Arribava doncs el gran moment, el de la veritat: el revolt que em diria si sí o si no. La pineda calcinada de la que sortíem i el tros de prat que ja veiem al davant, totalment arrasat de negre no feien esperar res de bo. Un cop de volant i vaig tenir una visió de conjunt de casa meva: aparentment estava intacta…! Tot el vert, la petita massa vegetal a tocar de la casa també… Un miracle? A mesura que ens apropàvem anàvem veient, però, el prop que havia estat el foc i el mal que havia fet allí on havia arribat. Calia encara veure el darrere de la casa i també la casa de la T. Vam aparcar. Les moreres que havia plantat feia quinze diez s’havien salvat, pagant un petit tribut d’unes quantes fulles seques. De sobte va aparèixer mon germà que havia vingut pel seu compte i se’ns havia avançat (amagat entre la vegetació del davant de la casa no havíem vist el seu cotxe). Ens va dir que tot estava OK, que havíem tingut molta sort. Quin descans…
En Ph. va anar cap a ca ma germana per veure-hi el rastre del foc. Jo vaig fer el tomb de la casa. Em preocupava molt el dipòsit d’aigua ben bé arran de bosc. Era allí, sencer; m’havia imaginat trobar-me’l fet una argamassa immunda de plàstic fos. No s’entenia: el bosc d’alzina surera (petita) que s’estenia fins al mur de pedra seca (baix) que marcava el límit de la proprietat havia cremat amb intensitat (tot era negre, el sotabosc aplanat, ni una fulla en cap arbre, ni un arbusts ni bri d’herba sobreviscut). El dipòsit pràcticament tocava el dit mur… Una petita alzina normal (no surera), l’arbre més pròxim a la grossa columna de fibra de vidre, no havia cremat ben bé: era grisa, no negra, i conservava la majoria de les fulles. La gran alzina surera just davant del dipòsit s’havia salvat tot just amb el fullam de les branques baixes o les encarades al foc virat a marró clar. Tot això a menys de 10 metres de la paret posterior de la casa (val a dir que amb una sola finestra petita per aquesta banda, la nord).
Una altra font de preocupació eren les plaques solars de dalt el terrat. Se les veia senceres. Temia la seva deformació per acció del calor. El generador, el cotxe i les bombones de butà completaven el registre de les meves angoixes. El generador no era al seu lloc. El meu germà l’havia desplaçat per mirar de bombejar aigua de la bassa; no sols no havia petat, sinó que conservava la netedat i la brillantor de les coses noves. La taca negra del terra havia arribat a pocs centímetres d’on havia quedat. Els baixos del pi grandet que era a poc més d’un metre eren socarrimats. El combinat de generador i pi hauria estat devastador. El poc més de tres metres de distància respecte a l’entrada del garagte no sé si haurien estat suficients per evitar l’ignició a l’interior d’aquest, amb les seves bigues de fusta, o el malmetre les plaques de la teulada. Un alre cop de sort incomprensible.
Les bombones de butà també eren totes al seu lloc: una mitja plena i connectada i dues o tres de buides, aliniades arran de paret. Un entarimat de fusta a menys d’un metre d’elles havia desaperagut per l’acció del foc. Al fer-ho havia creat el buit de l’espai que ocupava anteriorment. Llevat dels claus i d’alguna resta mínima no en quedava absolutament res. El terra era com d’un rosat marronós: aquella qualitat del terra se’m faria familiar l’estona que seguiria. Només l’extrem de les toves que feien escaire, amb el seu llepat negre, parlaven clarament de l’existència del foc, allí, el dia anterior. Havia estat una combustió lenta, de digestió parsimoniosa, altrament no s’entenia que les bombones haguessin sobreviscut (l’A. em deia que les buides també peten: té sentit; encara ho facin menys fort també deuen fer mal...). A la col.lecció de falladles calia afegir el fet d’haver deixat la finestra del bany oberta, amb el porticó igualment obert (sort que era en un angle mort de la casa), una fulla de porticó de la finestra de la meva habitació tot just tancat apuntalant-hi una canya (ja no m’havia donat el temps de tancar-lo de l’interior), i la finestra igualment oberta, aquesta amb el porticó tancat, de l’estudi. La conseqüència d’això ha estat, ahir ens en vam adonar, una invasió de cendra, subtil però insidiosa, posada en una fina capa una mica a tot arreu.
El meu germà va sostenir en tot moment que els bombers havien enretirat l’entarimat, i per prova adduïa que no en quedés res; al llarg del matí tindria ocasió de constatar, com jo, que el foc, quan té temps i temperatura, no deixa rastre del combustible: sols el metall, si n’hi ha (i tot sovint fos si no és ferro) i el terra aquest rosa “carn”.
El tema de si van o no venir els bombers segueix sent hores d’ara que escric això un misteri. Una tanca de fusta que tenia estesa al terra, també vora les bombones, preparada per ser fixada verticalment en els seus sengles forats ja cavats, no era al lloc on l’havia deixada, sinó uns metres més enllà. Qui l’havia mogut, i per què no havia cremat com l’entarimat (una i l’altre eren fets amb els mateixos materials). L’altre incògnitat era el cotxe petit: l’havia o no deixat allí on creia, en aquella banda de la casa de la que estic parlant? A última hora no m’ho havia repensat i l’havia desplaçat fins al “pàrquing” de l’entrada? El meu germà no l’havia tocat, em va dir.
Tanmateix, si els bombers havien vingut, per on ho havien fet? L’únic accés per a vehicles, era per la banda del foc. On eren les marques de l’aigua a pressió? On les roderes del camió? Per què no havien mogut de lloc el generador i les bombones? En aquell moment, però, em vaig quedar amb el convenciment que sí havien vingut; sobretot per la posición, que creia diferent, del cotxe. Ahir vaig saber que a ma germana C. un veí de Capmany li havia dit que els bombers havien vingut. Té el seu móvil: aviat sortiré de dubtes.
