent
em sentia més aviat atrapat (en mi mateix?).
Per a la meva sorpresa en una hora
escassa em plantava a l'afamat poble. Allí també feia gris i plovisquejava (les
corbes de pujada des de Roses estaven emboirades com si fóssim a Escòcia).
Davant del pas zebra del pont vaig veure el meu cosí J.V., estava palplantat
mirant fixament davant seu (potser dissimulant?) i jo vaig passar sense
parar-me (segons com es miri ens vam fer un favor mutu). No m'hi entenc malament, em cau bé i tot, però hi ha aquella
distància, aquella manca de familiaritat de la gent, ni que siguin familiars, que
s'ha vist poc (en aquest cas la diferència d'edat tampoc ho facilita, potser).
De fa més de 30 anys que estiueja a Cadaqués. Un personatge certament curiós,
que amb poc més de 20 anys va marxar a viure a Londres fugint de l'asfíxia
franquista. Fa uns anys, al retirar-se, va venir a viure a Barna. Té dos fills,
és avi, segueix sent més o menys iconoclasta, s'ha espessit bastant (una tònica
molt V.), és del Barça, tardanament independentista i pateix d’acúfens com jo.
Bé, segueixo amb el breu relat. La idea
era fer un bany abans no es fes fosc. Aparco a la pista que mena cap al far
(carrer Sant Pius V?, passat l'Hotel Rocamar, on recordo haver vist fa anys un
Meifrén encisador, excels, simplement superior) i, deixant la roba sota el
paraigua desplegat, em capbusso en les calmoses aigües d'un llòbrec
mediterrani. Era una mica com ficar-se en el Loch Ness, però ja no hi ha
monstres, els únics monstres que quedem som nosaltres. Hi ha fondejats iots,
llanxes i barques, però pocs, i es pot nadar amb lliure plenitud. Un cop sec i
tornat a vestir faig cap al poble.
La visió de la seva façana marítima a
l'hora del crepuscle em corprèn. La barcassa de les excursions nàutiques arriba
i marxa. Penso en les illes gregues que no conec, però sobretot penso en le meves
visites a Cadaqués, en els amics, en la meva manera inconscient, obsessiva
d'anar i venir sense veure ni apreciar res (enregistrant-ho tot i alhora
relliscant sobre tot; rebotat contra el món; esquinçat per tensions i passions
més fortes que jo): absent, alienat. Penso en la K. amb qui vaig venir-hi un
dia, amb en M.K. i la casa dels seus pares en el carrer del Call, en en T. i
els seus magnífics quadres i sortides de pesca submarina, en en J. i la M., que
recordo tenia casa per allà a la vora... Tot plegat un bon pretext per encendre
una primera cigarreta (com per no perdre el reflex recuperat a Sitges).
Quantes coses viscudes superficialment,
inadvertidament, amb intensitat buida, angoixa o histèrica... Quanta vida
malbaratada, quantes persones, llocs, moments, oportunitats balafiats, desaprofitats...
Després d'alguna vacil.lació sobre on anar vaig acabar optant pel Marítim. Si
encara ho calia, se’m va acabar de fer palès que era a un lloc, a una
destinació de rics. Les cares, les maneres, el to de veu, tendia a ser més
harmoniós i agradós. La meva habitual rancúnia cap a la gent benestant va anar
mutant-se cap a una mena de reconeixement i gratitud: que bé que s'està entre
vosaltres, en la vostra companyia. Us comporteu educadament, inspireu seguretat,
difoneu sensació de benestar i elegància... Vestiu bé, amb roba bona i còmoda que us escau bé. Les vostres filles, amants, mullers
estan de bon veure, els vostres rostres transpiren salut, satisfacció,
acontentament, complaença serena o alegra. Pells colrades i pletòriques de
plenitud... La vida està a favor vostre. I tanmateix tampoc vosaltres sou com hauríeu de ser, em temo molt. Busqueu i obteniu la bellesa i la confort, però a costa d'embrutar la terra i embrutir els homes amb els vostres bancs, fàbriques i laboratoris. Ens sortiu molt cars...
