No feia gota de vent, la tarda s’apagava
plàcidament. Alguns vianants, bastants ciclistes, cap cotxe. Tenia el sentiment
de ser en un lloc perfecte, cosa rara, i allò m’omplia de satisfeta serenor, d’una
mena d’elevada, de refinada subtilesa (no goso dir espiritualitat). No faltava
res, cada detall era al seu lloc. Un grau així de civilització potser sí que
valia el seu preu… Per molt sol que hom estigués, allí la solitud no existia:
cada angle, cada perspectiva, cada ombra, cada taca de sol parlaven per ells
mateixos i t’incorporaven en el seu ordre, en la dolçor de la seva superioritat.
Et senties protegit, comprès i contagiat per la immortalitat de la bellesa.
Fer marxa enrera no tenia sentit. El passeig
s’allargava amb noves descobertes i vistes. Em semblava un deure estètic
recórrer-lo sempre més enllà. Anava captant amb la càmera tot el que meus ulls
copsaven de valuós: mansions, l’horitzó del llac amb un primer terme de
siluetes assegudes llegint o mirant cap
al blau, amb un arbre o una bicicleta a peu dret per tota companyia. La càmera,
potser ja ho he dit, és el company del turista solitari, gairebé la seva justificació i identitat. Vist des de fora té
molt d’impertinent ridícul, però des de dins hi ha una màquina mental que busca
enquadraments, punts de fuga, llum, distàncies, etc., que ret compte de la
realitat en el millor que té, potser fins i tot en la seva essència. Havia
estat a punt de no agafar-la; per un cop l’havia encertada.
Un pescador treia de l’aigua una perca de
potser quatre quilos; el seu company assegurava la captura amb el salabre, i un
cop a terra, mentre l’afortunat mirava de treure l’ham, li administrava un
parell de garrotades a la “nuca” amb una porra de fusta. El peix deixava de
debatre’s i passava a un estat tremolós, com si tirités de fred: la proximitat
de la mort. Uns quants badocs ens vam atansar per veure, viure millor l’escena.
A casa nostra, no sé perquè, les perques no són apreciades. La visió de les
seves escates de tornasolat daurat sempre m’ha plagut. A Budapest és el plat
del dia de Nadal. Pels carrers n’hi ha grans cubells plens; les maten,
decapitant-les davant teu.
Aquella excelsa illa de cases s’acabava en un
carrer perpendicular (el sublim mai abunda, i això és el que potser fa la seva
intensitat, també) més enllà del qual semblava que començava un parc d’arbres
majestuosos, però va resultar ser el jardí d’una gran torre. Començava amb
aquesta tota una desfilada de vil.las d’alt stànding; totes, fossin habitatges,
hotels o restaurants, d’un atractiu considerable. Entre elles, discret, sense
la personalitat de les altres, hi havia el Casino: l’home mai en té prou amb el
lirisme.
Per la banda del llac, els responsables de
dissenyar i finançar el passeig havien fet un esforç afegit: una escalinata de
pedra polida de gran aparat, amb balaustrades i graons fins a arran de l’aigua.
Sempre he trobat d’un encís insuperable l’escala que baixa, que porta fins
l’aigua. No crec que es pugui fer res de més carregat amb poesia. És d’una
amabilitat, d’una elegancia supremes (no exemptes d’una deliciosa nota
surrealista). Tot feia pensar que en el passat, si ja no ara, aquella
escalinata havia servit per desembarcar passatgers d’una o altra de les
travessies per el llac. No costa gaire imaginar l’escena. Un vaporetto treien
fum, una aproximació cautelosa de costat, el salt d’un mariner a terra, una
passarel.la fora borda i alguna Fräulein i algun Herr posant el peu a terra. Tot
això amb o sense vals. Bonica manera de tornar a casa.
El passeig s’acabava amb el club de vela de
Constança (YCK). Alemanya té poc mar però ha donat molts i bons mariners; els
rius i llacs hi deuen haver contribuït d’alguna manera. Començava allí un espai
natural, segurament un parc, amb grans, enormes arbres. Les riberes tenien ja
la seva conformació natural, irregular, amb petites platges de grava, grans
mates de canya baixa, arbusts… Un o més senders permetien seguir prop del llac.
A mà esquerra seguien havent-hi cases, però ara ja eren blocs moderns de luxe,
amb extensió de gespa, geometria recta i superficies planes: gran confort però
encant molt limitat.
En alguns indrets, la ribera, havia encara
estat objecte d’un tractament humà. Bancs, murs de pedra, algun accés al
llac, també de pedra… Tot molt envoltat,
embolcallat d’arbres i vegetació baixa. Amb tota probabilitat, aquell seguit de
racons havien estat nius d’enamorats de vàries generacions. Les vistes sobre la
Konstanz que coneixia i sobre el llac eren immillorables.
S’anava fent tard. Es veia i notava la
presència de mosquits; no semblaven gaire agressius però preferia no córrer el
risc de comprovar fins a quin punt ho eren o no (anava amb pantalons llargs i
la camisa era de màniga llarg però de coll Mao…). Vaig encara creuar un petit
pont que salvava un riuet, encaixonat en un canal de pedra i fusta, que es
llençava en el llac. Em va semblar un punt, una fita prou assenyalada per
marcar l’inici del retorn. Posant-li les mans sobre la seva blana escorça, vaig
demanar-li a un sequoia que em dongués bona sort.
Vaig creuar el pont i arribar a la part vella
de la ciutat que ja era pràcticament fosc. Després de voltar una estona buscant
un lloc on sopar, em vaig decidir per un Bier
Garten, Am Kuh, vora la via del tren. Llumetes de colors, força gent, bon
ambient i un plat tortellini dels millors que he menjat mai. Una noia i el que
podía ser la seva mare o tieta eren a la vora, però no prou per sentir llurs
veus. Per la gestualitat i postura de la jove vaig aventurar la possibilitat
que fossin espanyoles: el seu parlar inclinant el cos cap endavant, una certa
brusquetat del gest, la forma desimbolta de fumar… Vaig tenir ocasió de saber
que ho havia endevinat. Tornant cap a casa vaig veure algú remenant en les
escombraries (curiosament no semblen tenir contenidors: les deixalles s’apilen
en petits o grans munts de bosses, transparents; val a dir que només hi vaig
veure rebuig de plàstic) i poc més enllà algú en bicicleta que semblava esperar
que deixés de mirar per furgar en una paperera. Em va sobtar, però no veig
perquè.
