S’havia llençat la mateixa consigna a Cantallops. Ma germana C. portava la veu cantant, s’activava fent paquets i era presa de la tensió de l’emergència. Jo ho trobava exagerat, overacting, que es diu en anglès. Vaig manifestar la meva intenció de quedar-me a casa a fer front, a frenar les flames. Em van tractar d’inconscient. Era inútil, deient uns i altres. A més hi havia el fum, i contra el fum no es podia lluitar. Tot i així em semblava inconcebible de marxar. L’amic A., amb especial vehemència, i uns i altres, per descomptat també la C., em van comminar, urgir a marxar. Em vaig resistir però davant de llur insistencia vaig acabar cedint. Un primer cotxe amb ma germana gran, en Ph, el nebot i la seva nòvia va sortir sense pensar-s’ho més. El segon i tercer ho van fer al cap de poc.
Em vaig quedar amb l’amic A. acabant de tancar els
porticons i agafant la cartera, el mòbil, i poca cosa més; vestit amb el que
duia al damunt, roba feinera, això era tot. Vaig tancar la casa (enduent-me les
claus enlloc de deixar-les en el seu amagatall per si mai es fonien per efecte
de la calor). Algú m’havia informat que havia posat aigua als gossos; eren fora
del recinte –sempre hi són quan hi som-; reconec que amb la precipitació a
penes vaig pensar en ells en aquells instants. Tot anava a un ritme accelerat,
el ritme de les grans catastròfes, de les situacions de força major. Els cans,
tanmateix, estaven tranquils; fins feia uns instants jeien prenent el sol. El
nostre esvalotament els havia posat, com a molt, una mica a l’aguait, a
l’expectativa: una passejada en grup? De moment no s’ensumaven el perill tot i
el seu instint i olfacte.
Vaig canviar de lloc el cotxe petit, que es quedava
(potser algú dels que érem hauria pogut conduir-lo fora de la zona de perill
però no hi vam pensar), situant-lo el més a recer possible dels dos costats més
problemàtics per una més gran possibilitat d’una aproximació del foc. Això el
deixava relativament a prop de casa, i si mai s’encenia (amb el dipòsit gairebé
ple) seria un problema afegit (una bomba a tocar de la casa), però em semblava
poc probable.
A l’emprendre el camí de sortida de casa vam veure que
un helicòpter ens sobrevolava a uns escassos quinze metres. Calia
interpretar-ho com una invitació a abandonar sense tardança l’indret. Vaig viure
els dos quilòmetres fins al poble amb contrarietat. Volia anar a veure, en el
sentit contrari, si els alemanys encara eren per allà i avisar-los de la
gravetat de la situación. Era una qüestió d’honor, si es vol. L’A. no volia
entendre-ho, i donava per fet que veient el caire que agafaven les coses ja
haurien reaccionat a temps. El dramatisme del meu amic em sobtava una mica;
crec que a ell li sobtava que no tingués més instint de supervivència. Tenia la
sensació d’estar abandonant el meu lloc, d’estar cedint a la covardia. Es
parlava de reunir-nos tots a Llançà… Ho sentia, en quant a mi, com una deserció
més aviat vergonyosa i sobretot irresponsable: creia possible combatre el foc a
cop de manguera i mantener-ho així a ratlla, salvant la casa.
Conduint ràpid vam atrapar el cotxe de ma germana C.
que no parava de pitar i fer llums al vehicle, de velocitat parsimoniosa,
davant seu. Vam arribar al centre del poble. Cares perplexes, preocupades, expectants; gent
encuriosida, un pick-up de l’ajuntament amb el seu equip electrògen incorporat
i un cert moviment i desplegament de mànegues. No es veia organització ni pla
de cap mena. Pretextant que havia de dir-li una cosa a un amic del poble que
acabava de veure passar, vaig demanar a l’A. de baixar i d’esperar-me o de
pujar en el cotxe de ma germana, allà a mateix (parat degut a la discussió en
la que estaven embolicats ella i el conductor, un noi jove, del cotxe que havia
circulat lentament per la pista, i que havia estat causa d’irritació i d’escàndol).
M’esperaria. D’acord. No trigaria. Vaig enfilar de nou la pista direcció cap
als estanys. Encara em vaig creuar amb algun cotxe. Una dona, potser la
corresponsal de La Vanguardia de la
que algun familiar m’havia parlat feia poca estona (i qui era qui havia
informat de que s’estava instant a la gent a desallotjar Capmany), estava
prenent fotos i al veure’m passar va fer cara d’esglai. Vaig tirar. Sabia el que
havia de fer. Reconec que em movia també una certa atracció del perill, una
fascinació per “allò”, per aquell monstre o animal que avançava, incontenible, cap a nosaltres.
