Fent balanç, doncs, res. Un dany mínim. Fins i tot podria dir que el foc, en certs aspectes, m’ha fet un favor, ja que m’ha desempellagat de coses i feina inútils. Molta mànega (almenys la prima, la de 15’’) que no em servia per a res, un hort abandonat, un femer de mal veure, molts arbrets que, pobrets, no feien res i m’obligaven a una assistència de Creu Roja sense futur… Per a ser complets podem encara afegir un parell de mànecs d’eines, un rasclet i una aixada) que corrien per fora (el de l’aixada semblava que no hagués existit mai).
Alguns arbres, que estaven ufanosos, ja em sap més greu. Uns quants han quedat en un estat entre la vida i la mort (fullam ressec) que no augura res de bo (com és el cas d’un parell de freixes petits, un plantat recentment, o de la pomera, mitjaneta, existent ja d’abans de la meva arribada aquí). Els xipressos, els macos, crec que s’han salvat, també els que feien tanca en un dels angles de la casa i que m’han donat molta feina (el terra, passat els primers vint centímetres, és de roca viva en aquell indret), i diria que igualment una palmera que amb el seu creixement lent ja feia el seu metre i mig d’alçada (i era, una mica, la joia de la corona); sino fos el cas em doldria. En fi, puc donar gràcies a Déu i, si es confirma, als bombers. La pèrdua més gran, per a mi, haurà estat la del paisatge: entre el 60 i el 70% del que envolta casa meva està cremat o molt tocat.
Pel que fa a la T., es pot dir que ha sortit totalment indemne. La seva casa a penes té elements exteriors i poca cosa plantada (tot, llevat d’una jove noguera, salvada). Fa menys anys que hi és i no té tanta fal.lera per la jardineria com jo. Els grans pins i mimoses que té han quedat fora de l’abast de les flames (altrament casa seva seria ara una ruïna), i sols unes quantes mimoses velles i castigades pel vent del davant de la casa han vist com el vent els hi segava els peus forçant-les a ajeure’s. Dos dies més tard comprovaria que se li havia cremat el cable –posat arran de terra- del pou a la caseta del generador: normal. Poca cosa.
Mentre feia l’inventari de l’impacte, mon germà s’afanava i ruixava un punt que encara fumejava i reclamava que m’ocupés del generador (el cable que connectava aquest a la bomba de la bassa s’havia cremat, és clar). Em va dir de males maneres, que perdia el temps i això em va posar de mal humor, però em vaig contenir; a fi de comptes m’estava ajudant i el que feia era útil. Calia, deia, assegurar-se de tenir aigua i electricitat (que en aquell moment semblava fallar, al final va resultar que el que no semblava pitar correctament era el motor del dipòsit, no l’electricitat). Era cert que encara hi havia fumeres en diferents punts de l’horitzó, però al meu entendre el perill ja havia passat: no hi havia cap front de foc que pogués arribar de nou, ja que tot era ja cremat. En quant a la possibilitat que revifés algun punt del que s’havia ja cremat a casa, em semblava improbable. El segon intent d’empalmament del cable de la bomba va funcionar i vam tenir aigua a pressió. Millor, perquè el motor del dipòsit, com deia, no semblava tirar (més tard comprovaria que s’havia espatllat: l’aigua baixa per gravetat i més enllà d’un cert nivell ja no hi haurà pressió per a res, ni per a dutxar-se ni per a regar…).
Vam estar treballant un parell o més d’hores. Apartant de la casa coses cremades, apilant les mànegues cremades, tallant un parell de branques baixes del pi pròxim a l’entrada del garatge, segant a ras del terra una ginesta ja grandeta que havia crescut arran de paret entre dues finestres (en circumstàncies així s’acaba la paciència i la tolerància), buidant la pèrgola de cadires i taules, col.locant totes les bombones en el prat-aiguamoll, separades les unes de les altres, ruixant la terrassa a base de bé. El meu germà s’ho va prendre amb professionalitat i no va parar.
Feta la feina vam convenir de trobar-nos a Cantallops per prendre alguna cosa. El foc estava actiu per allí i la N. i l’A., amb casa en el poble, volien saber com estava la situación. Estàvem preocupats per la sort, encara incerta, de Mas Aniol, la masia dels amics P. i U. Tothom es va avançar i em vaig quedar sol amb l’espectacle de la desolació. Vaig acabar de tancar i vaig guillar.
No gaire lluny vaig passar arran de punts que fumejaven i treien alguna flama; poc més enllà vaig haver d’accelerar perquè el que quedava d’un pal elèctric cremava. Tot i passar ràpid amb les finestres tancades (tret de l’esquerra del darrera, un cop més encallada, en els seus quatre d’obertura) la bafarada de calor es va fer sentir amb intensitat. Vaig arribar al petit altiplà on havia estat amb els alemanys els matí anterior. Una furgoneta d’EMTE era estacionada allí a la vora. Un parell d’operaris amb màscara evaluaven la situación (vaig sentir enveja de llurs protecció contra l’olor de cremat); els vaig felicitar per allò i em van dir que havent d’estar tot el dia exposats a aquell aire era convenient).
Els pals de baixa tensió, la majoria de fusta, oferien un espectacle que parlava per ell sol: uns havien desaparegut i sols romania íntegre el capçal d’argolles de vidre, aguantant-se penjat del cablejat; d’altres estaven sencers però sense base, sospesos també del cablejat; alguns havien caigut; d’altres estaven només socarrimats o intactes per trobar-se en un tram de bosc romàs preservat. El vol dels magnífics hidroavions era constant, circular. Desapareixien rere la serralada, camí del mar o de l’estany d’Argelés (?) i tornaven sobrevolant els cims sobre Cantallops o directament cap a Darnius, on s’havia desplaçat el gruix de l’incendi.
Vaig decidir agafar la pista que fa drecera enlloc d’anar per la carretera. Des del cotxe, havent d’estar pendent de la conducció amb els seus revolts, no podia veure gaire el paisatge, però sí els marges del camí, prou eloqüents. Paratges apreciats per llur bellesa estaven malmesos, violats i bruts de negre en el meu eix de marxa. M’hi vaig apropar, vaig jutjar que, accelerant de nou, no prendria mal. Així va ser, però la calorada va ser superior aquesta vegada: el marge en combustió era més extens. L’horitzó, poc abans de passar vora la masia del P., s’eixampla i deixa veure tota la carena d’aquest tram dels Pirineus. Un front de fum semblava baixar de la muntanya direcció a la carretera i per tant al mas dels amics i d’altres. L’hotel de quatre estrelles Can Xiquet semblava també ser en perill.
Vaig entrar en el poble per aparcar poc després davant de la Concòrdia, fent una aparició injustificadament , falsament heroica (amb els pantalons i camisa com lacerats per la llapissades de carbó). Hi vaig retrobar els familiars, els amics i altres cares familiars o no. L’ambient estava força electritzat. La sort de Cantallops encara era incerta. A la banda de la plana, direcció al mar, hi havia focus actius. Un conegut (un que trobo s’assembla prou a n’en Sean Penn) amb cara de circumstàncies esperava notícies amb la seva companya. Per aquella zona hi tenia una xalet de fusta, talment fossim a Suïssa o a Suècia…
