Seguim repassant la situació. La terrassa de fusta, l’altra gran perill de la casa, aquest inamovible, no havia patit l’assalt de les flames, ni tampoc les glicines enfilades en els muntants de la seva estructura de ferro (ni encara menys l’estret canyís de bruc que fa de sostre), ni els baladres als seus peus, ni els seus voltants més immediats. Es pot dir que la part sud, sud-oest del terreny immediat a la casa va quedar totalment preservada de l’acció del foc. El conjunt de mimoses, moreres i til.lers de tot el davant i cap a la dreta de la casa no havia patit el més mínim, o quasi. Tot i que el foc no va afectar aquest costat, em felicito d’haver tallat tota la part central del bosquet de mimoses del davant de la casa. És cert, com es planyia sovint ma germana C., que feien maco (des de l’interior de la casa, els dies de vent, semblava talment fossim dalt d’un vaixell amb les onades agitant-se fora borda). Si aquells 100 m2 de densa mimosa s’haguessin encès, la pérgola, a menys de quatre metres, també ho hauria fet, i amb ella molt probablement la casa. El fet d'haver desbrossat unes poques setmanes abans i d'haver utilitzat força pinassa per a l'hortet que en J. va insistir de fer i ajudar a muntar en zona lliure de mimoses (una tècnica que té apresa per preservar l'humitat i l'esponjositat del terra on plantes el plançó), la cosa potser hauria anat altrament.
Ara bé, exceptuant el nucli de la casa i el seu espai davanter, el foc, passant a banda i banda, havia estat bastant inmisericorde. Desbordant el bosc d’alzina surera s’havia saltat el perímetre del mur de pedra seca i s’havia desbocat cap a la brolla (estepa, espígol, argelaga, bruc, vinya borda, esbarzer...) del costat esquerra del terreny, i l’aiguamoll sec del davant (respectant, però, el molí –de tota manera incombustible- i la seva anella de baladres a la base).
Els arbres fruiters (pomeres, perers, cirerers, codonyers, presseguers, abarcoquers, atmellers…) que per la banda del darrera tenia plantats de feia anys –la majoria tot just sobrevivint, s’ha de dir- estan morts o ressecats fins a l’agonia. El nesprer grandet (recuperat fa anys de casa els pares de la M.A. i transportat en baca), més proper de la casa, s’havia salvat. En canvi, un cirerer d’arbós plantat i regat durant anys semblava formar part del contingent d’arbres condemnats a una mort anunciada, diferida de pocs dies. Les alzines normals semblaven haver resistit més que les sureres: moltes conservaven, torrat, gran part de les fulles.
La tanca de xipressos (Lailandis: aquesta espècie que es desplega enlloc de créixer tubularment, i que, diuen, és de creixement ràpid…) per protegir l’hort, completament cremada (entre aquests i altres plantats a llarg del mur que dóna al nord hauré perdut una quarantena de xipressos d’aquests). De l’hort –abandonat fa un any- no en quedava ni rastre. Els palets desapareguts (claus i el terra color “carn” esmentat anteriorment) i la xarxa de tubs del rec gota a gota amb cremades de primer, segon o tercer grau; en bastants casos fins a fusió.
El foc, en el seu camí cap al sud, havia respectat la petita pomera i, fins un cert punt, el modest lledoner (prou alt i prim per no cridar l’atenció?) que tinc per aquella banda, com també els pins, joves i vells (els primers color gris-coure, nogensmenys). Del que feia la funció de compostador (un podrimer a l’aire lliure delimitat per quatre palets d’ensemblament desllorigat pel temps, sols en quedava un petit montícul; del petit i llastimós castanyer bord que era tot proper, ni els vestigis. Les altes canyes del marge “nord” de la bassa eren enla seva majoria totalment vinclades i socarrimades. El papirus molt tocat; les dàlies amb molt fulla rebregades i resseques per l’escalfor. Els nenúfars s’havien salvat, potser perquè el nivell de l’aigua era baix.
Les flames havien segat la soca d’una gran mimosa (sense tocar res més) que s’havia desplomat sobre l’interior de la bassa; encara està per veure si una de les seves branques, que entra en angle quasi perpendicular a la superficie de l’aigua, no m’ha foradat la lona del fons; sí és el cas, ja l’hem vist prou, la bassa… (cal dir que de moment el nivell de l’aigua no sembla haver baixat: potser convindria deixar la branca on és: si ha fet el forat potser també l’està taponant?). Recorrent la ribera un parell de granotes han saltat a l’aigua: felicitats, amigues!
En aquest recorregut des del límit de la casa amb el bosc de “suros”, que diuen aquí, fins a la bassa els metres de mànega consumida eren molts (potser he perdut 150 metres de mànega amb una colla de connectors). Un altre pèrdua, o desperfecte, a consignar, són les tapadores de la fossa séptica: estan mig cremades i deformades. Allò ja no hi ha qui ho obri. Una pèrdua, la que donarà més feina, és la del recinte dels gossos. 4 ó 5 pals “desapareguts” (amb lo qual hi ha 7 ó 8 metres de reixa caiguda, i la caseta, de la que estava tan content (era com una petita granja del Far West, amb els seus coberts, racons, sortints, etc.) i en la construcció i millora de la qual tantes hores havia dedicat, totalment volatitzada. Els sacs de pinso reduïts a unes boletes beige pàl.lid i les menjadores de metall totes contortes.
