Vam creuar la frontera sense dificultats. Vam
preguntar. El meu miserable alemany donava per fer-me entendre, però no per
comprendre l’explicació que em donaven (que fossin en suïss alemany no ho
facilitava en absolut). El mot d’ordre era Weil am Rhein, sense saber si era
una població o el que creiem i volíem creure, Vall del Rin, i Schaffhausen, a
les portes ja del llac. En aquell punt on se situa Basilea es troben tres
fronteres, 2 autopistes, una dotzena llarga de carreteres, i un centenar de
localitats, barris i zones residencials...
Després de passejar-nos una estona entre Alemanya i
Suïssa, tenir l’ocasió de mirar millor ponts i vies de tren ja travessats
anteriorment i de forma general comprovar que el món és gran, laberíntic i que
la llei de Murphy escull amb encert les seves víctimes, vam acabar per comprar
un mapa (gent maca: me’l van obrir per senyalar-me el camí sense pretendre que
l’hagués d’adquirir); era regional i potser encara massa gran, però era ja un progrés respecte a l'europeu. Després d’unes quantes voltes més (algunes degudes a
obres viàries i altres degudes a la profusió d'Umleitung:
desviació) van acabar trobant la carretera dels c…, això sí fent marrada
campestre per prats, turons i boscos.
La fatiga de tantes hores de cotxe va poder amb mi
i vaig acabar de sumir-me en un supor de moribund, del que emergia de tant en tant
per verificar que l’agricultura alemanya o suïssa és rica, que les cases de
camp unifamiliars no són prou maques, que el Rin rara vegada era visible i que
aquella quarta part final de trajecte s’allargava i ens estava posant a prova. A
Schaffhausen (que ve a ser la porta
d’entrada del llac de Constança per aquesta banda) encara vam patir algun dubte direccional amanit amb un vista
interessant, per bé que industrial, sobre el Rin. Tot i així, quedaba a
bastament demostrat que la no valia la pena -per molt color verd de ruta pintoresca amb que aparagués la carretera en qüestió- agafar aquella via d’accés a
Konstanz, per bé que conèixer Mulhouse no havia estat malament.
En D. va aprofitar les envistes de l’aigua del llac
per no contestar una defensa que vaig fer, de pura esma, de l’homeopatia (consistent en dir que era una cosa vibracional, i que encara que la dilució es faci en milers de litres no hi fa res, ans al contrari, per paradoxal que sembli, encara potencia la cosa).
Poc abans havíem passat prop d’una central nuclear i la polèmica havia anat
sobre si desprenia o no radioactivitat també en condicions normals i sobre si les
torres de refrigeració parabòliques eren o no exclusives de les centrals
atòmiques... En D. havia estat a l’interior d’una d’elles i sabia com funcionava
la cosa: hi ha milers de barres de ferro que condensen el calor i provoquen una
pluja torrencial a l’interior, diu; interessant. En aquest extrem vaig haver,
doncs, de cedir. Mentre em convencia de que devia ser així, recordava l’escena de
Brazil en la que un home, potser el protagonista, és torturat a l’interior d’una
d’aquestes xemeneis de vapor. Una escena inoblidable.
El llac, encara estret en aquest tram, s’anava
desplegant mica en mica i ensenyava tot el seu encant. Dotzenes d’embarcacions
de vela el solcaven amb alegria; antics veïnats o grups de cases de factura
germànica s’arrimaven a les seves riberes per beure, amb els seus arbres i
barques, la seva aigua i la seva magnificiència. Els diferents verds vegetals (camps, boscos, jardins) casaven de meravella amb el blau turquesa,
versdó o marí del llac. Durant una bona estona en D. havia manifestat un cert
desfici per fer una parada salsitxera (d'aquelles de fira, de "roulotte" arran de carretera); jo havia demostrat escàs entusiasme per
menjar i menys per fer-ho a base de porc embutxat (la meva hiponcondria m’ho té
prohibit); de fet, estava mig marejat. Ara s'havien canviat els papers i era ell que deia no tenir gana.
Malgrat tot vam parar. Vam deixar el cotxe en
el pàrking d’un restaurant amb terrassa donant al llac. Tauletes, brisa i
panorama blau i festiu. Un bàlsam. De tota manera, el neguit d’arribar i tal vegada les ganes
d’estrènyer la cartera, més en l'Oktober
Fest que en el Tod im Venedig, per
dir-ho emblemàticament, ens van fer seguir. Ja eren més de les dues de la
tarda, però la nostra destinació era un non stop turístic i bé
trobaríem alguna cosa per queixalar sense dificultat.
Per a sort meva vaig entrar de nou en un estat
catatònic. Dic sort perquè en D. no s’aclaria alhora de trovar l’adreça del
nostre hostal-apartament. Després de mitja hora de donar voltes es va resoldre (mentre es flegelava verbalment per no haver-ho imprès abans de sortir) a
engegar el seu ordinador i obrir el fitxer on tenia una visualització del mapa de la ciutat. Em tocava fer un cop més de copilot. Som aquí (Barbarossa amb Graf
Zeppelin) i hem d’anar fins aquí: Furstenbergweg o una cosa així. Molt bé. Les obres, l’escala mal interpretada,
i la confusió de carrers amb pistes ciclistes ens ho van posar una mica
complicat, però vam arribar a port. Per fi.
El lloc era una mena d’aparthotel no gaire lluny del centre (Boardinghouse Home o una cosa així: un cop a dins l'anglès pràcticament desapareixia, però). Habitacions d’uns 40 m2 amb bany i cuineta amagada en un armari fondo. Tot
molt modern; asèptic, però net, nou, funcional. Com no m'havia decidit a venir fins a última hora
era un habitació individual, sense possibilitat de posar-hi cap llit supletori. Hi havia un sofà que semblava apte per al fet. Que
sols hi hagués una tarjeta-clau per als dos i no hi hagués cap manta suplementària
era un contrarietat considerable. El primer es va resoldre a mitges (vam
aconseguir almenys una segona tarjeta per a la llum, que va caler falcar amb una poma per tal que fes contacte: la inventiva que no falti mai...); el segon no va tenir
solució. Òbviament, res de tovalloles ni de sabons; ens vam espavilar amb el que duiem.
