Farà unes tres setmanes vaig acompanyar
en J. a Andorra. Hi tenia que anar per una feina d’interpretació que li havia
passat en D. Una història rocambolesca d’una insta.lació industrial desproporcionada (com
per a una ciutat 5 o més vegades més gran) que s’ha fet i que ara es vol desmantellar
d’una manera o una altra); l’empresa francesa i els promotors andorrans miren,
cadascuns, de salvar el seu... En J. és advocat però també traductor jurat i
era l’ocasió de fer calaix sense esforços excessius (viatge pagat i retribució
generosa). Qui desaprofita una oportunitat, per modesta que sigui, en els temps
que corren? Era la tercera vegada que hi pujava i em va fer gràcia
acompanyar-lo agafant-me un dia lliure. Aprofitaria alhora per tancar un
assumpte pendent, res que corregués cap pressa però que estaria bé liquidar in situ, i tal vegada comprar alguna
cosa.
Els viatges en cotxe són un gran
moment, aviat serà l’únic, per parlar amb profunditat. Les tres hores que va
durar el trajecte van donar marge per abordar tots els temes importants del
moment, els privats i algun públic. El que condueix tal vegada té un cert
desavantatge perquè ha de dedicar una mínima (i millor que fos màxima) atenció
a la carretera, a la conducció, però si va a un ritme de xino-xano i té lustres
o dècades d’experiència al volant, no li suposa cap dificultat anar
descabdellant el seu raonament, fins i tot la cadència del conduir el pot
ajudar, marcant-li els deguts tempos: en una corba tancada puges i recalques la
veu, en una recta ràpida desgranes amb suavitat una rastellera d’arguments, en
una feixuga pujada llences una pregunta greu); el llenguatge, com el conduir,
viu en el temps, en l’impuls, en la respiració: sonoritat i orografia
comparteixen gràfiques.
Cal dir un mot sobre el cotxe
d’en J. és un d’aquests híbrids. Se’l va comprar fa un parell d’anys. És com
haurien de ser les coses en general: suaus, silencioses, estalviadores.
S’engega com qui encén un llum, prement un botó; el seu “reprise” és un simple
i imperceptible avançar imperiós (com una força invisible que es posa en marxa,
un voler com d’inèrcia, sense escarafalls ni feixugues estridències). Pura
elegància, pura discreció. A les antípodes d’aquesta cosa ofensiva, carregosa, barroerament
prepotent de la màquina que necessita fer un baluern de mil dimonis per
demostrar que existeix i proclamar, des del masclisme egòlatra, la supremacia
ridícula del seu amo, amb més testosterona que neurones (i l’equivalent si es
tracta d’una dona). Això, ves per on, em recorda l’animositat que
professava fa uns anys envers els ciclomotors amb el tub d’escapament
modificat.
Vaig voler entrar-hi en guerra (tota la vida he estat en guerra amb una cosa o una altra, és
així). Aquesta modificació està prohibida però “tolerada” (com tot el que fa
circular els calés i l’estupidesa humana); juro haver vist un guàrdia urbana a
mig metre d’un d’aquests ciclomotors en marxa instal.lat en la major de les
beatífiques indiferències. Es tracta d’un petit cilindre que perllonga el tub
d’escapament de fàbrica; permet córrer més però també fa més sorollosa la moto
, i tot fa pensar que és sobretot aquest segon efecte el que es busca: l’ésser
humà modern se sent sol i ignorat i buscar qualsevol mitjà per fer-se notar: el
soroll és un de prou efectiu. Doncs això, que volia infligir algunes baixes i
“dolor” al fenomen aquest (aplicant el principi, pervers, de que sols l’única
pedagogia és la del patiment, la del mal endurat).
Primer vaig pensar en posar taps
de suro, dels d’ampolla de vi, sidra o el que es vulgui, prou a pressió i
endins perquè el propietari de la moto hagués d’anar a peu, buscar un mecànic o
com a mínim un llevataps. En vaig col.locar alguns, però ho vaig deixar córrer
(o no era prou efectiu, no devia beure prou vi en aquella època o simplement
no vaig ser prou perseverant, ja no recordo). La cosa, però, no va acabar aquí.
Se’m va ocórrer que amb unes bones pinces podria esclafar el tub de sortida del cilindre (de diàmetre molt més
petit que aquest). Em vaig fer amb l’eina i tornant d’alguna sortida nocturna
vaig posar a prova la pensada. Gran decepció: el ferro resistia, era d’una
solidesa a prova de pinces i bíceps. Aquí va acabar la cosa. Em vaig esbravar
imaginant mil i una tortures per als infractors: estar tot un dia tancat en una
habitació amb una gravació del soroll –persecutori, vulgar- en qüestió, i
altres variants. Bé, és un fet que tinc mala llet... imaginària.
Tornem al present i a Andorra.
Amb tanta conversa a penes vam gaudir del paisatge. Algunes vistes sobre
l’embassament de La Baells, per allà Cercs, l’amplitud visual de la vall de
Cerdanya, el dramatisme dels congostos entre Puigcerdà i Andorra, poca cosa
més. Podria ser que pensar, parlar i mirar siguin activitats que requereixen una dosi
de consciència i concentració que fa difícil llur combinació.
Arribàvem a Andorra. Una cua de
cotxes malmetia el nostre folgat horari. Andorra, el país dels formatges
francesos, de la tecnologia bé de preu, de les cadenes a les rodes del cotxe,
d’alguna esquiada projectada, fallida o posposada. País existent per obra i
gràcia de la doble voracitat recíprocament neutralitzada de França i Espanya,
l’únic país del món on el català és llengua oficial (per bé que la immigració hispanolusitana
–una petita guerra de banderes espanyoles i portugueses recordaven que aquella
nit Espanya i Portugal jugaven un partit d’eliminatòria de l’Eurocopa- l’està
arraconant a un paper cada cop més institucional i folklòric). País de ramaders
reconvertits en banquers. País d’exiliats, d’espionatge i de clandestins en
passades èpoques tèrboles. País d’enginyeria i rellotgeria.
No feia massa que hi havia estat.
Sabia què m’hi trobaria. En Joel va comparar Andorra la Vella amb Luxembourg
(Ville: la capital); no vaig estar d’acord: Luxembourg-ciutat és infinitament
més maco, més harmoniós (i també més gran i ric). Però vaig voler salvar fins un
cert punt la seva comparació perfeccionant -la amb un afegit: Andorra seria
una barreja de Luxembourg-Ville i de La Jonquera. De la primera tindria
l’aparatositat i la modernitat nou rica (de fet molt més pujada de to: a
Luxembourg hi ha un important parc immobiliari 1900-1950 que imprimeix un to
clàssic balsàmic al conjunt, cosa que a Andorra és inexistent); de la segona,
l’estirar-se com un cuc cap al nord per una carretera que s'enfila per una vall (en el cas andorrà angosta i ombrívola), es converteix en carrer i acaba recuperant la condició de carretera: un passeig comercial de principi a final.
