Un petit turment que es reproduiria, esmorteït, més o menys una hora més tard. Despertar amb mal sabor de boca (segurament físic però sobretot moral). Com cada matí uns acúfens desfermats fins a acollonir i desarmar el més valent. Ganes malgrat tot de treure partit del dia (o sentiment d'obligació d'intentar-ho); no penso en la dutxa, baixo (topant-me amb la dona de la neteja, que em demana si marxo i el número de l'habitació: pobre, em sap greu el detall sòrdid que li espera), pago i surto amb paraigües i parca a un matí radiant i ja força agitat de vida.
Passo pel cotxe, em canvio, descarto la cala que tinc als peus (massa barques) i faig camí de ronda fins a la illeta unida a la riba per un pont amb arcades piramidals, més que ogivals). L'olor de pineda em revigoritza. Pujo i baixo l'illa (trobant un senyal de barbàrie en forma d'un parell d'ampolles d'aigua abandonades sota un pi: potser l'única cosa fora de lloc vista a Cadaqués). Segueixo la línia de costa pel següent sortint de terra, passo pel camí d'una casa amb rètols de Private/Prive (sense accent per allò de tractar-se d'un rètol...) sense saber massa on comença la prohibició privada. Sé on vaig, a la cala del vespre anterior. Poca gent, canalla jugant en un pontó, alguna activitat nàutica. En un tres i no res sóc a l'aigua, nedant cap a l'horitzó.
Nedo força lluny, fins als últims iots. La mar està plana; el sol brilla. Sensació renovada de Costa brava, de joventut i de Mediterrani eterns. Veig un cop més l'illot que presideix l'entrada de l'ansa de Cadaqués (Es Cucururú, crec que es diu). Renovo un cop més la idea d'anar-hi nedant en alguna ocasió, amb algun amic, des de la riba esquerra, més propera. Faig el mort mirant d'oblidar-me de mí i d'assaborir el moment. No aconsegueixo abandonar-me del tot: el present sempre em crida...
Nedo força lluny, fins als últims iots. La mar està plana; el sol brilla. Sensació renovada de Costa brava, de joventut i de Mediterrani eterns. Veig un cop més l'illot que presideix l'entrada de l'ansa de Cadaqués (Es Cucururú, crec que es diu). Renovo un cop més la idea d'anar-hi nedant en alguna ocasió, amb algun amic, des de la riba esquerra, més propera. Faig el mort mirant d'oblidar-me de mí i d'assaborir el moment. No aconsegueixo abandonar-me del tot: el present sempre em crida...
Atrau la meva atenció, a mitja muntanya, un casalot envoltat d'una pineda on no sembla arribar-hi cap carretera: qui hi viu? Qui va fer una casa així? Com deu ser? Em poso a somiar en èpoques i sagues familiars passades... Prenc fermament el propòsit de comprar-me Un hotel a la costa (el llibre de memòries de l'anglesa Nancy Johston que va venir als anys 30 amb el seu marit i van muntar un hotel, a Tossa, on els va enxampar la guerra civil). Torno nedant notant el vigor dels músculs. Prenc una estona el sol, ja patint per l'hora (a 2 quarts de 3 haig de ser a casa: em ve l'amic J. P. a ajudar-me a acabar el clos dels gossos). Demano l'hora a una contemporània, de mirada agradable: dos quarts menys cinc. Quedo gratament sorprès de que algú de menys de 50 anys sàpiga dir l'hora en català correctament. Marxo.
El sentit de la circulació t'obliga a donar una volta que et fa desembocar a la carretera d'entrada al poble; seria perfecte si no fos que volia comprar pa "artesà" al forn Sanés. Torno, per tant, a endinsar-me dins el poble. Estaciono, compro dos pans d'espelta i anous (o això em sembla), a un preu raonable (per bé que no sent biològic potser no tant...). M'atén una sud-americana que de català ni flowers, tot i la presència, notable respecte al passat, de rètols i cartells, públics i privats, en català (vides paral.leles, se'n diu, sense que hi tingui res a veure Plutarc, però sí una mica més bastant la plutocràcia que regeix el món). Els cambrers del Marítim també ho són: crec recordar, ara que escric, que Cadaqués té una comunitat sud-americana -andina- més important que la de Figueres. Es parla d'unes 3.000 persones. Això sí, mig invisibles de discrets que són; recordo haver-ne vist uns quants, per natural lògica estadística. Enfilo carretera amunt.
Al passar veig encara un darrer senyal d'itinerari pedestre que reafirma la meva voluntat de fer les excursions a peu de rigor quan torni a posar els peus aquí: el far, cap de Creus, la punta entre Port Lligat i Cadaqués, etc. Molts cotxes de baixada, alguns de pujada; matrícules estrangeres: sensació de vacances, cabells de dona al vent... Penso que el meu cotxe és el més atrotinat de tots els que es veuen, però és un monoplaça prou arrodonit i sinuós com per no haver d'avergonyir-me, almenys, de la seva forma antiestètica. La bellesa, més que no la vida, surt molt cara. Adéu Cadaqués, pensarem em tu i tal vegada t’escriurem una postal.
Al passar veig encara un darrer senyal d'itinerari pedestre que reafirma la meva voluntat de fer les excursions a peu de rigor quan torni a posar els peus aquí: el far, cap de Creus, la punta entre Port Lligat i Cadaqués, etc. Molts cotxes de baixada, alguns de pujada; matrícules estrangeres: sensació de vacances, cabells de dona al vent... Penso que el meu cotxe és el més atrotinat de tots els que es veuen, però és un monoplaça prou arrodonit i sinuós com per no haver d'avergonyir-me, almenys, de la seva forma antiestètica. La bellesa, més que no la vida, surt molt cara. Adéu Cadaqués, pensarem em tu i tal vegada t’escriurem una postal.
Bé, això contava l’any passat més o menys per aquestes dates. Una talladeta de la meva vida d'indigent psico-emocional que el llenguatge i la distància tendeixen, com sempre, a embellir o si més no a embalsamar fins a la suavitat de l’acceptació més o menys poètica.
