Vaig prendre la determinació, doncs, de fer-me fort a l'habitació i marxar a primera hora, deixant diners i claus a la recepció. Em vaig tancar en clau, vaig preparar la motxilla i vaig esperar els esdeveniments, decidit, un cop calmats els ànims, a negociar un sortida pactada: dormir i marxar a primera hora, i si la cosa no prosperava en aquest sentit, posat en pràctica el pla B: refusar de marxar i demanar, exigir que fessin venir els mossos, a qui demanaria protecció i el permís per dormir a la comissaria, en el calabós si no hi havia més remei, o que m'acompanyessin fins al càmping en cotxe patrulla...).
Al cap d'una estona de calma tensa vaig sentir un toc fort, intimidatori i comminatori, a la porta; vaig respondre vàries vegades de viva veu però no se sentia cap veu. Al cap d'uns 5 mn van tustar de nou la porta, més fluix. Vaig obrir i em vaig trobar una cara coneguda (d'entrada no hi vaig caure; després vaig lligar caps: la mestressa d'un colmado-supermercat de la Jonquera). La cara va somriure, va dir al seu fill, corredor enllà (que no era altre que l'amo de l'hotel...), que em coneixia, que era algú súper legal. Vaig explicar la meva versió dels fets, que estava molt cansat, que la nena m'havia molestat reiteradament, que era indiscutible que gastava mala llet i que s'havia "encapritxat" amb mi, etc.; va escoltar i va acabar dient que no havia d'haver pegat a la nena, però ho va dir des de la moderació i la comprensió. Em va aconsellar que descansés. El fill, dividit entre el seu sentir íntim i l'obediència deguda a la mare, encara va afegir que jo venia a tenir una mena de contracte amb l'hotel, i res més, no n’havia de fer-ne res de la nena aquella, que mai havia tingut problemes amb ningú... Parlava com si jo l’hagués provocada, i com si fos evident que m’hagués de deixar esquarterar viu abans d’emetre la més mínima queixa.
Em vaig despertar d'hora, disposat a marxar promptament per evitar cap fâcheuse rencontre, cap encontre atziac, de mal averany... Va resultar que valia el mateix el preu de l'habitació amb o sense esmorzar; era bufet lliure - en un menjador súper espaiós i on entrava, finalment, la llum solar d'un dia radiant - i la temptació va ser massa forta: em vaig rescabalar de valent del sopar perdut... L'abandó de l'hotel va ser discret; no vaig veure cap dels protagonistes de la vetlla. Prudent però confiat vaig sortir al carrer i a la claror del dia.
Vaig abandonar el poble per la via directa (afortunadament la sortida del GR cap al camp era a prop de l'hotel), prescindint, com tenia inicialment previst, de passar per l'oficina d'informació turística per tal de lligar bé la ruta cap a la Vajol. Vint minuts més tard estava perdut (val a dir que amb guia potser també m'hauria perdut: hi ha llocs on els senyals blanc/vermell són bastant erràtics, absents, poc clars...). Temia encara trobar-me algun familiar a la Vajol, però la meva imaginació va superar la realitat. Menys mal.
Em vaig despertar d'hora, disposat a marxar promptament per evitar cap fâcheuse rencontre, cap encontre atziac, de mal averany... Va resultar que valia el mateix el preu de l'habitació amb o sense esmorzar; era bufet lliure - en un menjador súper espaiós i on entrava, finalment, la llum solar d'un dia radiant - i la temptació va ser massa forta: em vaig rescabalar de valent del sopar perdut... L'abandó de l'hotel va ser discret; no vaig veure cap dels protagonistes de la vetlla. Prudent però confiat vaig sortir al carrer i a la claror del dia.
Vaig abandonar el poble per la via directa (afortunadament la sortida del GR cap al camp era a prop de l'hotel), prescindint, com tenia inicialment previst, de passar per l'oficina d'informació turística per tal de lligar bé la ruta cap a la Vajol. Vint minuts més tard estava perdut (val a dir que amb guia potser també m'hauria perdut: hi ha llocs on els senyals blanc/vermell són bastant erràtics, absents, poc clars...). Temia encara trobar-me algun familiar a la Vajol, però la meva imaginació va superar la realitat. Menys mal.
Després d’una hora d’errar per sota bosc d’arbustos més o menys espinosos resseguint caminois reals o només aparents, vaig acabar trobant un ver camí. Aquest va acabar sortint fora del bosc, en una mena de punt d’inflexió entre dos vessants de la muntanya que feia de talaia sobre tot l’horitzó que s’estenia cap al sud. Vistes esplèndides sobre tota la plana de l’Empordà. Un dia d’estiu deliciós, gloriós. Alzines i més alzines. Dinar a La Vajol (el poble semblava mig abandonat) i baixada relaxada, allargassada fins a la Jonquera.
Entrar a la Jonquera volia dir superar l’AVE, l’autopista i la N-II. Tota una faixa de territori encara rural però cicatritzada i condicionada per les infraestructures viàries. Una gent, amb cotxes i tendes, semblava haver-se instal.lat en aquella mena de terra de ningú; per l’aspecte es veia que eren de l'Europa de l'est, probablement romanesos. El darrer túnel, com de canalització i de rates, em va fer sortir, com qui diu ejectar, en el pàrquing del mercat de la Jonquera. Vaig tenir aquella curiosa sensació d’arribar a un lloc ja conegut per un angle, amb una indumentària i una actitud que no he practicat, portat, tingut mai en aquell lloc. Arribava a casa de turista... El camí estava molt ben indicat i de seguida em vaig trobar de nou fora de la zona urbana.
Faltava un darrer obstacle, un últim assalt: pujar fins al santuari de Santa Llúcia; un cop allí abandonar el GR i baixar fins a casa. La pujada va ser dura però la vaig atacar amb ímpetu. El camí era gairebé el llit granític d’una torrentera seca. La força i la gràcia del treball sinuós, arrodonit de l’aigua eren pertot. Arribava al santuari encara amb llum de dia. És un lloc força atractiu i imponent. D'ençà els cretins que ens governen han muntat en aquell paratge un anenòmetre (una torre de mesura de la velocitat i la freqüència del vent) de cara a posar molins de vent en el futur: que Déu els confongui i els hi fulmini la joguina. Gràcies.
Baixant la pista cap a la carretera se’m va fer fosc. Quan vaig obrir la porta de casa era negra nit; estava exhaust. La coixesa em va durar no sé quants dies; em vaig venjar llençant les botes (comprades per a l’ascensió fallida del Montblanc, feia més de dues dècades). Havia marxat d’excursionista i tornava com a convalescent.
Queda pendent el darrer tros de la Transpirinenca, de Santa Llúcia fins al Cap de Creus (passant pel veïnat dels Vilars, per Vilamaniscle, pel monestir de Sant Quirze de Colera, per Llançà, etc.): entre dos i tres dies de marxa, calculo. Serà per aquest estiu o per algun altre; en tot cas sempre serà més fàcil que cap dels trams centrals (Navarra, Aragó, Vall d’Aran, Pallars, etc.) que esperen a tot aquell que vulgui fer el recorregut complet. El Pirineu serà sempre allà, nosaltres no. Heus aquí una veritat incontrovertible. No queda clar, però, quines conclusions se n'han de treure.Cadascú les seves.