Em va semblar detectar o vaig voler
detectar un certa existència de vida intel.lectual, "espiritual" en
aquell conjunt humà. Sabeu viure, sabeu maridar la sensualitat amb la decència,
o almenys ho simuleu prou bé. No crideu, sou sans i feliços; sovint vestiu amb
gust i amb detall... Amb pretensions o sense, em sentia una mica "a
casa". Però el neguit (carnal o metafísic, o el que sigui) no em deixava
de petja i tampoc podia acabar de gaudir de la placidesa del que ja ha arribat,
ja té, ja ha triomfat. Seguia sent un animal sinó perseguit sí solitari i mancat...
Un proscrit, un Zaratrustra esquifit i acovardit.
Acabades el parell de cigarretes
sitgetanes i el suc de taronja a preu de ric, vaig abandonar, ja fosc, aquella
terrassa de llum carbassa a peu de platja i vaig arribar-me a la Societat L'Amistat (!) a comprar tabac. Vaig
aprofitar per inquirir on es podia sopar raonablement. El cambrer em va
recomanar la pizzeria de la plaça, tocant a l'Hostal, com a lloc on menjar bé i
bé de preu. Vaig decidir, però, arribar-me a un local que havia vist fent camí
des de la cala on m’havia banyat, i en el que havia estat amb el T. feia uns
cinc anys: una mena de cau estil alberg, diminut, amb un parell de tauletes
baixes. Ambientació Katmandú. Una ex-hippie molt suau i dolça hi servia plats
vegetarians. Amb poca gana i amb la vista devorant unes noies estètica okupa,
vaig fer baixar unes llenties amb curri i arròs basmati prou bones i abundants.
Vaig intercanviar quatre paraules amables amb una parella suïssa, ell italià i
ella alemanya, i vaig completar l'àpat amb un te d'espècies i un lashti (o així): el iogurt a la manera
nepalesa; viciós de tan deliciós. Un adhesiu enganxat amb l’eslògan de
“Tramuntana Republik” va reforçar la sensació de ser en un racó de món una mica
especial i fora del corrent, en efecte.
Seguia verificant que la gent que ve a
Cadaqués busca una mica allò que ja té (lògic): una certa humanitat amable i
refinada. El gos de la propietària no deuria opinar el mateix, però: uns brètols
motoritzats li van ruixar els ulls amb spray i des de llavors està cec; sembla
que bordava massa... Ara dormisqueja ajagut al terra, indiferent al gat que et
ve a seduir amb la cua torta, trencada, escurçada, color marró vermellós.
Anant al servei surto a la part del
darrera del local: un hort i verger. Passo pel davant de cuina; un home
d’aspecte nòrdic i psicodèlic, barbut i prim, està concentrat preparant plats.
Se m’acut que potser va venir amb 20 anys i es va quedar definitivament
encallat en el poble. Hi ha destins així, no són necessàriament els pitjors.
Fusionar temps, cos i lloc fins a fer-ne una amalgama indestriable sembla una
bona via mística.
Restaurat torno a fer cap al centre.
Admiro i aprovo amb més convicció i deteniment que d’antuvi el bon gust de tot
plegat: la justa, encertadament escassa, il.luminació, com antiga: fanals
baixos i clàssics, llum groguenca... per fi!; les velles cases amb la seva incisiva
personalitat arquitectònica; les modernes adaptant-se en mides, tons i formes;
la vegetació respectada i estratègicament col.locada... Era això, no ho
somiava, existeix, és possible... La bellesa digna, ponderada no és cap invenció
d'una ment enrevessada, neuròtica que busca tres peus al gat: és real, i no cal
anar a Portofino, al Lago di Garda o a Venècia per comprovar-ho.
